Embarbussaments mentals i altres neoconceptes

No gaire temps enrere, en els meus anys d'innocència epistemològica, m'agradava creure que podia tenir-ho tot controlat, que podia tenir la totalitat del real sota el meu camp de visió (una visió intel·ligent, suprahumana i sobreconscient, una mena de metavisió infal·lible). Però com més va més m'adono que no existeix quelcom com "la totalitat del real", i si existeix, mai no podré delimitar-ho ni distingir-ho amb claredat. La totalitat se'ns escapa de les mans amb una volatilitat gairebé burlesca. Com a molt podem arribar a captar petits punts de lucidesa, però sempre envoltats de boira. Tot és molt més complex del que podem concebre, hi ha infinites variables a tenir en compte i milers de connexions entre elements. Fins i tot em falta vocabulari per parlar-ne. Per començar, som tan inevitablement subjectius que no podem veure les coses des de fora, i molt menys a nosaltres mateixos. No podem ser alhora l'observador i l'objecte observat. El déu de Spinoza ho veu tot perquè ho veu des de fora, ell no forma part de la línia del temps que és capaç de visualitzar sencera. Però què en sap, aquest déu, sobre ell mateix? Com va d'autoconeixement, d'autoestima, i de totes aquestes paraules autoajudístiques que comencen per auto-? Eh?

Estem limitats a nivell biològic i també -no sé fins a quin punt els dos aspectes estan en relació- a nivell conceptual: el llenguatge no ens permet arribar fins al fons veritable de moltes qüestions. Se'ns enduu, és tendenciós, sovint acabem una frase d'una manera que ens sona bé però llavors ens adonem que no és el que volíem dir. Ens va més ràpid el cap que la llengua i ens perdem en elucubracions i embarbussaments mentals. Ja no sé què estava dient. Ah, sí, que estem (som?) limitats. La nostra subjectivitat, sense la qual no podríem ser coneixedors de res en absolut, representa alhora un impediment quan ens disposem a investigar sobre el que ens envolta. Les emocions són un factor limitant, també: si estic angoixada no sóc capaç de parlar ni de pensar amb lucidesa. La por m'impedeix arribar més lluny. La mandra, la son, les experiències acumulades. Els traumes, la gana, l'enamorament i el sexe. Tot això ens fa diferents els uns dels altres i construeix murs entre el subjecte i el que se suposa que és la "realitat real" (i dic se suposa perquè ningú no l'ha vista mai... després fardem d'ateisme!). Som éssers profundament circumstancialitzats, neixem i ens desenvolupem en un context i només un. Des de la nostra casuística particular ens relacionem i creiem conèixer una petita parcel·la de la realitat que només nosaltres veiem així. Estem abandonats a l'atzar, a les persones amb qui ens creuarem, les idees que tindrem i les oportunitats que ens passaran per davant. Podem estar bloquejats per emocions, potser durant anys, potser tota una vida. Ningú no parteix de zero i molt pocs ho tenen fàcil. No hi ha un estat neutre a partir del qual avançar, sinó maneres de trampejar les coses tal com vénen tenint en compte les pròpies possibilitats i habilitats. Ja ho deien els grecs amb el "coneix-te a tu mateix". Quina feinada. De vegades preferiria córrer cap enfora, oblidar-me de mi, esborrar els límits que em separen del món i de la totalitat que tant em calmaria conèixer. Però els propis límits sempre tornen, no només per aturar-nos sinó també per definir-nos, per evitar que acabem surant, despersonalitzats, com en aquelles nits de borratxera enmig de la gentada d'un bar un dissabte a la nit (us imagineu viure constantment en aquest estat?).

Acceptar que la totalitat se'ns fa inabastable m'ha ajudat a ser una persona més serena (i faig èmfasi en l'adverbi, no en l'adjectiu). Parlo més a poc a poc des que m'he adonat que, en lloc de voler entendre-ho tot, val més aturar-se a observar com passen pel cel núvols d'indicibles, a meravellar-se de la inconsistència del que hi ha. I malgrat tot som aquí, hi hagi o no lògica interna. Penso en Rilke i en la seva imatge d'un nen que para les mans "cap a unes altres flors". Voto per deixar d'allargar contínuament els braços i, simplement, estendre'ls en l'aire.

Bacus

Va mirar l'hora i va acomiadar-se internament, en un gest gairebé involuntari, d'aquells ulls que cercaven els seus en va. Tot passa millor amb una copa de vi a les mans, encara que sigui de la casa perquè què vols, amb els temps que corren. Com si els temps tinguessin pressa per arribar a algun lloc. Sabia que només hi ha una manera d'estar en aquest món, només un cos i unes circumstàncies determinades: feia temps que havia acceptat que no es desfaria mai del seu passat feixuc, que sempre tindria el nas punxegut i que coixejar d'un peu no l'impediria d'arribar, amb més o menys gracilitat, a tot arreu. L'última gota de vi encara als llavis, es va alçar i va allunyar-se, camatort, de la petita taula rodona i grisa, grisa com ell i com tot el que l'envoltava. No va voler continuar aquella història, no va poder voler. Encara avui tenyeix de fum els camins que trepitja: si el dia és clar, la polseguera densa que aixeca tot arrossegant els peus es veu des de molt lluny. Quan passa prop d'un poble, els pares adverteixen les filles i les mares s'afanyen a tancar els porticons. Diuen que xucla l'energia de les pobres ànimes que cauen a la trampa del seu encant fosc i misteriós. Per refer-se, cal beure un concentrat de vi barat dos cops al dia i recitar aquestes paraules cada mes fins a la total recuperació del color normal de les galtes: estranger ambulant que erres per camins de terra des que em vas dir adéu: adéu a tu, que mai em tornaràs el que m'has pres, i que és molt més del que vaig dar-te. El vermell encara és meu, i me'n serveixo.

Je me suis fait tout petit devant une poupée...

...qui ferme les yeux quand on la couche. La llibertat que poden arribar a donar deu metres quadrats és una gran ironia. Em sento tant a casa que em sembla que devia ser francesa en una altra vida. Ah, la belle époque en boca de la Marion Cotillard i un cigarret llarg i estilitzant entre dos dits de seda negra. Sóc al país on els ideals es fan realitat i els concerts de jazz apareixen, inesperats, entre les parets gastades d'edificis massa vells. Aquí plou dins dels pavellons i els gats negres es deixen acariciar si te'ls acostes amb tendresa. Els nens porten ulleres i les àvies duen boines de colors per espantar el mal (del) temps. La violeta és la flor de la ciutat i també la meva, però fins fa poc no ho sabíem, ni jo ni la ciutat. No escric gens i visc moltíssim, em retrobo en els nens que em miren pel carrer i les noies que canten al metro, en l'olor de tardor i en el reflex dels arbres sobre el canal de Brienne. Noto com em faig gran i petita alhora, comencen a tornar les bufandes i l'abric em demana cada matí, quan obro l'armari, si encara no fa prou fred com per sortir. Aviat, mon vieux, aviat. Ara que l'incertesa s'ha canviat de bàndol, el caminar es fa més lleuger i els pulmons s'omplen de present. A Toulouse, senyors, es respira VIDA.

El gran sí

Un gran "sí", amb accent -d'afirmació i no d'ésser-, el que diem quan volem, o quan no volem però hem.  M'he trobat molt a faltar. Molt. La música, escriure, pensar, relaxar-me, perdre'm en mi mateixa. Perdeu-vos, perdeu-vos molt. Però pel que més vulgueu, torneu-vos a trobar algun dia, perquè només llavors sentireu que tot ha valgut la pena, almenys una mica. No m'embrancaré en cap discurset consolador del tipus dels-errors-se-n'aprèn ni tot-serveix-per-alguna-cosa. Simplement tot el que fem i el que vivim ens marca i ens fa ser com som, no tenim altra manera d'estar al món que no sigui en aquest cos petit, o gran, o prim, inevitablement maltractat en més o menys mesura, amb el cul gros, el nas petit, una cicatriu al genoll de quan teníem onze anys i anàvem amb mitges i vam caure sobre la grava polsegosa. Els idealismes són bonics, però s'ha de saber que ho són. Quan aprens que l'amor no és més transcendent que una mirada, que res no és perfecte ni ho serà mai, quan ho sents de debò sota la pell i no només dins del cap, quan les frases prenen sentit i quan t'adones de tants indicibles, aleshores potser t'esgarrifes i la teva primera reacció és amagar-te rere les cortines com feies de petit. Però no et pots quedar eternament rere les cortines, et vindrà a buscar i et trobarà: la vida et despullarà en qualsevol de les seves múltiples formes. Coneixeràs la seva cara més agra, et faltarà l'aire, la suor freda t'embolcallarà, tindràs por, por en estat pur, por injectada en vena. Però tot passa. Acceptaràs el que hagis d'acceptar, aprendràs a recomençar, a assumir els errors i les mancances, a respectar-te, a aixecar-te malgrat tot. Encara que no et sentis igual, encara que ja no tot flueixi, encara pots ser, si vols, un ocell que vola arran dels camps de blat. De vegades simplement no estàs preparat per continuar caminant. D'altres vegades, per sort, sí.
 
Fes clic aquí per continuar somiant truites.

No le pongáis nunca "era" a las cosas

Fa més de trenta anys, un pare donava aquest consell als seus fills. Avui un d'aquests fills el reproduïa animadament mentre conduïa l'autobús: lo que fui, lo que era mío, ya no significa nada. Hay que mirar lo que se es y lo que, si dios quiere, se será. Es tracta probablement del conductor més afable de tots, un home d'entre cinquanta i seixanta anys (més seixanta que cinquanta) que no he vist mai sense bigoti ni desprovist dels seus múltiples anells d'or i gemmes vermelles. Tanta raó i experiència concentrada en una frase dita com qui no vol la cosa m'ha fet pensar, i de sobte, després de setmanes -mesos-, m'han tornat les ganes d'escriure. He buscat paper i boli a la motxilla però no n'hi he trobat, i aleshores he patit com feia temps que no patia perquè les paraules no em volessin del cap. Per sort no ho han fet, com tampoc no ho ha fet la imatge d'una noia que, unes hores abans, seia davant meu en una sala d'espera i que m'ha captivat de ple. Parlava en veu baixa amb la seva mare: "només tinc cansament, li diré al metge que estic farta de la vida", i s'ha posat a riure. No he sabut si feia broma o si reia precisament perquè deia la veritat. Hi havia algun tipus de bellesa inquietant en la seva expressió, en els seus dits estilitzats i en aquelles clavícules excessivament marcades. M'ha recordat algun personatge inconcret de vés a saber quina pel·li espanyola, potser Los amantes del círculo polar o Tu vida en 65 minutos. Tot i les seves faccions fortes, rudes, m'he sentit poc delicada al seu costat. Era com si els ossos se li haguessin de trencar amb el mínim moviment, no tenia prou carn per recobrir-los tots: si no era anorèxica, poc li'n faltava. Era preciosa. També m'he fixat en un matrimoni que feia mitja hora que esperava, i m'he preguntat per què les persones grans sempre es presenten abans d'hora a la consulta del metge i després es queixen de la gent que hi ha i del mal servei de la seguretat social. Potser ho fan precisament per això, per matar les hores queixant-se en lloc de fer-ho descansant. Deu ser que a mesura que passen els anys, les converses banals esdevenen necessàries. Deu ser que arriba un punt en què el que era -el que un dia va ser- ja poc importa.

El reclam de l'essència

Tú querías el mundo 

para mí el mundo terminaba en tus pies.

De sobte aquella sensació a la panxa, tan familiar i alhora tan oblidada. Avances amb lleugeresa, els passos amples, la mirada ferma i un somriure intern, una mica afeblit encara, però teu. Perquè sí, perquè l'essència t'estreny des de molt endins encara que no la vulguis veure, i tard o d'hora torna i et saps mer espectador d'una implosió -explosió, implosió, un boom en definitiva- que et reclama, et reclama com ho fan els altres i la vida i els carrers de sempre. On ets? On ets? Què fas? No hi ha possibilitat de perdre's, només parèntesis més o menys llargs. Silenci, el silenci també forma part de la creació: deixar passar el temps, sentir-se com una merda, atrevir-se a cridar, articular tímidament paraules boniques encara que no sonin com abans. Tot desemboca allà mateix, tot torna i marxa i torna a tornar i al final el sentit de la vida són quatre versos i un toc de xarles en el moment adequat.

I jo visc en les coses

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

(Josep Palau i Fabre)

Només l'ocell

Cada cop que tingui la temptació de pensar massa em convertiré en una nit de lluna plena i seré l'aire i la tardor. Seré el fred que se't posa per les orelles i et giravolta dins del cap fins que una esgarrifança et recorre l'esquena, de baix a dalt, vèrtebra a vèrtebra. Seré un ocell que vola arran d'un camp de blat perquè les espigues li facin pessigolles a la panxa i a la vida. I quan me'n cansi, aleshores dormiré una eternitat sobre coixins dins d'una cova en alta mar, però una mar plàcida, perquè quan em desperti no senti cap soroll en absolut. Sí, després d'aquesta eternitat obriré els ulls com si fos la primera vegada que ho faig, com si mai abans no hagués vist cap color llevat del negre. Cada dia em llevaré sense saber res, aprendré del que toqui i el que vegi, i  sobretot miraré, miraré molt. No m'estancaré mai enlloc i la por es convertirà en una nina de drap oblidada. Totes les pors seran nines de drap brutes i gastades, i no hi haurà predicadors que valguin: només jo, només l'ocell, només la lluna.

El cos, el gran oblidat (I)

Massa sovint ens pensem que som una ment ambulant, que som bàsicament éssers pensants que, a més, es poden moure perquè tenen quatre extremitats i que respiren per sobreviure. Però si parem atenció al nostre contacte amb l'entorn, a la nostra relació amb l'espai que ens envolta, si ens aturem a notar el contacte dels peus amb el terra -com si fóssim un arbre d'arrels frondoses que creix cap amunt- és fàcil adonar-se que som molt més que unes quantes neurones connectades, que no n'hi ha prou de dir i pensar i escriure. Fins i tot és bo aprendre a aturar el pensament, a posar la ment en blanc i centrar-nos en l'únic lloc on, de fet, podem estar físicament: aquí i ara. La ment ens enganya, pot estar a molts llocs alhora, pot anar endavant i endarrere en el temps i si la sobrecarreguem és normal que parem bojos. Amb el cos no hi ha engany possible: només existeix en un temps i en un espai determinats. Tots podem recordar què estàvem fent ahir a aquesta hora, i on érem, però en canvi, no conec ningú que pugui rascar-se el nas fa deu minuts. La conclusió d'avui, que sembla evident però no ho és tant, és que ser més conscients del cos és també ser més conscients de nosaltres mateixos i pot canviar, sens dubte a millor, la nostra manera d'estar en el món.

Et deixo, cor meu, cremar tots els papers (JPF)

Tard o d'hora te'n penediràs i voldràs no haver-los llençat al foc, desitjaràs fer retrocedir una per una totes les cendres que ja seran pols i et maleiràs els ossos per haver-me fet cas. Però avui, cor meu, et deixo cremar-los fins que no en quedi res, fins que et convencis que ja no són una part de tu, que no ho han estat mai. Que no t'espanti la buidor després de l'última espurna: és només un pas, només un sot, un canvi de rasant. En aquesta buidor troba't, parla't, enganya't, però no t'escoltis gaire. Tothom té pressa, ningú no sap on va, i entre aquestes quatre parets grises una altra vegada tu, tu que no se't treus de sobre i que en el fons t'estimes tant, i et trobes tant a faltar quan et perds, que ja només tens ganes d'abraçar-te i dir-te no te'n vagis mai. Abans que te n'adonis ja t'has perdut en el cercle dels condicionals, dels imperfets, de les perífrasis d'obligació; hi ha massa temps verbals com perquè no ens tornem bojos. Crema-ho tot de manera que no puguis recuperar-ho encara que vulguis, per més que ho demanis, per més que cridis o imploris: pensa que seran les teves mans les que ho hauran destruït.

I hauran fet bé.