Per què

De vegades no saps per què. No saps per què, així, a seques. I tens por de no saber què tens, de perdre el control, i et vénen ganes de divagar per carrers desconeguts i així sentir-te una mica menys estranya en el teu món. El teu món que de sobte no localitzes, que s'expandeix, que cada vegada és més indefinit i que comences a no comprendre de debò. Busques on agafar-te, i amb una mica de sort trobes uns quants versos entre les pàgines d'un llibre vell, un nen que estén els braços -les ales- al buit, uns acords oblidats. Tot està com sempre. Ho veus? Ets tu, ets tu que dónes massa voltes, amunt i avall, no deixes de fer centrifugar l'eternitat de dèries que et ronden pel cap. Et mereixes un respir, no creus? Tant li fa que no sàpigues per què. El desconcert és quelcom que has d'aprendre a permetre't.

El far de les camises taronges

Des del far de les camises taronges hi ha una magnífica panoràmica del castell de les papallones. Si aconsegueixes trobar-lo pots quedar-t'hi una estona, amagat, mentre el temps al teu voltant sembla aturar-se i alhora tot va més ràpid que mai. És només un instant, un racó, un secret entre tu i les parets de pedra que et custodien.

Des del far de les camises taronges distingiràs, si el dia és clar, un parell de somriures en l'horitzó. Que no t'ofengui descobrir en altres aquells gestos que ahir semblaven només per a tu. Has de ser fort i mantenir els ulls oberts, l'indret és massa estratègic com per tancar-los un cop hi ets. Amb una mica de sort, si afines la vista, apreciaràs com uns petits éssers suren lleugerament en l'aire: són elles, les papallones blanques, tan fugisseres que diuen que mai ningú no n'ha pogut retenir cap a les mans. En aquell moment desitjaràs que te'n regalin unes quantes, que algú les agafi per tu. Molts ho han intentat abans, pots estar-ne segur. Els enamorats més encegats s'hi han esforçat de les maneres més estrambòtiques que et puguis imaginar, però les papallones del castell són impossibles de capturar. Conten que són elles les qui decideixen, en ocasions molt comptades, prendre contacte amb els cortesans, i que solen deturar-se sobre el front més pur, precisament aquell que mai no ha desitjat haver-les. Ha de ser un espectacle digne de presenciar!

Des del far de les camises taronges, si calles, pots sentir com el vent xiula entre els xiprers i les camèlies. Et corprendrà una admiració inevitablement creixent, però per més que notis dins teu una força que t'empeny a saltar al buit per fer teus els somriures i els gestos que has vist, no oblidis que la imatge que tens al davant no pertany al teu món. Et pots considerar afortunat: els teus iguals probablement no arribaran a conèixer el vol de les papallones -ells no sabrien trobar el far-. Només et demano que entenguis i acceptis el teu lloc entre la realitat i el castell, al límit entre el que és i el que podria ser, per tal que la frustració no et converteixi en desgraciat. No és fàcil, ho sé, però sempre has intuït que ets especial, m'equivoco? Estàs fet per anhelar el que hi ha més enllà del far, sigui el que sigui. 

Sigui el que sigui, perquè sempre hi haurà milers de papallones inabastables sobrevolant el teu castell, i l'únic que podràs fer serà escriure'ls cançons del far estant. I cantar ben fort esperant que et sentin. Qui sap si un dia, per error, una d'elles volarà massa alt i se t'aturarà al front...

L'hora més encalmada

Ahir vaig voler seguir el consell del poeta i, en l'hora més íntima de la soledat de la nit, vaig demanar-me si he d'escriure, si escriure és una necessitat vital en mi. De sobte vaig sentir-me plena des del fons del ventre, tan sola i tan plena en aquest món incert: efímera, minúscula en el temps i en l'espai, però meva i només meva. Aleshores em vaig respondre: he d'escriure. No per agradar, no per publicar, no per cridar l'atenció ni crear aparença intel·lectual, sinó per pura necessitat interna. Per entendre una mica millor les coses, per dir-les i, sobretot, per dir-me-les. I el que sorgeixi d'aquesta necessitat, el que brolli d'aquest meu ventre -el ventre, per si no us n'heu adonat, és el centre de la poesia- serà un reflex fidel de mi. A partir d'ara estic disposada a desfer-me de totes les cobertes, les pretensions, els intents de. A prescindir del judici dels altres, que em fa perdre'm en els meus intents de semblar qui sap què. No es tracta de semblar; es tracta de ser. Amb confiança i esforç, amb l'humilitat de qui no se sap portador de cap gran veritat, però es va creuant amb petites certeses que pot fer seves. El món de fora, el reconeixement, la simpatia dels altres... Tot això són complements agradables però cal aprendre a atorgar-los un segon pla, a veure'ls com a conseqüències d'allò que realment és la base. Cal no confondre el "per què" amb el "per a què". Em queda molt per aprendre, per millorar, per polir i, fins i tot, per construir des de zero. Però puc fer-ho sobre els fonaments més ferms que es puguin arribar a tenir, perquè  m'ha costat entendre-ho però ara ho veig clar: la paciència ho és tot! 

"Aquí no val a mesurar el temps, un any no compta, i deu anys no són res; ser artista vol dir: no calcular i comptar; madurar com l'arbre, que no força la seva saba i aguanta confiat les tempestes de primavera, sense la por que després pugui no venir l'estiu. L'estiu ve. Però només ve per als qui són pacients i es comporten com si tinguessin davant seu l'eternitat, tan despreocupadament silenciosa i extensa. Jo ho aprenc cada dia, ho aprenc amb patiments als quals estic agraït: la paciència ho és tot!"

(Rainer M. Rilke, Cartes a un poeta jove)

Aparadors

Devia ser diumenge, un dels meus diumenges, i vaig sortir a la terrassa. A baix, a la plaça, hi havia tres nens hindús que jugaven amb una pilota. El més gran tenia a les mans un pal de fusta, semblant a un bat de beisbol, però pla. El mitjà li llençava la pilota des de lluny, i el més petit, pobret, corria a buscar-la tan de pressa com podia cada cop que el seu germà -vaig deduir que eren germans- la colpejava amb totes les seves forces. No hi havia ningú més al parc. Quan el que batejava havia llençat tres vegades, es canviaven les posicions, però el gran sempre jugava amb avantatge, perquè, com tots els germans grans, era el més hàbil i tocava sempre la pilota. No passava dels onze anys, però ja sabia com tenir contents els altres dos amb la seva suposada "igualtat d'oportunitats". El petit, posem-li cinc anys, no parava de córrer amunt i avall darrere la pilota esmunyedissa amb un somriure a la cara. Els seus bracets amb prou feines podien sostenir el pal, que en feia dos com ell, però això no semblava afectar-lo. El mitjà, en canvi, no va fer-hi bona cara fins que va aconseguir pactar unes noves regles del joc una mica més justes amb el seu germà.  Vaig mirar-los palplantada durant més de mitja hora. Encara no sé què em va cridar l'atenció, però no podia deixar d'observar com un corria esperitat mentre l'altre feia ganyotes i el de més enllà cridava home run!. Avui és divendres-diumenge i en sortir a la terrassa i veure els nens a la plaça he recordat això amb una exactitud sorprenent: de cop se m'ha aparegut aquesta imatge de fa gairebé un any. És fascinant la manera com se'ns graven a la memòria les coses més insignificants, petits detalls que ens permeten retenir el temps a les nostres mans, almenys una estona, per veure'ls a través d'un vidre com si es tractés d'un aparador o d'una peixera. Petites certeses que ens recorden que sí, que vam ser-hi, que hi som, que hi continuem sent. Com sempre.

Oda al dualisme ben entès

Després de topar-hi directament una vegada i una altra (i encara una altra), una acaba per acostumar-se als dualismes, aquells dualismes que segons com poden resultar incòmodes però que al final, què coi, tenen el seu punt d'interessant. Són desconcertants, si més no, però alhora donen vida a les coses. De fet, em sembla que el dualisme està mal interpretat: no es tracta de separar la realitat en dues parts irreconciliables, sinó de convertir el que és un en dos, i el que és dos, en un. Com en una moneda. Tothom sap que una moneda té dues cares diferents, però ningú no posarà en dubte que una no pot existir si no està immediatament enganxada a l'altra. El dualisme és una separació útil per entendre una mica millor el que ens envolta. El que passa és que molts renuncien a fer aquest últim pas d'integració, i corren el risc d'oblidar que la moneda és una i prou. Proposo, doncs, el dualisme ben entès com a una veritable alternativa al maniqueisme: entre una cara i l'altra hi ha moltes possibilitats que cal contemplar i que es complementen per formar un tot. Si no veiem això, si no veiem que hi ha d'haver una harmonia entre les dues parts, el dualisme ens farà nosa i ens serà impossible de trobar-li cap utilitat. Hem d'entendre que tot és dos en un. Nosaltres mateixos som contradicció constant, i la nostra tasca és trobar algun punt de contacte entre contraris per poder viure amb una mínima coherència. I deixeu-me afegir que les persones que juguen amb dues cares, tot i no ser les més desitjables, són sens dubte les més interessants. Sí, sempre m'han atret les persones-moneda, he decidit que no puc fer-hi res.

Le bleu de tes yeux

Segur que ningú s'ha fixat en l'home que cada matí treu les escombraries just quan passa l'autobús i tot seguit se'n torna cap a casa arrossegant els peus dins les mateixes sabatilles gastades, les de sempre. No és tan fàcil escriure sobre els petits detalls que ningú no veu, sobre l'ocell que pessiga engrunes al parc i  el nen que l'assenyala. El sol a la cara, l'olor del cafè o del pa acabat de fer són temes massa recurrents. Voldria poder parlar de tot això sense que sonés típic, buit, gratuït. És veritat, ho vull dir de debó, que el fred i la nit em fan sentir viva! Si ressegueixo des de dins les gotes d'aigua que llisquen per la finestra és perquè m'encurioseix com deu ser això de ser una gota, i si hi escric missatges pels de fora és perquè m'agrada pensar que algú somriurà gràcies a mi, gràcies a un hoy es siempre todavía tremolós als vidres entelats. Avui no sé què em passa però tinc les idees molt disperses. És com si un conjunt de banalitats conformessin quelcom de no tan banal, com si un pijo de Barcelona que parla amb la nòvia per telèfon, un jubilat vestit de cowboy i un italià que pregunta on és el metro estiguessin units per una mena de connexió estranya. Suposo que és cosa de la música, que sembla que ho relliga tot fins al punt que caminar pel Passeig de Gràcia un diumenge de març es converteix en poc menys que formar part d'un videoclip surrealista.

Avui és un dia trist (o com la neu va endur-se els tres xiprers)

Avui és un dia trist no és una bona frase per començar el matí. Tampoc ho és veure com uns desconeguts s'enduen, sense saber-ho, una petita part de tu en forma de branques, fulles i petites llavors. La multitud mira i contempla, tothom sembla exaltat pel soroll de les serres mecàniques, parlen, parlen, parlen i xerren com si fos un dijous qualsevol. De fet és un dijous qualsevol, només alterat per algun petit gest de sorpresa dels qui encara no s'han assabentat de la notícia. No té més, es tallen uns arbres i se'n planten uns altres -o això esperem- i així funciona tot. 

Però, per alguns -pocs-, les serres i la xerrameca han quedat en segon terme, en un pèssim segon terme, i les orelles no sentien res que no fos el silenci d'una absència que fa mal als ulls i encongeix el cor. Ha estat una sensació estranya. Després del xoc inicial i d'intentar apropar-nos al lloc dels fets, una petita corda ens ha barrat el pas.  Hem hagut de retenir un nerviós "som familiars, els volem veure!", pensament que després m'ha resultat ridícul, però que té part de comprensible si coneixem una mica la nostra història. Per a nosaltres, els tres xiprers representen molt més que una imatge: d'alguna manera contenen l'esperit de la nostra filosofia, són el reflex d'un pensament i unes idees determinades que em costa concretar en paraules.

Des de la soledat tot pren un aire més solemne, i ara penso que potser haver-me deixat endur per l'exaltació durant tot el dia no ha estat més que l'efecte contrari de la tristesa. Em titllaran de sentimental, d'infantil. D'immadura, potser? No, els immadurs són els qui passen pel costat de l'herba rasa com si fos el més normal del món, com si el buit que hi ha quedat no fos objectiu i palpable. Sabem que res és per sempre, però impacta rebre el missatge de manera tan directa. Fins i tot les pedres semblaven plorar, elles que són testimonis inamovibles i eterns del nostre anar i venir, i tornar, i no-tornar. 

Em tranquil·litza pensar que els xiprers no saben que ja no s'enlairen cap al cel com ho havien fet sempre, i no ho sabran mai. Encara ens miren altius i esprimatxats, tan sencers com quan vam descobrir-los. Estic orgullosa de nosaltres, d'haver après a estimar-los com s'estima una icona, un lloc, un símbol. Un símbol que connota un seguit de coses que, per sort, no han caigut amb ells. Les seves arrels s'estenen més enllà del claustre i espero que ho continuïn fent durant molt de temps. Els xiprers de debó són dins nostre. Però això no treu que avui sigui un dia inevitablement trist.

(Aviat esperem ordir l'homenatge que es mereixen a: www.tresxiprers.blogspot.com)

Jo no pretenia escriure sobre la neu...

Perquè quan tothom parla del mateix i les fotografies es confonen les unes amb les altres, fins i tot criticar el senyor Boada resulta avorrit. Però avui gairebé em veig obligada a afegir-me a la multitud amb una crida a tots aquells que no resten incomunicats: rendim-nos al caos i assumim que vivim en un país de merda que no està preparat per al mínim imprevist. Dit això, i amb un pes molt gran al cor, prosseguim a utilitzar amb seny les pales i les màquines lleva-neus i respirem profundament aquest aire glaçat de març fins que sentim com ens arriba al més profund del nostre ésser. Mentre dues centes mil persones sobreviuen a les palpentes, nosaltres -els afortunats que hem mantingut les facultats elèctriques- el que hem de fer és sortir al carrer a fer un ninot de neu ben gran i lleig: posem-li Joan i esperem que el sol del migdia el converteixi aviat en una bassa d'aigua inofensiva i insignificant. Va, que d'aquí a dos dies ens queixarem de calor!

Tín, tín, tín...

Em sembla que si m'arribo a quedar un minut més en aquell supermercat on el fil musical consistia en una horrible cançoneta de lletra simplona - tín, tín, tín, hoy es San Valentín -  i succedani de melodia hortera, m'haurien rebentat els timpans, o si més no algun caixer innocent hagués pagat el mal gust dels seus superiors. No, no vull comprar cap caixa de bombons ni  de pastissets de maduixa (la meva parella se'm presenta un dia amb un pastís d'aquells, i no em calen més motius per deixar-lo, sincerament). Això no és ni més ni menys que una crítica al consumisme i al màrqueting, especialment al consumisme i al màrqueting cutres. Em sembla relativament bé que per Nadal les grans superfícies reparteixin llumetes per aquí i per allà, al cap i a la fi el que fan ho fan ben fet i els arbres fan el seu goig. Però una altra cosa ben diferent és estampar cors per tots els racons, de manera que la primera quinzena de febrer haguem de viure envoltats de la cursileria d'una celebració que, per començar, molts no considerem nostra. Si hi ha un dia dels enamorats, és sens dubte Sant Jordi, i que jo sàpiga, a l'abril gotes mil, però cursilades cap ni una. Au va, ja som prou grandets com per saber que l'amor no s'expressa amb un peluix que duu brodat un missatge preestablert. Si us plau, senyors de dalt que preparen la campanya del 14 de febrer: agafin un dels seus pastissos-cor, emboliquin-lo amb el no menys seu paper rosat i vagin a encolomar-lo a algú altre, ben lluny d'aquí. O encara millor, facin un favor a la humanitat i mengin-se'ls tots!

Si la maduresa vol dir deixar de sorprendre's, jo no la vull.

Primera hora del matí, un nen d'uns cinc anys puja a l'autobús acompanyat de la seva mare i la seva germana, un parell d'anys més gran. A la nena se la veu molt educada, entra sense fer soroll i s'asseu en un dels seients lliures. El nen, però, s'entossudeix a fer el viatge dret a la part de darrera del bus. Des d'allà, ell no ho sap, jo l'observo. S'agafa a la barra de la porta i fa petits saltets per intentar mirar per la finestra els cotxes que ens segueixen. Després comença a girar al voltant de la barra central, tot cantant una cançó amb un espinguet digne de la seva edat i la seva cara d'espavilat. Se m'escapa un somriure còmplice. La mare, una dona moderna i estressada que no arriba als trenta-cinc, porta tot el viatge avisant el seu fill perquè es comporti. Aleix! Aleix, vols parar?! El nen, evidentment, no li fa ni cas. Jo continuo somrient. L'Aleix vol tocar el timbre de parada sol·licitada cada dos per tres, però no hi arriba i prova de saltar. Quan s'adona que és massa amunt, s'estira a terra tan llarg com és i somriu. De sobte, la mare, que carrega dues motxilles-peluix en un braç i dues bosses del berenar en l'altre, s'alça del seu seient i agafa el nen per les espatlles, en un gest gairebé violent que no puc evitar que m'incomodi. D'una revolada el fa seure al lloc més proper, l'amenaça amb el dit i es queda dreta al seu costat per tal que no pugui tornar a aixecar-se fins que no arribin a la seva parada. 

Jo ja no somric. Amb aquesta actitud no fem més que  estroncar l'essència dels nostres nens, penso. Quin mal feia, aquella criatura? No podem tallar-los les ales d'aquesta manera! Ells són dels únics en aquest món que mantenen la capacitat de sorpresa, la curiositat per tot el que els envolta, els ulls ben oberts. Són els únics que somriuen a tothom sense cap més explicació, simplement perquè són feliços i viuen en la il·lusió. Aleshores m'adono de la brutalitat que acabo de presenciar: la mare ha estat tan brusca que arribarà un dia que l'Aleix pujarà a l'autobús de bon matí, recordarà què pot fer i què no, i seurà directament i en silenci a la primera cadira que trobi. D'això en diuen el camí cap a la maduresa. I aquell dia, senyors meus, ja l'haurem ben cagat.