Avui és el dia universal del nen i ho he sabut d'una manera no gaire original, pel doodle de google. Aleshores m'he adonat que tracto amb nens cada dia, a la meva família hi ha nens que m'estimo moltíssim, i tanmateix la nena més present a la meva vida és dins meu.
És curiós com l'imaginari col·lectiu traça una línia divisòria entre nens, adolescents i adults. Quan t'acostes al món de l'educació o quan simplement observes una mica el teu voltant t'adones que els canvis d'etapa són, com tot, graduals. Sovint fem comparacions entre el nen que vam ser i la persona que som ara, i és com si es tractés de dos éssers diferents, com si el segon no hagués sorgit del primer. Hi ha, tot i així, qui no dubta a evocar el seu passat infantil per explicar-se el present. Jo, si he de classificar-me, m'incloc en aquest segon grup, perquè la nostra existència és lineal i els complexes, les pors i els talents no s'esvaeixen a mesura que van passant els aniversaris. Si entre aniversari i aniversari afrontem un parell de pors, si aprenem a acceptar alguna cosa que ens incomoda -de nosaltres o del món-, si desenvolupem allò que sabem fer més bé, això és una altra història. Però sempre durem a dins el nen que vam ser, l'adolescent que vam ser, el jove que vam ser. No sé si les experiències s'acumulen al cervell, al cor o a la panxa, o si simplement les digerim i desapareixen vàter avall, però el que no podem esborrar són les marques que ens fan com som, les cicatrius, les senyals de naixement i les peculiaritats que ens diferencien.
Quan tenia un any i mig ja xerrava pels descosits però encara no caminava sola, necessitava que em donessin la mà. I he necessitat una mà per caminar fins no fa gaire, i mai no he parat de parlar ni analitzar ni descriure (ni tampoc d'escriure). Em dedico a les paraules, em fascina la capacitat humana de comunicació en tots els seus aspectes, i de petita tenia un diari i d'adolescent tenia un diari i ara que sóc, com n'hi direm, adulta primerenca, sovint escric dins del meu cap per manca de temps, dedicació o energia. Però parlo, em parlo i parlo a tothom i això és el que em defineix, va ser la meva primera necessitat d'aprenentatge, seguida de llegir i escriure. Recordo quan aprendre era una necessitat, la necessitat de donar una resposta a la curiositat natural que sortia de mi, a la nena que volia saber com funciona això, què és allò, per què no és just que jo tingui un caramel i tu tres si no has fet res per guanyar-te'ls.
Crec profundament en les comunitats d'aprenentatge, de fet no sé si el que vull dir té aquest nom, perquè de pedagogia n'he estudiat molt poca, però he sentit tocar campanes i el meu ideal d'escola és un lloc on els nens poden desenvolupar-se lliurement, alimentar el seu esperit curiós, preguntar, descobrir, tocar, meravellar-se. No sabria dir-vos exactament quan, però en algun punt entre primer de primària i quart de carrera vaig adonar-me que havia perdut aquesta curiositat, aquesta il·lusió d'aprendre perquè sí. La curiositat se'm va adormir amb el cap recolzat a l'espatlla, i cada cop més només es despertava fora de l'escola, fora de la facultat, i sobretot fora de la biblioteca. La meva curiositat continuava encarant-se cap al món de fora, cap a les persones, la natura, els animals, els estats d'ànim, les contradiccions de la vida quotidiana, la música, les emocions, el llenguatge del cos, la incommensurabilitat de les coses. I tot això no ho he trobat en els llibres, però agraeixo a l'educació haver-me donat les eines per parlar-ne amb més agudesa i per tenir sempre el llapis ben afilat, perquè per mi el resultat de l'educació no ha estat l'assimilació de conceptes, operacions matemàtiques i capitals mundials.
L'educació ha estat per a mi -i penso que és el que hauria de ser- un mitjà. Un mitjà cap al meu propi descobriment del món, de la societat, de com funcionen les coses; un equipatge que em serveix per entendre la meva cultura, però que em permet també buscar les meves pròpies respostes i sobretot, sobretot, formular les meves pròpies preguntes. I quan em demanen que per què vaig estudiar filosofia, i més recentment, si me'n penedeixo, em sento orgullosa de respondre que no, que ho tornaria a fer i que m'ha servit per al que m'havia de servir. Per obrir-me, per formar-me, per aprendre a diferenciar amb més facilitat la sensatesa de la insensatesa, per desenvolupar les meves pròpies maneres de fer, per desemmascarar prejudicis, trencar esquemes i trobar la valentia de crear el meu propi camí, conscient sempre de les circumstàncies i de les meves limitacions i possibilitats. Hi ha qui se'n riu d'idees com aquesta, perquè es pensen que "construir el propi futur" implica fabricar-se un mateix un entorn idíl·lic a partir del no res. Per a mi, construir el meu propi futur, o millor dit el meu propi present, consisteix a treure el cap i informar-me de les possibilitats que tinc, mirar com està el pati i decidir, el més lliurement que pugui, què vull fer i com ho vull fer.
Evidentment, hi ha inconveniències que sempre hi seran: és complicat viure sense treballar, com també ho és controlar-ho tot o estimar sense patir. Però si acceptem que tenim un nen enorme a les entranyes, un nen que es frustra, té desitjos i necessita jugar, i aprenem a tenir-ne cura, a tranquil·litzar-lo i a donar-li el que necessita, tenim totes les de guanyar. Moltes vegades només cal escoltar-lo. I el mateix passa amb tots els nens del món, tinguin l'edat que tinguin per fora, tinguin les arrugues que tinguin a les mans.
És curiós com l'imaginari col·lectiu traça una línia divisòria entre nens, adolescents i adults. Quan t'acostes al món de l'educació o quan simplement observes una mica el teu voltant t'adones que els canvis d'etapa són, com tot, graduals. Sovint fem comparacions entre el nen que vam ser i la persona que som ara, i és com si es tractés de dos éssers diferents, com si el segon no hagués sorgit del primer. Hi ha, tot i així, qui no dubta a evocar el seu passat infantil per explicar-se el present. Jo, si he de classificar-me, m'incloc en aquest segon grup, perquè la nostra existència és lineal i els complexes, les pors i els talents no s'esvaeixen a mesura que van passant els aniversaris. Si entre aniversari i aniversari afrontem un parell de pors, si aprenem a acceptar alguna cosa que ens incomoda -de nosaltres o del món-, si desenvolupem allò que sabem fer més bé, això és una altra història. Però sempre durem a dins el nen que vam ser, l'adolescent que vam ser, el jove que vam ser. No sé si les experiències s'acumulen al cervell, al cor o a la panxa, o si simplement les digerim i desapareixen vàter avall, però el que no podem esborrar són les marques que ens fan com som, les cicatrius, les senyals de naixement i les peculiaritats que ens diferencien.
Quan tenia un any i mig ja xerrava pels descosits però encara no caminava sola, necessitava que em donessin la mà. I he necessitat una mà per caminar fins no fa gaire, i mai no he parat de parlar ni analitzar ni descriure (ni tampoc d'escriure). Em dedico a les paraules, em fascina la capacitat humana de comunicació en tots els seus aspectes, i de petita tenia un diari i d'adolescent tenia un diari i ara que sóc, com n'hi direm, adulta primerenca, sovint escric dins del meu cap per manca de temps, dedicació o energia. Però parlo, em parlo i parlo a tothom i això és el que em defineix, va ser la meva primera necessitat d'aprenentatge, seguida de llegir i escriure. Recordo quan aprendre era una necessitat, la necessitat de donar una resposta a la curiositat natural que sortia de mi, a la nena que volia saber com funciona això, què és allò, per què no és just que jo tingui un caramel i tu tres si no has fet res per guanyar-te'ls.
Crec profundament en les comunitats d'aprenentatge, de fet no sé si el que vull dir té aquest nom, perquè de pedagogia n'he estudiat molt poca, però he sentit tocar campanes i el meu ideal d'escola és un lloc on els nens poden desenvolupar-se lliurement, alimentar el seu esperit curiós, preguntar, descobrir, tocar, meravellar-se. No sabria dir-vos exactament quan, però en algun punt entre primer de primària i quart de carrera vaig adonar-me que havia perdut aquesta curiositat, aquesta il·lusió d'aprendre perquè sí. La curiositat se'm va adormir amb el cap recolzat a l'espatlla, i cada cop més només es despertava fora de l'escola, fora de la facultat, i sobretot fora de la biblioteca. La meva curiositat continuava encarant-se cap al món de fora, cap a les persones, la natura, els animals, els estats d'ànim, les contradiccions de la vida quotidiana, la música, les emocions, el llenguatge del cos, la incommensurabilitat de les coses. I tot això no ho he trobat en els llibres, però agraeixo a l'educació haver-me donat les eines per parlar-ne amb més agudesa i per tenir sempre el llapis ben afilat, perquè per mi el resultat de l'educació no ha estat l'assimilació de conceptes, operacions matemàtiques i capitals mundials.
L'educació ha estat per a mi -i penso que és el que hauria de ser- un mitjà. Un mitjà cap al meu propi descobriment del món, de la societat, de com funcionen les coses; un equipatge que em serveix per entendre la meva cultura, però que em permet també buscar les meves pròpies respostes i sobretot, sobretot, formular les meves pròpies preguntes. I quan em demanen que per què vaig estudiar filosofia, i més recentment, si me'n penedeixo, em sento orgullosa de respondre que no, que ho tornaria a fer i que m'ha servit per al que m'havia de servir. Per obrir-me, per formar-me, per aprendre a diferenciar amb més facilitat la sensatesa de la insensatesa, per desenvolupar les meves pròpies maneres de fer, per desemmascarar prejudicis, trencar esquemes i trobar la valentia de crear el meu propi camí, conscient sempre de les circumstàncies i de les meves limitacions i possibilitats. Hi ha qui se'n riu d'idees com aquesta, perquè es pensen que "construir el propi futur" implica fabricar-se un mateix un entorn idíl·lic a partir del no res. Per a mi, construir el meu propi futur, o millor dit el meu propi present, consisteix a treure el cap i informar-me de les possibilitats que tinc, mirar com està el pati i decidir, el més lliurement que pugui, què vull fer i com ho vull fer.
Evidentment, hi ha inconveniències que sempre hi seran: és complicat viure sense treballar, com també ho és controlar-ho tot o estimar sense patir. Però si acceptem que tenim un nen enorme a les entranyes, un nen que es frustra, té desitjos i necessita jugar, i aprenem a tenir-ne cura, a tranquil·litzar-lo i a donar-li el que necessita, tenim totes les de guanyar. Moltes vegades només cal escoltar-lo. I el mateix passa amb tots els nens del món, tinguin l'edat que tinguin per fora, tinguin les arrugues que tinguin a les mans.
