Petites grans metàfores

Recordes aquell cotxe de joguina que tenies quan eres petita? Aquell que quan el deixaves a terra avançava en línia recta fins que xocava amb una paret, i aleshores girava sobre si mateix i continuava avançant. Al cap de poc, tornava a xocar contra una altra paret, canviava de direcció, avançava, xocava, tornava a canviar de direcció, tornava a xocar... però al final, després de més o menys hòsties, sempre acabava sortint per la porta oberta de l'habitació. Si se li acabaven les piles i s’aturava en un racó, estava perdut. Però mentre anés sempre endavant tenia la sortida assegurada. 

(R.)

Sempre

Hi ha coses que no podem escriure, ni tan sols pensar. I són les millors, perquè n'estem tan segurs, i es tracta de quelcom que entenem tant en el més profund del nostre ésser, que no ens cal justificar-ho. És cabdal deixar que les peces es desencaixin, trencar bruscament, construir, no demanar, esperar, buscar, saber. Saber encara que no puguem dir. És fantàstic adonar-se que ara sí, veure que la vida no és una preparació per a res, que no som un camí lineal, que podem explotar i rebotar i caminar i créixer en qualsevol moment, en un segon. Canviar completament: no reconduir res, sinó renéixer, i a cada renaixença tenir la certesa que tot està en harmonia, perquè les vides anteriors no han estat en va, però ara ens dirigim cap a un nosaltres més nostre. Cap a un jo més meu. Tant és d'on vinguem o qui haguem estat, tenim la força necessària per capgirar el món des de dins, per sentir que els carrers s'obren buits -tan plens- davant nostre i que la terra gira perquè nosaltres caminem. Tenim força, tenim llum, tenim fermesa. Som principi. Començau, començau sempre:

 

Escoltau-me, germans. O no escolteu. 

Sentiu-me bé o tapau-vos les orelles.

Però rèis, lluminosos, començau,

començau sempre, començau a viure,

a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,

a morir, començau, començau sempre.

Aquest vers us dic jo, el que comença,

sempre comença, sempre, sempre nou,

jo el vers, el que tremola de silenci,

jo, per vosaltres, mut, sense ulls ni mans,

i a la deriva sempre, perquè sempre

el caminoi del vers ha duit al Cel.

(J. Vidal Alcover, "De l'hora verda", fragment)

Respires i màgia

Tant és. Tant és el que hagis sentit, viscut, escrit, palpat, pensat. Per un moment respires i tornes al benestar primigeni, o a un benestar potser encara millor, engrandit pel pes que duus a la bossa i que vas aprenent a carregar amb lleugeresa. Prens de la contingència el que et vulgui donar i no et canses de mirar-ho tot amb les mans obertes, de caminar cada dia uns segons amb els ulls tancats mentre el vent et despentina els rínxols. Unes quantes mirades estranyes són un preu més que raonable, i més tenint en compte que, de fet, no hi veuen bé. Només es tracta de collir paraules per fer-ne uns quants versos i cridar-los perquè sí. Parce que.  Saber que entendre és sentir i poder llegir que

On n'est pas sérieux, quand on a dix-sept ans.

- Un beau soir, foin des bocks et de la limonade,

Des cafés tapageurs aux lustres éclatants!

 - On va sous les tilleuls verts de la promenade.

Les tilleuls sentent bon dans les bons soirs de juin!

L'air est parfois si doux, qu'on ferme la paupière;

Le vent chargé de bruits -la ville n'est pas loin-

A des parfums de vigne et des parfums de bière...

(A. Rimbaud, Roman, I)

I comprendre que qui diu dix-sept, diu dix-neuf.

Tancat per manca de sentit (fragment)

Amb el temps havia descobert en la buidor la seva pitjor enemiga. Translúcida, freda i blanca com el marbre, anava i venia, però sempre tornava. De vegades s’asseia al balcó, o reposava a l’ampit de la finestra, i a mitjanit entrava de puntetes per ficar-se-li entre els llençols, també blancs. Ell havia après a reconèixer-la, i li venien ganes d’abraçar-la, però no es pot abraçar allò que no és, i sovint es trobava abraçant-se a si mateix ja no sabia si per pena, per ràbia o per indiferència. El fascinaven els milers de milions de possibilitats que deixava escapar mentre fixava la mirada al buit. Milers de milions, i no era capaç d’agafar-ne al vol ni una de sola, perquè no sabia què volia. Ah, la incertesa, l’aliada perfecta: l’espai, el temps, unes paraules, un gest, la vida.

Els poetes sempre tornen

Sempre tornen com torna la nit, encara que sigui la nit d'un dia molt llarg. A qualsevol hora, però millor si tothom ja és al llit, de sobte t'envaeix la sensació -ja familiar, però no per això menys apreciada- de comprendre les paraules, d'absorbir-les, de fer-les teves amb aquella intensitat que només pots aconseguir en el replegament total en tu mateix, en la soledat que et solca el ventre. És imprescindible  que es creï aquest buit per després omplir-lo amb allò que un dia vas decidir anomenar poesia, tot i que no es tracta exactament de versos. No simplement de versos. Es tracta d'una crida cap endins, cap a l'harmonia perduda, cap al teu "trepitjar enlaire" particular: és la intuïció que potser t'acostes a algun port, que tal vegada hi ha un lloc on agafar-te uns segons per alçar la mirada i orientar-te de nou. Sempre has necessitat dosis periòdiques de tancar els ulls amb pas de somni per poder-te construir, per saber qui ets, per acostar-te al que vols ser. Voluntat i necessitat són el mateix camí: no voldries ni sabries viure sense aquesta totalitat íntima que esdevens quan només existiu tu, el món... i les paraules.

 

Les paraules

Sempre, en l'aigua sagrada, com en un llit d'amor.

Per les finestres enreixades vaig veure el sol, vaig volar.

Cua de serp, l'alba, s'atansa amb pas de somni.

No hi puc fer més, no vull.

Amb draps d'angúnia m'eixugo el pit, les mans.

La polseguera dels records comença:

no trigarà a colpir-me per l'espatlla.

Estic lluny dels teus ulls. No em veig.

Rep la meva mà seca, la galta de la tarda,

els teus records sense paraules.

Trepitges massa a terra, trepitges poc enlaire.

La nit d'amor dels ulls no té parpelles.

En el roser del pit les venes se t'alçaren.

Recull al teu amant d'aquesta asfíxia,

rep-lo en un llit de gràcia,

i encara, amb dents corcades, menja l'arbre.

Josep Palau i Fabre, Laberint, 1946

Els límits del llenguatge...

I què si no som perfectes i diem però no fem, o fem el que no diem o canviem d'opinió com qui es canvia de pantalons? Sí, continuem cometent errors, ens queden pors per perdre i no ens salvem d'algun sospir d'angoixa de tant en tant. De vegades no ens deixem anar prou i d'altres  en canvi som massa esbojarrats: la qüestió és restar lluny de qualsevol tipus d'estabilitat. Som dels que gairebé sempre ho deixen tot per l'últim moment i fem alguna falta d'ortografia al mes, escoltem música que havíem sentenciat a mort en un passat que ja no és nostre i ens meravellem de llibres que no hem llegit. El món continua aclaparant-nos com si no ens haguessin explicat mai que les coses són com són, ens obstinem a desconfiar de les històries que semblen veritat i sentim les peces d'un cosmos desconegut centrifugant dins d'aquest nostre cap. Busquem a les palpentes sense saber exactament què esperem trobar, deixem anar quatre gargots sonàmbuls en un full de paper immaculat i aleshores la quietud ens confessa que potser era això, que potser és això. I què si no ho podem expressar en paraules? I què si Wittgenstein no tenia raó?

Excessos (o totes les masses piquen)

Tot trontolla i alhora res no ha trontollat mai, és tan llarga la llista i és tan meva la culpa que no en tinc prou que em duri la bona sort. Davant de tanta paradoxa generalitzada és comprensible que una s'acabi desconcertant. Que sigui comprensible no arregla massa res, però és una mena de consuelo de tontos que, no se sap ben bé com, aconsegueix alleujar la situació. Sigui com sigui, he arribat a la conclusió que tenir qualsevol sentit massa desenvolupat és un problema: ser fi de nas només et porta maldecaps i si ets massa sensible als sorolls acabes parant boig. Tinc la sort que em passen totes dues coses. Però avui he descobert que el pitjor sentit, el més empipador -i en conec uns quants que em mirarien malament si em sentissin dir-ho- és la intuïció, la maleïda intuïció que et porta a adonar-te en excés del que passa al teu voltant, a captar allò que probablement no hauries d'arribar a saber mai. És odiós tenir la certesa que el que podria ser una simple casualitat no ho és en absolut i no poder-ho demostrar, estar convençut que hi ha coses que no passen perquè sí i, a sobre, tenir raó. És el rabiós ho sabia en confirmar que, efectivament, t'has estat autoenganyant quan et resisties a refiar-te d'un sisè sentit que, mal et pesi, és molt més fiable del que et pensaves. A més, en la intuïció tot és tan incert que arriba un moment en què només et preocupa trobar l'interruptor per desconnectar-la i tornar a la tranquil·litat. Perquè... hi ha d'haver un interruptor, oi?

Desaparèixer

Tot és qüestió de descobrir maneres de desaparèixer uns instants, una mica com quan érem petits i ens amagàvem rere les cortines del menjador. Te'n recordes? No és que ens creguéssim invisibles, és que realment ho érem! Immòbils i expectants, aguantàvem la respiració fins que algú trencava la màgia en descobrir-nos: un esglai de sorpresa era suficient per fer tornar els colors a la realitat. Llavors simplement arrencàvem a córrer i paràvem les mans, riallers, cap a unes altres flors. Quines veus ens han volgut ensenyar què és possible i què no? No tinc tan clar que ja no ens quedin cortines. El món n'és ple, de cortines! El problema és que va arribar un dia en què ens vam creure massa grans per jugar a fet i amagar. Massa grans per jugar, en general. I el que és pitjor: massa grans, així, a seques. Des que som massa grans que ens encaparrem a controlar-ho tot, especialment allò que sabem que no podrem controlar, i de vegades fem coses sense sentit, com ara somriure quan volem plorar o callar quan tenim ganes de parlar. Ja només correm quan se'ns escapa l'autobús, i els plastidecors s'han reduït a una olor evocadora de botons vermells i bates de ratlles. Alguns diuen que està bé que sigui així, i segurament tenen raó, però saps què passa? Que si tu i jo no trobem les nostres pròpies cortines ens tornarem bojos. I, sincerament, ara per ara no em ve gaire de gust.

Amor de paper

Avui m'he enamorat. Caminava per la biblioteca a la recerca d'un llibre que m'havien recomanat quan de sobte l'he vist: m'esperava amb el seu posat ferm, impassible; amb l'aire reposat d'aquell qui sap que té per davant tota una eternitat. D'exterior auster però curosament ben pensat, enquadernat en cartoné flexible i amb les pàgines lleugerament tacades i esgrogueïdes pel pas del temps, com ha de ser. L'he agafat, l'he tingut entre les mans uns segons i no m'han fet falta  més de dues pàgines a l'atzar per decidir endur-me'l. Faig una valoració positiva de les primeres paraules que hem intercanviat, entre les pedres solemnes del claustre. Em sembla que li he caigut bé. Encara hem d'aprofundir més en la nostra relació, però perquè us en feu una idea, així conclou José Arier Matons el pòrtic del llibre:

El poeta del rostro alargado bajo una frente espaciosa yace en la inmovilidad del sueño eterno. Sus ojos azules, que fácilmente se extraviaban en la lejanía e interrogaban a las cosas, se han cerrado para siempre. La sonrisa de sus labios, que disimulaba una expresión de aflicción y fatiga parecida a la que prestan a Marcel Proust sus últimos retratos, ha adoptado el pliegue definitivo para la eternidad. Rainer María Rilke, el hombre, ha concluido su obra. Y ésta, desprendida de las manos de su autor, prosigue su marcha triunfal a través de los siglos.

Doncs sí, avui m'he enamorat d'una edició antiga d'una antologia poètica de Rilke. Data de l'any 1959 i és senzillament preciosa. Em sembla que m'hi vull casar. Ara palpo les aigües blanques de la portada, que només són trencades en un racó per un petit i exquisit dibuix d'un nu femení al costat del retall d'una partitura en clau de sol, i em pregunto com m'ho podria fer per aconseguir-ne un d'igual per a les lleixes de casa. De moment, però, encara tinc uns dies per anar descobrint petites joies com aquesta:

Música

Música: aliento de las estatuas, tal vez:

silencio de las imágenes. Lengua

donde acaban las lenguas, tiempo

perpendicular a los corazones en fusión.

¿Sentimientos para qué? ¿Metamórfosis

de los sentimientos en qué? En un paisaje de sonidos.

Música: país extranjero, corazón que se escapa

de nosotros. Espacio el más íntimo de nosotros

que, levantándose por encima de nosotros mismos,

nos expulsa: sacra partida...

Nuestro interior

nos rodea,

como una lejanía perfectamente ejercida,

como un reverso del aire,

puro,

inmenso,

inhabitable. 

Cada vegada m'agrada més, la troballa d'avui, i em sorprenc en adonar-me del component estètic que té aquesta atracció. Sí, el contingut del llibre m'ha tingut aclaparada durant una bona estona, al claustre, però també em crida molt l'atenció visualment, i no cal dir que és un veritable plaer girar-ne les pàgines. Aleshores penso en la por que em fa la possibilitat que això es perdi, que els llibres digitalitzats aconsegueixin algun dia la reducció de les edicions en paper a quatre lletraferits que, pobrets, no estan fets per al progrés tecnològic. Els qui pensin això és que no en tenen ni idea: mai, i quan dic mai vull dir mai, no hi haurà res de digital equiparable a la sensualitat d'un bon llibre. Només faltaria. Cap generació no hauria de veure's privada de la possibilitat d'aquesta història d'amor amb els llibres, d'aquesta sensació que mai fins avui havia estat tan forta en mi, d'aquest deliri irracional. I que ens tractin de bojos, si volen: serem els bojos de les mil maneres d'estimar.

Avui no fa Sant Jordi

Perquè Sant Jordi vol dir un mar de gent passejant pels carrers del centre; és sinònim d'haver d'obrir-te camí entre la multitud per arribar a les parades, aturar-te cada tres passes per saludar algun conegut i descobrir amb una rosa a les mans aquella noia que s'ho tenia tan amagat. Avui, en canvi, els llibres de la Rambla reposaven entristits sota les lones que els aixoplugaven, demanant tímidament que alguna ànima caritativa aixequés aquells plàstics i els agafés ni que fos per llegir-ne la contraportada. Tot sigui dit, demanaven en va, perquè es veu que n'hi ha prou amb una làmina transparent per fer-los invisibles als ulls dels qui, en circumstàncies normals, s'hi abocarien desesperadament com si es tractés d'una qüestió de vida o mort. Esperem que l'intent de la tarda no resulti fallit, perquè tot i que de llibres ja me n'he servit al matí -sembla mentida que una moneda sigui suficient per endur-te a casa segons quines relíquies-, no em consideraré plenament satisfeta fins que no em senti dins del bullici alegre de cada any, fins que no es materialitzi la imatge que guardo a la memòria de tots els santsjordis des que tinc ús de raó. I no demano que marxin els núvols, ni que surti el sol per miracle. Demano quelcom encara més complicat: neguem-nos a acceptar una diada tan ensopida i convertim-nos en rajos de llum, siguem nosaltres la primavera, regalem-nos roses sota el xàfec més impertinent! Correm amb un llibre sota el braç pels carrers mullats, trepitgem els bassals amb les nostres sabates impecables. És aigua, senyors meus, només és aigua! Només és aigua...