El dia que vaig creure

Vaig entendre la religió per primera vegada quan tenia vint-i-vuit anys, després que se'm morís la gata. No el pare, que ens havia deixat feia un any i mig, sinó la gata. Tan políticament incorrecte com cert: la relació amb el meu pare havia estat distant, i tot i la tristesa i la ràbia de veure'l morir abans d'hora, tots els pilars emocionals de la meva vida es van mantenir dempeus. La Zelda, en canvi, m'havia acompanyat de molt a prop els últims cinc anys. Era una gata extraordinària, un pou d'afecte sense fons, un peluix viu que em seguia incansablement a tot arreu. Era jo però en gat.

En aquella època jo era molt a casa, i quan treballava a l'ordinador, sovint em saltava a la falda i s'hi quedava hores quieta, cargolada, donant-me escalfor. Durant gairebé cinc anys, la Zelda va ser el primer que veia cada matí quan obria els ulls. No el meu marit, que es llevava més d'hora, sinó la gata. Cada nit m'adormia amb aquell petit pes reconfortant sobre el cos, i cada matí sense excepció em despertava amb la Zelda al damunt i li feia manyagues de bon dia i baixàvem juntes a esmorzar. Fins que un dia els esdeveniments es van precipitar i vam descobrir molt tard que tenia càncer. En només una setmana va passar de semblar estar bé a no ser-hi. No només a casa, sinó al món.

Aquest no ser-hi es feia evident en tots els racons de la casa, i aquesta absència va ser la primera de la meva vida, la primera de debò. La mort, la manca d'existència, és un concepte difícil de copsar des de la vida, i davant d'aquella absència sovint em preguntava on era, la Zelda, on havia anat. I aleshores em va sorgir la necessitat d'imaginar que efectivament era en algun lloc, feliç, roncant com sempre. Fins aquí res d'especial ateses les circumstàncies. Però a poc a poc, sense saber com, l'imaginar va anar esdevenint creença. El desig de tornar-la a veure era tan gran que la idea que s'hagués mort i prou, que no fos enlloc, se'm feia insuportable. Jo, atea com una mala cosa, que sempre havia dit que acceptar la mort sense bàlsams era de valents, em vaig sorprendre creient que existia una mena de cel per a mascotes. Així d'absurd. El que és alarmant és que no només volia creure-ho, sinó que ho creia de debò. Jo, senyores i senyors, creia.

A nivell racional no havia canviat res, continuava sabent que Déu i el cel i l'infern i tota la pesca són una desesperada creació humana. Però alhora, meravellosament, estava íntimament convençuda que la Zelda no havia marxat del tot i que algun dia la tornaria a veure. No sé si d'això se'n diu l'etapa de negació del dol, però a mi em va semblar més aviat fe. La fe que tota la vida havia repudiat, ridiculitzat, atribuït als febles d'esperit. La fe em tranquil·litzava. I va ser en aquell moment que vaig entendre, doncs, la religió, no com a necessitat de creure sinó com a creença real malgrat la manca d'evidència lògica. Vaig entendre la fe com a coneixement i no-coneixement alhora: aquell qui creu sap i no sap al mateix temps, com jo sabia que la Zelda no podia ser enlloc i tanmateix sabia que era en algun lloc. I això em reconfortava. 

Des d'aquell dia em miro la religió d'una altra manera, amb més respecte. La religió en el sentit d'espiritualitat, s'entén, no pas l'església i els rituals i tota la mandanga sinó la fe humana. La fe que potser no és dels dèbils, sinó dels afligits. La fe dels qui han estimat, dels qui es queden. I la Zelda que s'ho mira des de dalt.

És curiós com un simple canvi en el teclat pot desconcertar-nos tant. Creies que sabies escriure a màquina, eres el més ràpid de l'oest, però noi, t'intercanvien l'a i la q, et posen els accents en un altre lloc, i et converteixes en la teva àvia el primer cop que va acostar-se a una Olivetti. Aquest és un dels efectes banals però persistents de viure a l'estranger. I el que més por em fa és que després de quatre setmanes de pràctiques, ja no només no sé escriure amb el nou teclat de la feina, sinó que estic perdent les habilitats dactilars amb el meu teclat de sempre. Oh my god. It's like forgetting the words to your favorite song, que diu la Regina. En fi.

Treballo en un carrer que recentment ha estat "peatonitzat", però no, no és la bonica zona peatonal i empedrada on els turistes es fan fotos davant d'edificis bucòlics. És una mena de tallafocs entre el magnífic centre "welcome to Brussels" i el barri de Midi, amb una vida pública que l'ajuntament no considera digna de mostrar al món. El boulevard on treballo, doncs, és el lloc d'encreuament entre turistes lleugerament desorientats, famílies d'immigrants, pidolaires, sense-sostres i joves sense feina que no mengen pipes perquè pel que he vist no és costum a Bèlgica, però que serien l'equivalent dels joves menjadors de pipes a Espanya, aquells que quan s'aixequen del banc deixen rere seu un segon terra fet de peles de pipes.

Doncs bé, l'ajuntament va tenir la brillant idea de convertir el boulevard en qüestió en una zona peatonal amb taules de pícnic, bancs estrafolaris, escacs gegants, taules de ping-pong i altres entreteniments. Cosa que em sembla fantàstica, perquè el tràfic a Brussel·les és un absolut desastre, i com més cotxes se n'eliminin, millor. El que passa és que els ha sortit el tret per la culata, perquè si bé esperaven omplir el carrer amb turistes i persones "dignes", i crear així un ambient convivialment idíl·lic, el que han aconseguit és fer encara més visible la comunitat d'"indesitjables", que en lloc d'agenollar-se en un racó de la vorera, ara seuen al bell mig del carrer amb la seva cervesa. I jo dic bravo, perquè el carrer és de tothom. 

Ja és hora que els ajuntaments deixin d'intentar fer fora les persones incòmodes, aquelles amb qui evitem qualsevol contacte visual quan caminem pel carrer, aquelles que increpen, que criden, que desentonen. No eliminarem el problema fent-los desplaçar d'un barri a l'altre, el que cal és abordar la problemàtica, aturar-se a analitzar per què hi ha tanta gent que no té res, d'on vénen tots els sense sostre, oferir-los una possibilitat de canviar de vida. De moment, són tan benvinguts a les taules de pícnic com les famílies immaculades que compren bombons al costat del Manneken Pis i es fan fotos a la Grand Place. Sí, és incòmode. Sí, sovint fan pudor. Però així és la vida, hi ha gent que les passa molt putes, i mereixen, com tothom, un lloc a l'espai públic. Fins i tot a la gran Capitale de l'Europe.

Manneken Pis triomfant

El pis nou ja comença a esdevenir Casa, un lloc segur i agradable ple de les meves i nostres coses, un lloc on arribar al vespre, girar la clau i deixar-se caure despreocupadament al sofà. Però sortir-ne ja és una altra història. En sé d'un que en té prou de mirar el mapa una vegada per memoritzar-lo dins del seu cap i saber sempre on és i cap on ha d'anar. Jo tinc altres virtuts, però no aquesta. Bé, tinc una virtut que es diu gps al mòbil, però la idea de passejar-se pel propi barri mirant la petita pantalla i fent cara de turista no m'atrau gaire. Així que cada dia faig petites excursions per anar aprenent una mica la distribució dels carrers, els supermercats, les places i els parcs -que n'hi ha molts i més verds del que al sud ens permet el clima-, i a poc a poc se'm van dibuixant entre les neurones algunes connexions entre zones que abans no sabia interrelacionar. Per exemple, avui he construït un mapa mental entre casa i el Parc de Brussel·les, i d'allà també sé anar al centre, tot plegat una mitja hora a peu. En direcció contrària al Parc hi ha la meva futura universitat, on planejo arribar amb el magnífic servei d'autobusos urbans. No estic sent sarcàstica, no: passen sovint i cobreixen pràcticament tota la ciutat. 

És graciós haver de fixar-te sempre en el camí que estàs fent, com els germans que llençaven engrunes de pa però sense engrunes de pa (més per vergonya que per falta de ganes). Recordo el principi de l'erasmus: quan marxes fora de casa les coses petites es fan més grans i et trobes que anar a comprar llet és una missió emocionant. T'enorgulleixes de tu mateixa quan reconeixes una plaça i penses, "si no m'equivoco aquí hi hauria d'haver el bar Miguel" -sí! al barri hi ha un bar de tapes i menjar espanyol!-, i sí senyora, fas unes quantes passes més i veus el cartell d'en Miguel. Per no parlar del carnet del bus o de la uni o del gimnàs: veure el teu nom en un carnet et fa sentir molt més oficial i important, una mica més a prop de l'ideal d'integració cosmopolita que tant es respira a Brussel·les.

En fi, de moment i fins que comencin les classes aquestes són les meves satisfaccions quotidianes. El barri és bonic, m'agrada creuar les places plenes de vida, nens que criden i avis que juguen a cartes ("els mafiosos", com els anomenem afectuosament). La zona UE, on es mouen més calés i interessos, és força més avorrida: homes i dones ben vestits s'afanyen per arribar a la feina o per comprar un entrepà que menjaran més tard en una pausa poc distesa en un banc del parc. Gairebé tots tenen pinta d'estirats i, si un s'atura a escoltar-los mentre fan el cafè a la taula del costat, s'adona que viuen en la seva bombolla de corbates i pressupostos i marcs teòrics. Un dia rèiem per sota el nas en sentir una colla d'empresaris que NOMÉS parlaven anglès i que flipaven amb la idea d'aprendre un segon idioma. Suposo que aquí les coses són així. Per cert, abans d'ahir llegia al diari que part de la comunitat britànica a Brussel·les té tants problemes per adaptar-se. Es veu que existeix una línia telefònica d'assistència per als anglesos que se senten desemparats i busquen assessorament psicològic o tan sols xerrar una estona en el seu idioma, per sentir-se acompanyats. La Libre els dedicava una doble pàgina, tot donant exemples com el d'una pobra jove de 34 anys que només té amics britànics i té molts problemes per conèixer gent d'aquí. El diari parlava de manca de suport de la comunitat i de xoc cultural. Xoc cultural entre Anglaterra i Bèlgica? Algú ha obert una línia telefònica en àrab o en urdú pels milers de persones que sí que tindrien raons per patir un xoc cultural? Per l'amor de Déu! A més, no sé quina mena de xoc cultural poden tenir si aquí tothom parla anglès i tot està fet i pensat en clau internacional... Tinc ganes de penjar al balcó un cartell del tipus "Belgians don't eat eggs for breakfast, get over it!". 

Ja veieu que d'inputs no me'n falten. Aquesta ciutat és un niu d'esdeveniments culturals, socials, polítics i de tot tipus, des de la festa del còmic (que era avui) fins al museu de les patates fregides, passant per concerts a l'aire lliure i propostes de teatre interessants i a preus força assequibles. El cinema, però, continua sent car, tot i que la oferta és atractiva i té el valor afegit de ser en versió original. [Missatge a pares i mares: deixeu de queixar-vos de la qualitat de l'ensenyament de l'anglès a les escoles i poseu-los la tele en VO als vostres fills!]

La setmana que ve comença el moviment a la universitat, presentacions oficials i coses d'aquestes. Sense oblidar que el dijous, 11 de setembre, vestiran el Manneken Pis de català i cantaran els Segadors. El que no passi a Brussel·les...

Dames en heren, wij komen aan in België

Avui, mentre escoltava música al tren, he recordat que tinc un blog i que hi ha gent a l'altra banda de la pantalla, especialment ara que sóc més lluny, a qui faria il·lusió llegir-me. Aquí els trens arriben a l'hora, sí, el mite és cert. De fet sovint puc seure-hi un quart d'hora abans que surti si l'agafo a l'origen de la línia. Però la gent està sonada igual, eh, no us penseu: les parelles discuteixen en públic, els avis riuen molt fort i alguns fins i tot s'emborratxen durant excursions nocturnes al bosc (potser en una altra ocasió escriuré un post exclusivament dedicat a això...). 

Tret de la pluja intermitent i imprevisible, Bèlgica és un país acollidor i no em resulta estrany ni aliè. Com podria resultar-me incòmode un lloc on pots menjar entrepans de patates fregides sense que ningú et miri malament? A més, estic molt emocionada amb la idea d'aprendre un altre idioma, és molt gratificant poder-me comunicar amb la gent en neerlandès, encara que sigui d'una manera bàsica, entretallada i força gestual (imagino que dec sonar com si recités un poema surrealista). També m'agrada molt poder anar amb bicicleta sense patir pels cotxes i/o haver d'esquivar els vianants que no s'han adonat que el carril bici no és una vorera. Oh, sí, aquí el carril bici és per les bicis, i les iaies amb carros de la compra, les mames amb cotxets i els avis amb caminadors en queden exclosos. Senyors, ja només per això valen la pena les hores de viatge fins aquí. 

En contrapartida, he de dir que als belgues els surten els gofres per les orelles i que és un sagrat sacrifici intentar menjar bé. A cada pas hi ha una paradeta, una fleca amb worstebroodjes o una xocolateria. Això sí, després ho cremen tot pedalant. Jo, per si de cas, m'he apuntat temporalment a un gimnàs on només hi ha dones grans i tothom es coneix i on parlen un dialecte inintel·ligible fins i tot per a la majoria de flamencs mateixos. Quan em donen conversa somric i els dic "ah mai!", que vindria a ser un "oh, caram, déu n'hi do!", i elles estan contentes i jo em sento una mica més part de la comunitat. Il·lusòriament, és clar. Però els petits autoenganys fan la vida més màgica, o almenys aquest és el missatge de la última pel·li de Woody Allen, que no sé si ja ha sortit a Catalunya. L'home està obsessionat amb l'estètica dels anys vint i les noies mones, ja ho va demostrar a Midnight in Paris amb la fantàstica Cotillard, i ara hi ha situat una pel·li sencera amb Magic in the moonlight; no només els títols ja sonen similars, sinó que les bandes sonores tenen temes en comú. A mi m'ha agradat perquè sóc molt fan de Woody Allen, dels anys vint i de les noies mones, però em pregunto si els crítics seran tan benevolents. 

El meu primer mes aquí he exercit bastant de turista, i he de dir que aquest petit país no deixa de sorprendre'm. Em quedo amb una passejada nocturna pel bosc de les Ardennes, torxes de foc incloses, i amb la visita a una mansió on ara viu una comunitat de Hare Krishnas i a la qual hauria de dedicar un post sencer per fer honor a l'experiència. Com a turista o com a resident, em queden moltíssimes coses per descobrir, i intentaré escriure aquí de tant en tant perquè pugueu veure-hi una mica a través dels meus ulls. Si voleu, és clar.

Feliç dia del nen

Avui és el dia universal del nen i ho he sabut d'una manera no gaire original, pel doodle de google. Aleshores m'he adonat que tracto amb nens cada dia, a la meva família hi ha nens que m'estimo moltíssim, i tanmateix la nena més present a la meva vida és dins meu. 

És curiós com l'imaginari col·lectiu traça una línia divisòria entre nens, adolescents i adults. Quan t'acostes al món de l'educació o quan simplement observes una mica el teu voltant t'adones que els canvis d'etapa són, com tot, graduals. Sovint fem comparacions entre el nen que vam ser i la persona que som ara, i és com si es tractés de dos éssers diferents, com si el segon no hagués sorgit del primer. Hi ha, tot i així, qui no dubta a evocar el seu passat infantil per explicar-se el present. Jo, si he de classificar-me, m'incloc en aquest segon grup, perquè la nostra existència és lineal i els complexes, les pors i els talents no s'esvaeixen a mesura que van passant els aniversaris. Si entre aniversari i aniversari afrontem un parell de pors, si aprenem a acceptar alguna cosa que ens incomoda -de nosaltres o del món-, si desenvolupem allò que sabem fer més bé, això és una altra història. Però sempre durem a dins el nen que vam ser, l'adolescent que vam ser, el jove que vam ser. No sé si les experiències s'acumulen al cervell, al cor o a la panxa, o si simplement les digerim i desapareixen vàter avall, però el que no podem esborrar són les marques que ens fan com som, les cicatrius, les senyals de naixement i les peculiaritats que ens diferencien. 

Quan tenia un any i mig ja xerrava pels descosits però encara no caminava sola, necessitava que em donessin la mà. I he necessitat una mà per caminar fins no fa gaire, i mai no he parat de parlar ni analitzar ni descriure (ni tampoc d'escriure). Em dedico a les paraules, em fascina la capacitat humana de comunicació en tots els seus aspectes, i de petita tenia un diari i d'adolescent tenia un diari i ara que sóc, com n'hi direm, adulta primerenca, sovint escric dins del meu cap per manca de temps, dedicació o energia. Però parlo, em parlo i parlo a tothom i això és el que em defineix, va ser la meva primera necessitat d'aprenentatge, seguida de llegir i escriure. Recordo quan aprendre era una necessitat, la necessitat de donar una resposta a la curiositat natural que sortia de mi, a la nena que volia saber com funciona això, què és allò, per què no és just que jo tingui un caramel i tu tres si no has fet res per guanyar-te'ls. 

Crec profundament en les comunitats d'aprenentatge, de fet no sé si el que vull dir té aquest nom, perquè de pedagogia n'he estudiat molt poca, però he sentit tocar campanes i el meu ideal d'escola és un lloc on els nens poden desenvolupar-se lliurement, alimentar el seu esperit curiós, preguntar, descobrir, tocar, meravellar-se. No sabria dir-vos exactament quan, però en algun punt entre primer de primària i quart de carrera vaig adonar-me que havia perdut aquesta curiositat, aquesta il·lusió d'aprendre perquè sí. La curiositat se'm va adormir amb el cap recolzat a l'espatlla, i cada cop més només es despertava fora de l'escola, fora de la facultat, i sobretot fora de la biblioteca. La meva curiositat continuava encarant-se cap al món de fora, cap a les persones, la natura, els animals, els estats d'ànim, les contradiccions de la vida quotidiana, la música, les emocions, el llenguatge del cos, la incommensurabilitat de les coses. I tot això no ho he trobat en els llibres, però agraeixo a l'educació haver-me donat les eines per parlar-ne amb més agudesa i per tenir sempre el llapis ben afilat, perquè per mi el resultat de l'educació no ha estat l'assimilació de conceptes, operacions matemàtiques i capitals mundials. 

L'educació ha estat per a mi -i penso que és el que hauria de ser- un mitjà. Un mitjà cap al meu propi descobriment del món, de la societat, de com funcionen les coses; un equipatge que em serveix per entendre la meva cultura, però que em permet també buscar les meves pròpies respostes i sobretot, sobretot, formular les meves pròpies preguntes. I quan em demanen que per què vaig estudiar filosofia, i més recentment, si me'n penedeixo, em sento orgullosa de respondre que no, que ho tornaria a fer i que m'ha servit per al que m'havia de servir. Per obrir-me, per formar-me, per aprendre a diferenciar amb més facilitat la sensatesa de la insensatesa, per desenvolupar les meves pròpies maneres de fer, per desemmascarar prejudicis, trencar esquemes i trobar la valentia de crear el meu propi camí, conscient sempre de les circumstàncies i de les meves limitacions i possibilitats. Hi ha qui se'n riu d'idees com aquesta, perquè es pensen que "construir el propi futur" implica  fabricar-se un mateix un entorn idíl·lic a partir del no res. Per a mi, construir el meu propi futur, o millor dit el meu propi present, consisteix a treure el cap i informar-me de les possibilitats que tinc, mirar com està el pati i decidir, el més lliurement que pugui, què vull fer i com ho vull fer. 

Evidentment, hi ha inconveniències que sempre hi seran: és complicat viure sense treballar, com també ho és controlar-ho tot o estimar sense patir. Però si acceptem que tenim un nen enorme a les entranyes, un nen que es frustra, té desitjos i necessita jugar, i aprenem a tenir-ne cura, a tranquil·litzar-lo i a donar-li el que necessita, tenim totes les de guanyar. Moltes vegades només cal escoltar-lo. I el mateix passa amb tots els nens del món, tinguin l'edat que tinguin per fora, tinguin les arrugues que tinguin a les mans. 

Al·leluia, man

Avui, mentre escoltava Leonard Cohen, he recordat Brussel·les. Un home i una dona de mitjana edat, potser parella, seien al mig d'una plaça empedrada envoltats de gent; ell tocava la guitarra, ella cantava i sacsejava un parell d'instruments de percussió que no sabria anomenar exactament. També duia un micròfon d'aquests inalàmbrics, a l'estil dels musicals de Broadway, perquè m'entengueu. En el moment en què em vaig aturar tocaven una versió d'Al·leluia, aquella del secret chord that David played and it pleased the lord, una cançó que he sentit i tocat tantes vegades que ja no em plantejo si m'agrada, simplement s'ha integrat a mi i a la meva història, com tantes d'altres. Suposo que això les fa bones. El fet és que hi havia un home calb, més aviat gras, que seia al mig de la plaça, una mica més a prop dels músics que la resta de persones del cercle. Uns quants nens feien giravoltes, alguns pares els gravaven en vídeo. L'home del mig de la plaça anava brut i bebia cervesa d'una llauna de mig litre, de les grans. Però no era el típic borratxo que increpa els músics de carrer: era un vagabund melòman. Demanava silenci, indignat, als que feien soroll, shhhhht, i semblava que la música se l'enduia molt lluny d'allà, lluny dels parracs i les capses de cartró que fan de mantes. La parella no era especialment atractiva ni tenia pinta d'intel·lectual, ni de bohèmia, ni de cap d'aquestes coses que ens agrada tant fingir que som: eren dues persones com qualssevol altres -tothom és una persona com qualsevol altra- amb l'habilitat d'alentir durant uns minuts el ritme frenètic de la capital. La cançó es va acabar amb l'al·lelu-u-u-u-u-u-ia de sempre, en la veu dolça i melodiosa d'ella, sobre el puntejat acurat del seu company. I en aquell moment el vagabund, que restava hipnotitzat, es va deixar caure estirat a terra, tan llarg com era, sobre la seva esquena i amb els braços estirats en creu, i va dir: "Al·leluia, man... Al·leluia", i va tancar els ulls. Jo només era una més en la multitud, però per a mi aquell va ser un dels moments més sagrats del viatge.

Je pédale. Les petites gouttes d'eau me font fermer les paupières entre une et deux fois par seconde. Je les sens rafraîchir mon front et je continue à pédaler, mon joli sac bien attaché derrière le vélo et les mains près des freins, au cas où. Les gens ne courent pas, la pluie est douce. Je passe à côté de la fille du concert de l'autre jour et elle me salue avec un sourire. Ce sourire ne veut dire rien d'autre que "je reconnais ta tête, je l'ai vue avant et je la reconnais". Si l'on ne nous a pas vu avant, on nous ignore: on ne sourit pas aux inconnus dans les villes comme la mienne. On sourit seulement si quelqu'un nous a déjà présenté, si quelqu'un qui nous connaît déjà a dit "Martine, je te présente Éleonore": dans ce cas-là Martine et Éleonore reconnaissent leurs visages et vont se sourire si elles se croisent dans la rue. Elles ne savent peut-être rien l'une de l'autre, mais elles vont se saluer parce que leurs têtes ne leur apparaissent pas inconnues. Ça arrive parfois quand-même de saluer quelqu'un que personne ne nous a jamais présenté: il faut pourtant que sa tête nous soit familière. C'est le cas des gens qu'on croise toujours en allant au travail, dans le bus ou dans la rue: ça fait longtemps qu'on se voit tous les matins sans rien se dire, et tout à coup il arrive un jour où l'un des deux fait "bonjour" et pam, ce n'est plus un inconnu. Mais ces cas sont rares dans une ville comme la mienne. Ici, quand il pleut et que je pédale, les petites gouttes d'eau me font fermer les paupières entre une et deux fois par seconde et je ne peux pas m'empêcher de penser l'évident: la pluie nous mouille tous. Il y en a qui sont heureux, il y en a qui pleurent secrètement, d'autres cherchent un chemin à l'aveuglette. Il y en a qui sont maigres, ou riches, ou vieux. Il y en a qui s'angoissent, qui s'inquiètent, qui ont des enfants. Mais la pluie nous mouille tous. Bon, si on est chauve ça mouille un peu plus, mais personne ne se sauve de l'eau qui tombe. On fait tous les mêmes choses et de la même façon, et pourtant on a des vies si différentes! Qu'est-ce qui fait notre vie telle qu'elle est? Elle vient d'où, notre personalité? Pourquoi y en a-t-il qui sont plus forts, qui résistent mieux les coups de l'hasard? Le monde n'est pas fait pour être juste, la différence à l'origine est trop forte, nous n'avons rien à voir avec les milliards de personnes qu'on croise chaque mois. Et pourtant la pluie nous mouille tous.

Elogi del conflicte

Últimament m'he adonat especialment que el conflicte és evitat, renegat, dissimulat. El neguem, el negligim, l'ignorem i esperem que desaparegui, l'ofeguem com a una espelma fins que es queda sense oxigen. Doncs jo reclamo el paper del conflicte, la seva importància, la rellevància i significació de tota lluita interna que s'acaba reflectint en la nostra relació amb els altres. En un entorn on tot ha de semblar perfecte, on la mínima expressió de mal humor ja no encaixa, hi ha una llei no escrita que ens obliga a aguantar, somriure, fingir, ser falsos i pacients, resignar-nos a acceptar actituds que no ens agraden una rere l'altra i fer veure que som forts, segurs i feliços. En una situació com aquesta, hom no té el dret d'expressar el seu desencís, o si el té, fer-ne ús el converteix en un ésser immadur que no sap guardar-se els draps bruts per a la intimitat. Clar i concís: cal ser posat. Sí, perquè cal donar una bona imatge, no podem permetre'ns un crit en públic, plorar és cosa de nens i les nostres necessitats més íntimes passen a un segon pla quan es tracta de quedar bé. 

Ja és hora de dir prou. Els que creiem en el poder del conflicte no som ni uns exagerats, ni uns histèrics: ens escoltem a nosaltres mateixos a una freqüència molt més alta que aquells que són políticament correctes. En el fons, el conflicte amb els altres prové d'una forta fidelitat a si mateix, de la defensa de les pròpies opinions i necessitats fins a les últimes conseqüències. Això no vol dir tancar-se en banda i no escoltar res, al contrari, restar obert és l'única manera de resoldre les tensions; unes tensions que, no obstant, és natural que hi siguin i gairebé, diria jo, necessari. Enfadem-nos, plorem, cridem, expressem-nos, diguem no d'una vegada! Diguem no a les postures, als falsos benestars que només són aparents, a les senyores correctes. Diguem no als cànons de comportament i desfem-nos de les pressions per a ser perfectes. Som qui som, amb els nostres mals humors, les gelosies i els quilos de més o de menys, i no hem vingut al món a satisfer ningú. Despertem-nos i reivindiquem la força del conflicte!

La casa dels nens feliços

Aquesta és la casa dels nens feliços. Anys i panys de generacions les unes rere les altres vetllant perquè sempre n’hi hagi una d’infants somrients, i en àlbums de fotos milers de Rocamadours arrenglerats com si totes les felicitats haguessin estat simultànies, àlbums coberts de pols al fons de l’armari de la mateixa sala d’estar de la mateixa casa de la mateixa família. Els nens creixen, miren la vida a la cara per uns instants i acaben abaixant els ulls, s’entristeixen i es tornen grisos, però llavors desenvolupen la meravellosa capacitat de tenir més nens, nens que no saben dels monstres que s’amaguen rere les tanques del jardí i es deixen fer fotos mentre es gronxen i criden d’exaltació. No es pot parlar de la generació protegida, perquè cap no ho està, totes desemboquen tard o d’hora en alguna mena de crueltat reveladora. És més aviat la franja protegida, una franja on pel bé de tota família cal assegurar que sempre hi hagi membres (altrament es corre el risc de no poder tornar a pintar mai més les parets de colors que no siguin el blanc o el beige). Es tracta d’una infinita reencarnació de colors en què els pares passen als fills el que havien estat algun dia, amb l’esperança de projectar-ho fins a la fi dels temps. I en aquesta reencarnació alguna cosa es remou dins dels progenitors, es perd, es resigna. Ja no tenen el relleu, i els qui el tenen no ho saben: si ho sabessin no serien nens.

Prenez-moi comme il faut me prendre

Sortir-ne il·lès és un desig molt alt, si estem parlant de l'amor més alta. No es pot tenir tot, que ja se sap que els tòpics no parlen debades, i una a mitges no se sap donar. Sols demano, més que protecció, un xic de foc i una espurna de llum; tot el que escalfa també crema, i és d'innocents voler escalfar-se sense risc. La poesia al ventre i les passes vacil·lants, els ulls petits, el cor sempre a l'escolta, i una pregunta sempre a cada mà. Així és com jo me donc a la intempèrie, així és com he après a caminar. A voltes els camins fan moltes tortes, a voltes només hi veig a dos pams: però tant és,  car ce qui compte, ho tinc encar ben arrapat al braç.