Si la maduresa vol dir deixar de sorprendre's, jo no la vull.

Primera hora del matí, un nen d'uns cinc anys puja a l'autobús acompanyat de la seva mare i la seva germana, un parell d'anys més gran. A la nena se la veu molt educada, entra sense fer soroll i s'asseu en un dels seients lliures. El nen, però, s'entossudeix a fer el viatge dret a la part de darrera del bus. Des d'allà, ell no ho sap, jo l'observo. S'agafa a la barra de la porta i fa petits saltets per intentar mirar per la finestra els cotxes que ens segueixen. Després comença a girar al voltant de la barra central, tot cantant una cançó amb un espinguet digne de la seva edat i la seva cara d'espavilat. Se m'escapa un somriure còmplice. La mare, una dona moderna i estressada que no arriba als trenta-cinc, porta tot el viatge avisant el seu fill perquè es comporti. Aleix! Aleix, vols parar?! El nen, evidentment, no li fa ni cas. Jo continuo somrient. L'Aleix vol tocar el timbre de parada sol·licitada cada dos per tres, però no hi arriba i prova de saltar. Quan s'adona que és massa amunt, s'estira a terra tan llarg com és i somriu. De sobte, la mare, que carrega dues motxilles-peluix en un braç i dues bosses del berenar en l'altre, s'alça del seu seient i agafa el nen per les espatlles, en un gest gairebé violent que no puc evitar que m'incomodi. D'una revolada el fa seure al lloc més proper, l'amenaça amb el dit i es queda dreta al seu costat per tal que no pugui tornar a aixecar-se fins que no arribin a la seva parada. 

Jo ja no somric. Amb aquesta actitud no fem més que  estroncar l'essència dels nostres nens, penso. Quin mal feia, aquella criatura? No podem tallar-los les ales d'aquesta manera! Ells són dels únics en aquest món que mantenen la capacitat de sorpresa, la curiositat per tot el que els envolta, els ulls ben oberts. Són els únics que somriuen a tothom sense cap més explicació, simplement perquè són feliços i viuen en la il·lusió. Aleshores m'adono de la brutalitat que acabo de presenciar: la mare ha estat tan brusca que arribarà un dia que l'Aleix pujarà a l'autobús de bon matí, recordarà què pot fer i què no, i seurà directament i en silenci a la primera cadira que trobi. D'això en diuen el camí cap a la maduresa. I aquell dia, senyors meus, ja l'haurem ben cagat.

Harmonia (II)

Quan l'harmonia surt de dins, tot el que t'envolta la segueix sense queixar-se. No es tracta d'aconseguir la perfecció, mai de la vida, però sí una mena d'equilibri. Fins ara havia experimentat un tipus de felicitat externa, una felicitat que d'alguna manera devia a algú altre, i tot just ara començo a adonar-me que el millor benestar - i l'autèntic, de fet - és el que prové d'un mateix. D'acord, és evident que l'entorn ens influeix, i que en aquesta serenor que m'omple hi juguen un paper diversos factors, persones, petits gestos, idees, conviccions. Però no hi ha res com saber-se capaç de moure's, de fluir entre la gent i les imatges, pels carrers empedrats d'aquesta ciutat que cada dia estimo més. En tinc prou amb tancar els ulls com sempre he fet per sentir-ho encara amb més força, per estar segura que aquesta és la vida que vull. Una part de mi que portava molt de temps forjant per fi comença a veure la llum. Es fa evident aquest canvi constant, aquest fer-se contínuament que em fascina. I és precisament enmig d'aquesta autosuficiència aparent que tot em comença a somriure, no sé per què: m'arriben motius de tot arreu per continuar en aquest estat ascendent, fins i tot m'atreveixo a parlar d'estabilitat, que és una paraula poc usual en mi. No l'estabilitat que avorreix, sinó la que ja tenia ganes de trobar. Ara bé, és possible que es trenqui en qualsevol moment. Aquesta és la meva estabilitat, senyors, no en tinc cap altra. Això sí, l'harmonia que sento és meva i només meva, no la dec a ningú i ningú me la pot arrabassar. Avui no.

En sortir per la porta

Em trobo en un d'aquells moments en què els dits et van sols, el pensament et passa per la ment com un llampec, o potser ni hi passa, potser l'impuls va directament a les mans. Un dia em van explicar que els actes reflexos són involuntaris perquè no passen pel cervell, sinó que l'estímul envia un senyal directament a la part del cos que s'ha de moure. Hi ha vegades que escriure és com un acte reflex, em sembla. I els textos que en surten solen ser els millors. Avui és un dia ple, no sé de què però ple, agradablement dens. Ara una cosa, ara una altra, amunt i avall per aquests móns de Déu que tot just ara començo a entendre. Tu no saps com em fas sentir, i cal que siguis gat, i les classes de filosofia comencen en sortir per la porta. M'agrada aquest ritme, definitivament. M'agrada poder dir que veig un camí, un camí que no va enlloc però va a tot arreu; dit així no ho entenc ni jo, no sé com dir-ho perquè no soni tòpic. Les peces van encaixant dins del meu cap. Això no vol dir que estigui resolent el trencaclosques, de cap manera: com més peces encaixo, més peces noves em cauen a les mans. Viva usted ahora sus preguntas, deia Rilke. És això, joder, és això! Tan fàcil com provar de viure i res més. Em queda molta feina per fer i molt per polir, en sóc conscient, però ser-ne conscient ja em fa una mica millor. Potser sí que la filosofia és la medicina de l'ànima. En només quatre mesos el canvi ha estat força evident. I no sé què faig aquí explicant-vos històries i fent públiques les meves divagacions, quan en realitat hauria d'estar estudiant la teoria de l'art d'Aristòtil. Ah, tot comença en sortir per la porta, tingueu-ho present.

Decidit

Decidit a desfer-se de les nits obsessives, de la por, de la sensació de caminar per la corda fluixa, un pas ferm però tres en fals, la mort, la mort, la mort que l'angoixa, el temps que mai podrà atrapar, el vent, les paraules que no troba. Decidit a encaminar-se cap el que li sembla que desitja, ell sempre tan dispers, fart de la seva facilitat per perdre's en divagacions absurdes, pensa massa i fa massa poc. Decidit a ser millor, a actuar, a lliurar-se als plaers més mundans, a nedar cada dia una mica. Li agradaria fer realitat totes les meravelles que fa anys que predica. Potser serà escriptor, o músic, o filòsof. Tal vegada ja és una mica de tot això, però gaire de res. Les agulles del rellotge l'obsessionen cada cop més des de fa dies, fa molts dies que viu atrapat pel seu moviment inevitable. No vol adonar-se, a l'últim segon, que tot ha estat mentida. Per això, decidit a aprofitar les voltes de rellotge que li han estat concedides, decidit a tantes i tantes coses, senzillament tanca els ulls i agafa aire, molt d'aire. El necessitarà. 

Tot allò que no té nom

- Bon dia, posi'm un camí. Un camí i unes sabates boniques per trepitjar amb força, un somriure només, o uns ulls que em mirin com si volguessin donar-me la mà.

 - La pressa mai no ha estat bona pels qui van a Itaca, senyoreta, i menys pels qui no saben on van. Quin número fa?

- I vostè, que sap on va? Faig un trenta-nou. Que sap per què tota aquesta gent posa nom als dies, als anys i a les coses?

- Com diu? A quines coses?

- Doncs a totes les coses, i el que no té nom els incomoda, i el que no es pot comptar, com l'amor o el temps, o l'aire que giravolta, els posa tan nerviosos que n'inventen històries fantàstiques fins que creuen trobar una resposta que els deixa tranquils. Però els meus ulls inquiets no es calmen amb quatre paraules, necessiten veure més, i beure, perquè només amb les galtes enrojolades hi veig clar, sap?

- El temps bé es pot comptar, senyoreta! 

- Ah, sí, és clar! Que no ho veu? Un segon tant en poden ser dos, com tres, com deu. Vostè compta números, no segons. El temps no s'atrapa, no té gàbia, no existeix!

- Li embolico les sabates per regal?

- No, me les enduc posades. Creu que m'aniran bé per saltar entre la gent? Miri que tinc moltes ganes de ballar i no vull quedar-me descalça a mitja cançó! Que les nits de gener són glaçades en aquesta ciutat i no m'agrada tocar de peus a terra. Ai no, mentre pugui volar! Què me'n diu? Li agrada volar? No m'ha dit el perquè de tots els noms, encara!

- És incòmode que les coses passin i prou, senyoreta. Seran vint euros. És incòmode que les coses passin i prou...

I va sortir de la botiga saltant entre la gent, efectivament, ballant sense música la seva pròpia melodia, immune a cada xoc contra la realitat dels qui l'envoltaven, somniant que aquelles sabates boniques la durien per camins plens de nit, plens de lluna, plens de tot allò que no té nom. De tot allò que ningú, de moment, podia entendre.

Parlo i estic "en venda"

Parlo de recuperar tot allò que no has perdut perquè en realitat mai ho vas arribar a tenir. Parlo d'autocontrol i també de saber-se descontrolar quan toca. Sempre quan toca. Sempre buscant el moment adequat, el moment idoni per somriure, per cridar, per callar, per explicar un acudit d'aquells que saps que no fan gràcia, per plorar. Però sobretot per descontrolar-se. Control perdut però no tan perdut, el volum uns quants punts més alt per no sentir la teva veu interior. No, no parlo de la consciència, què és la consciència? Parlo simplement d'una veu interior que no calla, no vol callar mai, va donant voltes dins del cap, rebota i no para. De vegades és ella qui parla quan escric, o quan canto. Sí, quan canto. Amb una guitarra a les mans aquesta veu interior s'esvaeix, o millor dit, es fusiona amb la música. M'agrada la sensació de tenir tantes coses a dins, tantes coses que desconec i que a poc a poc aniran brollant de mi, suposo. Em sembla que aquest és un post de "tot-el-dia-a-casa", després d'unes quantes hores de son desubicades tot i que molt ben aprofitades. Sí, és un post d'aquells de qui t'entengui que et compri. 

P.S.: De totes maneres, estic convençuda - més aviat és una esperança - que més d'un podria comprar-me.

Semiprojectes (o plenisomnis)

Sempre serem a temps d'esquivar preguntes inventant respostes amb regust d'alcohol; saps que quan tingui el cap clar em menjaré una hamburguesa i darrere seu potser el món, i si encara tinc gana m'empassaré l'orgull i t'explicaré que mai he sabut ben bé què hi fem aquí asseguts. Podríem sortir a trepitjar els doquins del carrer on algun dia em compraré un piset amb rajoles de ceràmica on puguis escriure novel·les que ni t'ha passat pel cap inventar. Jo et miraré des de la finestra encara amb el cap fora de lloc, paralitzat per la quietud - només el repic de la teva màquina d'escriure, aquella tan antiga que fa olor de caramel -, i m'aixecaré per posar un vinil sota l'agulla: el faré girar i sonarà, no sé, la nostra cançó? Probablement jazz dels seixanta o els Dire Straits... Tu somriuràs, però continuaràs al teclat perquè saps el que vols, no com jo, que, t'ho confesso, mai m'he entès com hauria volgut. I somriuré amb tu, amb els ulls ben oberts, perquè tots dos ho sabem, el món ho sap, baby, que som the sultans of swing. 

I ara explica'm què collons hi fem en aquest bar.

P.S.: Molt millor amb això de fons.

Paciència

Tot va molt de pressa, o potser sóc jo que no sé caminar a poc a poc. Avui és un dia estrany, d'aquells que semblen fer la funció de límit entre dos moments diferents; sento que a partir d'avui començaré a crear canvis, canvis a millor que hauria d'haver fet fa temps. Suposo que no hi ha res del que no puguem aprendre, i últimament estic aprenent molt de racons d'on no m'ho hauria esperat mai. Una conversa -o ni això, unes quantes paraules-, un llibre, una abraçada o una cançó poden ensenyar molt més del que ens pensem. Una ferida mig tancada, un plor desconsolat, una mirada perduda. D'això n'he après també, i molt. El fet de mirar enrere i poder dir: "ei! me n'he sortit!", saber que totes les vegades que caiguis podràs tornar-te a aixecar, costi el que costi, perquè sí, perquè finalment has trobat el sentit a tot el que t'envolta, perquè t'has adonat que les millors preguntes sovint no tenen resposta. La sensació que tot està per arribar, que tot el que veus només acaba de començar, poder obrir els braços i cridar per perdre la por. Caminar pel carrer cantussejant la teva cançó i que tothom et miri, i llavors somriure, somriure, somriure a la vida sense esperar res més que continuar caminant.

(Please) get out of my mind.

Run, now I just want you to run

so fast that I can never catch you,

never see you,

never touch you,

never breathe you any more.

You'd better run,

run away before I try to grab you,

before I ask you for a last kiss.

Please get lost in the fog that's covering my sky;

do me a favour and get out of my sight

and my mind.

Tendeixo a.

Jo no sé si és qüestió de magnetisme o de gravetat

però sempre acabo tornant al mateix punt;

deu ser que simplement

tendeixo a.

Sort que cada cop sóc un jo diferent:

un jo que sap quatre coses més

i en tem un parell menys.

P.S.: Com m'agrada escriure al bus i que algú intenti desxifrar la meva lletra desastrosament indesxifrable!