Oda al dualisme ben entès

Després de topar-hi directament una vegada i una altra (i encara una altra), una acaba per acostumar-se als dualismes, aquells dualismes que segons com poden resultar incòmodes però que al final, què coi, tenen el seu punt d'interessant. Són desconcertants, si més no, però alhora donen vida a les coses. De fet, em sembla que el dualisme està mal interpretat: no es tracta de separar la realitat en dues parts irreconciliables, sinó de convertir el que és un en dos, i el que és dos, en un. Com en una moneda. Tothom sap que una moneda té dues cares diferents, però ningú no posarà en dubte que una no pot existir si no està immediatament enganxada a l'altra. El dualisme és una separació útil per entendre una mica millor el que ens envolta. El que passa és que molts renuncien a fer aquest últim pas d'integració, i corren el risc d'oblidar que la moneda és una i prou. Proposo, doncs, el dualisme ben entès com a una veritable alternativa al maniqueisme: entre una cara i l'altra hi ha moltes possibilitats que cal contemplar i que es complementen per formar un tot. Si no veiem això, si no veiem que hi ha d'haver una harmonia entre les dues parts, el dualisme ens farà nosa i ens serà impossible de trobar-li cap utilitat. Hem d'entendre que tot és dos en un. Nosaltres mateixos som contradicció constant, i la nostra tasca és trobar algun punt de contacte entre contraris per poder viure amb una mínima coherència. I deixeu-me afegir que les persones que juguen amb dues cares, tot i no ser les més desitjables, són sens dubte les més interessants. Sí, sempre m'han atret les persones-moneda, he decidit que no puc fer-hi res.

Le bleu de tes yeux

Segur que ningú s'ha fixat en l'home que cada matí treu les escombraries just quan passa l'autobús i tot seguit se'n torna cap a casa arrossegant els peus dins les mateixes sabatilles gastades, les de sempre. No és tan fàcil escriure sobre els petits detalls que ningú no veu, sobre l'ocell que pessiga engrunes al parc i  el nen que l'assenyala. El sol a la cara, l'olor del cafè o del pa acabat de fer són temes massa recurrents. Voldria poder parlar de tot això sense que sonés típic, buit, gratuït. És veritat, ho vull dir de debó, que el fred i la nit em fan sentir viva! Si ressegueixo des de dins les gotes d'aigua que llisquen per la finestra és perquè m'encurioseix com deu ser això de ser una gota, i si hi escric missatges pels de fora és perquè m'agrada pensar que algú somriurà gràcies a mi, gràcies a un hoy es siempre todavía tremolós als vidres entelats. Avui no sé què em passa però tinc les idees molt disperses. És com si un conjunt de banalitats conformessin quelcom de no tan banal, com si un pijo de Barcelona que parla amb la nòvia per telèfon, un jubilat vestit de cowboy i un italià que pregunta on és el metro estiguessin units per una mena de connexió estranya. Suposo que és cosa de la música, que sembla que ho relliga tot fins al punt que caminar pel Passeig de Gràcia un diumenge de març es converteix en poc menys que formar part d'un videoclip surrealista.

Avui és un dia trist (o com la neu va endur-se els tres xiprers)

Avui és un dia trist no és una bona frase per començar el matí. Tampoc ho és veure com uns desconeguts s'enduen, sense saber-ho, una petita part de tu en forma de branques, fulles i petites llavors. La multitud mira i contempla, tothom sembla exaltat pel soroll de les serres mecàniques, parlen, parlen, parlen i xerren com si fos un dijous qualsevol. De fet és un dijous qualsevol, només alterat per algun petit gest de sorpresa dels qui encara no s'han assabentat de la notícia. No té més, es tallen uns arbres i se'n planten uns altres -o això esperem- i així funciona tot. 

Però, per alguns -pocs-, les serres i la xerrameca han quedat en segon terme, en un pèssim segon terme, i les orelles no sentien res que no fos el silenci d'una absència que fa mal als ulls i encongeix el cor. Ha estat una sensació estranya. Després del xoc inicial i d'intentar apropar-nos al lloc dels fets, una petita corda ens ha barrat el pas.  Hem hagut de retenir un nerviós "som familiars, els volem veure!", pensament que després m'ha resultat ridícul, però que té part de comprensible si coneixem una mica la nostra història. Per a nosaltres, els tres xiprers representen molt més que una imatge: d'alguna manera contenen l'esperit de la nostra filosofia, són el reflex d'un pensament i unes idees determinades que em costa concretar en paraules.

Des de la soledat tot pren un aire més solemne, i ara penso que potser haver-me deixat endur per l'exaltació durant tot el dia no ha estat més que l'efecte contrari de la tristesa. Em titllaran de sentimental, d'infantil. D'immadura, potser? No, els immadurs són els qui passen pel costat de l'herba rasa com si fos el més normal del món, com si el buit que hi ha quedat no fos objectiu i palpable. Sabem que res és per sempre, però impacta rebre el missatge de manera tan directa. Fins i tot les pedres semblaven plorar, elles que són testimonis inamovibles i eterns del nostre anar i venir, i tornar, i no-tornar. 

Em tranquil·litza pensar que els xiprers no saben que ja no s'enlairen cap al cel com ho havien fet sempre, i no ho sabran mai. Encara ens miren altius i esprimatxats, tan sencers com quan vam descobrir-los. Estic orgullosa de nosaltres, d'haver après a estimar-los com s'estima una icona, un lloc, un símbol. Un símbol que connota un seguit de coses que, per sort, no han caigut amb ells. Les seves arrels s'estenen més enllà del claustre i espero que ho continuïn fent durant molt de temps. Els xiprers de debó són dins nostre. Però això no treu que avui sigui un dia inevitablement trist.

(Aviat esperem ordir l'homenatge que es mereixen a: www.tresxiprers.blogspot.com)

Jo no pretenia escriure sobre la neu...

Perquè quan tothom parla del mateix i les fotografies es confonen les unes amb les altres, fins i tot criticar el senyor Boada resulta avorrit. Però avui gairebé em veig obligada a afegir-me a la multitud amb una crida a tots aquells que no resten incomunicats: rendim-nos al caos i assumim que vivim en un país de merda que no està preparat per al mínim imprevist. Dit això, i amb un pes molt gran al cor, prosseguim a utilitzar amb seny les pales i les màquines lleva-neus i respirem profundament aquest aire glaçat de març fins que sentim com ens arriba al més profund del nostre ésser. Mentre dues centes mil persones sobreviuen a les palpentes, nosaltres -els afortunats que hem mantingut les facultats elèctriques- el que hem de fer és sortir al carrer a fer un ninot de neu ben gran i lleig: posem-li Joan i esperem que el sol del migdia el converteixi aviat en una bassa d'aigua inofensiva i insignificant. Va, que d'aquí a dos dies ens queixarem de calor!

Tín, tín, tín...

Em sembla que si m'arribo a quedar un minut més en aquell supermercat on el fil musical consistia en una horrible cançoneta de lletra simplona - tín, tín, tín, hoy es San Valentín -  i succedani de melodia hortera, m'haurien rebentat els timpans, o si més no algun caixer innocent hagués pagat el mal gust dels seus superiors. No, no vull comprar cap caixa de bombons ni  de pastissets de maduixa (la meva parella se'm presenta un dia amb un pastís d'aquells, i no em calen més motius per deixar-lo, sincerament). Això no és ni més ni menys que una crítica al consumisme i al màrqueting, especialment al consumisme i al màrqueting cutres. Em sembla relativament bé que per Nadal les grans superfícies reparteixin llumetes per aquí i per allà, al cap i a la fi el que fan ho fan ben fet i els arbres fan el seu goig. Però una altra cosa ben diferent és estampar cors per tots els racons, de manera que la primera quinzena de febrer haguem de viure envoltats de la cursileria d'una celebració que, per començar, molts no considerem nostra. Si hi ha un dia dels enamorats, és sens dubte Sant Jordi, i que jo sàpiga, a l'abril gotes mil, però cursilades cap ni una. Au va, ja som prou grandets com per saber que l'amor no s'expressa amb un peluix que duu brodat un missatge preestablert. Si us plau, senyors de dalt que preparen la campanya del 14 de febrer: agafin un dels seus pastissos-cor, emboliquin-lo amb el no menys seu paper rosat i vagin a encolomar-lo a algú altre, ben lluny d'aquí. O encara millor, facin un favor a la humanitat i mengin-se'ls tots!

Si la maduresa vol dir deixar de sorprendre's, jo no la vull.

Primera hora del matí, un nen d'uns cinc anys puja a l'autobús acompanyat de la seva mare i la seva germana, un parell d'anys més gran. A la nena se la veu molt educada, entra sense fer soroll i s'asseu en un dels seients lliures. El nen, però, s'entossudeix a fer el viatge dret a la part de darrera del bus. Des d'allà, ell no ho sap, jo l'observo. S'agafa a la barra de la porta i fa petits saltets per intentar mirar per la finestra els cotxes que ens segueixen. Després comença a girar al voltant de la barra central, tot cantant una cançó amb un espinguet digne de la seva edat i la seva cara d'espavilat. Se m'escapa un somriure còmplice. La mare, una dona moderna i estressada que no arriba als trenta-cinc, porta tot el viatge avisant el seu fill perquè es comporti. Aleix! Aleix, vols parar?! El nen, evidentment, no li fa ni cas. Jo continuo somrient. L'Aleix vol tocar el timbre de parada sol·licitada cada dos per tres, però no hi arriba i prova de saltar. Quan s'adona que és massa amunt, s'estira a terra tan llarg com és i somriu. De sobte, la mare, que carrega dues motxilles-peluix en un braç i dues bosses del berenar en l'altre, s'alça del seu seient i agafa el nen per les espatlles, en un gest gairebé violent que no puc evitar que m'incomodi. D'una revolada el fa seure al lloc més proper, l'amenaça amb el dit i es queda dreta al seu costat per tal que no pugui tornar a aixecar-se fins que no arribin a la seva parada. 

Jo ja no somric. Amb aquesta actitud no fem més que  estroncar l'essència dels nostres nens, penso. Quin mal feia, aquella criatura? No podem tallar-los les ales d'aquesta manera! Ells són dels únics en aquest món que mantenen la capacitat de sorpresa, la curiositat per tot el que els envolta, els ulls ben oberts. Són els únics que somriuen a tothom sense cap més explicació, simplement perquè són feliços i viuen en la il·lusió. Aleshores m'adono de la brutalitat que acabo de presenciar: la mare ha estat tan brusca que arribarà un dia que l'Aleix pujarà a l'autobús de bon matí, recordarà què pot fer i què no, i seurà directament i en silenci a la primera cadira que trobi. D'això en diuen el camí cap a la maduresa. I aquell dia, senyors meus, ja l'haurem ben cagat.

Harmonia (II)

Quan l'harmonia surt de dins, tot el que t'envolta la segueix sense queixar-se. No es tracta d'aconseguir la perfecció, mai de la vida, però sí una mena d'equilibri. Fins ara havia experimentat un tipus de felicitat externa, una felicitat que d'alguna manera devia a algú altre, i tot just ara començo a adonar-me que el millor benestar - i l'autèntic, de fet - és el que prové d'un mateix. D'acord, és evident que l'entorn ens influeix, i que en aquesta serenor que m'omple hi juguen un paper diversos factors, persones, petits gestos, idees, conviccions. Però no hi ha res com saber-se capaç de moure's, de fluir entre la gent i les imatges, pels carrers empedrats d'aquesta ciutat que cada dia estimo més. En tinc prou amb tancar els ulls com sempre he fet per sentir-ho encara amb més força, per estar segura que aquesta és la vida que vull. Una part de mi que portava molt de temps forjant per fi comença a veure la llum. Es fa evident aquest canvi constant, aquest fer-se contínuament que em fascina. I és precisament enmig d'aquesta autosuficiència aparent que tot em comença a somriure, no sé per què: m'arriben motius de tot arreu per continuar en aquest estat ascendent, fins i tot m'atreveixo a parlar d'estabilitat, que és una paraula poc usual en mi. No l'estabilitat que avorreix, sinó la que ja tenia ganes de trobar. Ara bé, és possible que es trenqui en qualsevol moment. Aquesta és la meva estabilitat, senyors, no en tinc cap altra. Això sí, l'harmonia que sento és meva i només meva, no la dec a ningú i ningú me la pot arrabassar. Avui no.

En sortir per la porta

Em trobo en un d'aquells moments en què els dits et van sols, el pensament et passa per la ment com un llampec, o potser ni hi passa, potser l'impuls va directament a les mans. Un dia em van explicar que els actes reflexos són involuntaris perquè no passen pel cervell, sinó que l'estímul envia un senyal directament a la part del cos que s'ha de moure. Hi ha vegades que escriure és com un acte reflex, em sembla. I els textos que en surten solen ser els millors. Avui és un dia ple, no sé de què però ple, agradablement dens. Ara una cosa, ara una altra, amunt i avall per aquests móns de Déu que tot just ara començo a entendre. Tu no saps com em fas sentir, i cal que siguis gat, i les classes de filosofia comencen en sortir per la porta. M'agrada aquest ritme, definitivament. M'agrada poder dir que veig un camí, un camí que no va enlloc però va a tot arreu; dit així no ho entenc ni jo, no sé com dir-ho perquè no soni tòpic. Les peces van encaixant dins del meu cap. Això no vol dir que estigui resolent el trencaclosques, de cap manera: com més peces encaixo, més peces noves em cauen a les mans. Viva usted ahora sus preguntas, deia Rilke. És això, joder, és això! Tan fàcil com provar de viure i res més. Em queda molta feina per fer i molt per polir, en sóc conscient, però ser-ne conscient ja em fa una mica millor. Potser sí que la filosofia és la medicina de l'ànima. En només quatre mesos el canvi ha estat força evident. I no sé què faig aquí explicant-vos històries i fent públiques les meves divagacions, quan en realitat hauria d'estar estudiant la teoria de l'art d'Aristòtil. Ah, tot comença en sortir per la porta, tingueu-ho present.

Decidit

Decidit a desfer-se de les nits obsessives, de la por, de la sensació de caminar per la corda fluixa, un pas ferm però tres en fals, la mort, la mort, la mort que l'angoixa, el temps que mai podrà atrapar, el vent, les paraules que no troba. Decidit a encaminar-se cap el que li sembla que desitja, ell sempre tan dispers, fart de la seva facilitat per perdre's en divagacions absurdes, pensa massa i fa massa poc. Decidit a ser millor, a actuar, a lliurar-se als plaers més mundans, a nedar cada dia una mica. Li agradaria fer realitat totes les meravelles que fa anys que predica. Potser serà escriptor, o músic, o filòsof. Tal vegada ja és una mica de tot això, però gaire de res. Les agulles del rellotge l'obsessionen cada cop més des de fa dies, fa molts dies que viu atrapat pel seu moviment inevitable. No vol adonar-se, a l'últim segon, que tot ha estat mentida. Per això, decidit a aprofitar les voltes de rellotge que li han estat concedides, decidit a tantes i tantes coses, senzillament tanca els ulls i agafa aire, molt d'aire. El necessitarà. 

Tot allò que no té nom

- Bon dia, posi'm un camí. Un camí i unes sabates boniques per trepitjar amb força, un somriure només, o uns ulls que em mirin com si volguessin donar-me la mà.

 - La pressa mai no ha estat bona pels qui van a Itaca, senyoreta, i menys pels qui no saben on van. Quin número fa?

- I vostè, que sap on va? Faig un trenta-nou. Que sap per què tota aquesta gent posa nom als dies, als anys i a les coses?

- Com diu? A quines coses?

- Doncs a totes les coses, i el que no té nom els incomoda, i el que no es pot comptar, com l'amor o el temps, o l'aire que giravolta, els posa tan nerviosos que n'inventen històries fantàstiques fins que creuen trobar una resposta que els deixa tranquils. Però els meus ulls inquiets no es calmen amb quatre paraules, necessiten veure més, i beure, perquè només amb les galtes enrojolades hi veig clar, sap?

- El temps bé es pot comptar, senyoreta! 

- Ah, sí, és clar! Que no ho veu? Un segon tant en poden ser dos, com tres, com deu. Vostè compta números, no segons. El temps no s'atrapa, no té gàbia, no existeix!

- Li embolico les sabates per regal?

- No, me les enduc posades. Creu que m'aniran bé per saltar entre la gent? Miri que tinc moltes ganes de ballar i no vull quedar-me descalça a mitja cançó! Que les nits de gener són glaçades en aquesta ciutat i no m'agrada tocar de peus a terra. Ai no, mentre pugui volar! Què me'n diu? Li agrada volar? No m'ha dit el perquè de tots els noms, encara!

- És incòmode que les coses passin i prou, senyoreta. Seran vint euros. És incòmode que les coses passin i prou...

I va sortir de la botiga saltant entre la gent, efectivament, ballant sense música la seva pròpia melodia, immune a cada xoc contra la realitat dels qui l'envoltaven, somniant que aquelles sabates boniques la durien per camins plens de nit, plens de lluna, plens de tot allò que no té nom. De tot allò que ningú, de moment, podia entendre.