Avui és un dia d'aquells que t'adones (o creus adonar-te) que la felicitat és possible. No ha passat res especialment apassionant, i aquesta és la gràcia. És normal que ens sentim feliços quan algú que estimem molt ens correspon, o quan treiem molt bona nota en un examen, o quan guanyem un concurs del que sigui. Però avui parlo d'un altre tipus de felicitat: la felicitat gratuïta, aquella que, sense saber ben bé com, arriba a nosaltres i ens fa sentir que tot flueix, que tot és una harmonia de la que formem part. No sé si enteneu la sensació a què em refereixo, però us asseguro que és molt gratificant. Aquesta sensació tampoc no ve donada per l'absència de coses negatives. No, també he tingut algun (petit) disgust o entrebanc. Però avui res no pot trencar la meva harmonia, sinó que totes les coses - bones i dolentes - es complementen per acabar formant la realitat. És com si quelcom incontrolable decidís quan et sents així i quan no. I m'agrada aquest punt d'incertesa.
Però per molt feliç que estigui els exàmens continuen allà i juraria que sento el llibre de física que em crida. Així que intentaré no perdre el somriure ni tan sols davant de la fórmula del moviment ondulatori de les ones longitudinals.
- ¿Adónde vas, pequeña?
- Lejos, donde el viento no pueda soplarme.
- Lejos también sopla el viento, querida.
- Entonces tendré que ir más lejos todavía.
Però per molt feliç que estigui els exàmens continuen allà i juraria que sento el llibre de física que em crida. Així que intentaré no perdre el somriure ni tan sols davant de la fórmula del moviment ondulatori de les ones longitudinals.
- ¿Adónde vas, pequeña?
- Lejos, donde el viento no pueda soplarme.
- Lejos también sopla el viento, querida.
- Entonces tendré que ir más lejos todavía.
