Estem a la intempèrie

Han caigut pràcticament totes les fulles del ginkgo. En Diego, el conductor del bus, es jubila d’aquí a un mes. Fa un fred assolelladament agradable. Hi ha dues gavines a la punta més alta de l’edifici del claustre. Un dels nous xiprers sembla un avet que ha obert les branques esperant el Nadal; els altres dos conserven el seu aire altiu de sempre. L’aire fresc de desembre es passeja entre les columnes i els seus capitells, i se sent de fons la remor de les màquines que fan obres a l’entrada de la biblioteca. És una d’aquelles operacions llargues en què la zona afectada roman invisible al públic durant setmanes fins que, un dia afortunat, les tanques s’enretiren i deixen veure tot d’una el canvi que s’ha estat gestant: el resultat, sense més explicacions ni preàmbuls. M’agrada imaginar que sóc un edifici molt gran, de pedra, arcaicament bonic, i que estic en obres, i que encara que no ho sàpiga estic gestant un pati preciós que no trigarà a fer-se visible. Hi ha ocells que em sobrevolen i el meu cap està tot empantanegat. Mon pare és paleta i hi entén d’aquestes coses. De vegades ens pensem que funcionem a batzegades, que som el resultat d’explosions aïllades, una rere l’altra. Ho he volgut creure així durant molt de temps –si és que puc parlar de molt de temps a l’edat que tinc–, però ara començo a intuir que, de fet, tot és un gran continu: el que passa és que no en som conscients, perquè la gestació té lloc en un indret on no tenim accés, una mica com si fóssim una gallina que cova un ou i no sap exactament què en sortirà fins que la clova es trenca. Mentre esperem que es perfilin les esquerdes, descansarem en llits suaus i plàcids mentre un sol groc entra per la finestra. Tindrem aigua a la tauleta de nit, farem mots encreuats, i sonaran cançons que ens sabrem de memòria i que cantarem de cap a cap. Hi haurà papers i retoladors de colors per escriure paraules que desvincularem del seu sentit, escriurem només per la bellesa de les lletres i pel plaer de fer lliscar la tinta sobre el blanc. I les respostes vindran només quan deixin de fer-nos falta.

Hi ha coses massa pures

Hi ha coses massa pures
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.

I pretenen encara
ser els torsimanys
de la musa inservible
o d'algun déu,
com tots sobrer.
¿O espremen d'ells mateixos
sucs celestes, potser?
Sort que escassegen els miralls,
puix que els poetes, en efecte,
són ben ridículs
en llur jactància.

Valdria més callar,
que tots calléssim.

I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.


Pere Quart, Vacances pagades

I us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes

Comparteixo a continuació un d'aquells textos que en caure't a les mans per casualitat et beneeixen inesperadament els sentits. Me l'he trobat avui en obrir un llibre dels que es canvien per una simple moneda en llocs inhòspits on dues tapes dures força lletges aïllen hermèticament tota la màgia que custodien. No és una edició antiga, ni fa olor de vell ni està relligada amb cura. Però no és cap llàstima, al contrari, és un goig desfer-se de prejudicis i aprendre a descobrir les perles d'aquest tipus: al final el text és el que compta. Potser ja l'hauria de conèixer, perquè Maragall és un mestre i segurament aquestes línies són cèlebres o, si més no, mereixen ser-ho, però m'era totalment nou i l'he assaborit i l'he sentit com si fos d'algú proper, anònim, amagat entre les pedres. Això és per a mi la poesia, una paraula trèmula que es fa llum, un racó on sentir-se més que mai a la intempèrie però alhora, curiosament, a recer de tot.

"Hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en els nostres llavis la paraula vertadera.

No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I així les seves paraules són com flors. Perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! quin voler dir els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci! No us heu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes.

Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum.

(···)

I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest."

Joan Maragall, Elogi de la paraula (Ateneu Barcelonès, 1903)

flors grogues

toco amb les puntes dels dits una melodia que em cala els ossos i em recorre l'esquena, tremolosa, i m'envolo i barrejo idiomes i el llenguatge em parla tota. em barallo amb les noves tecnologies i els vells ideals, la distància entre els discursos i la realitat, la luna lunera, luna lunera no sóc capaç d'ordenar prou paraules amb sentit perquè les notes es creuen dins del meu cap, violins i veus femenines, silencis. les coses que no saps dir, ah, quines meravelles tan inatrapables!

L'infinit ens paralitza

El món tan gran
i jo que perdo el temps
i jo que guanyo els anys.
El pas del temps,
el pes del temps,
i jo que guanyo els anys.

Els llibres mai no han parlat d'amor
i em sento de joguet,
o de joguina, de mira'm i no em toquis:
entra sense fer soroll,
no et llevis massa tard,
no deixis que t'esperin
els dubtes per dinar.

El món ja no és hostil, 
hi ha trens i hi ha sirenes,
llençols prims.

Casa sóc jo

L'aire fresc de pluja omple tota l'habitació d'olor de maria lluïsa i menta. Per la finestra entra una mica de tardor, i aquest primer creuar les cames sobre la cadira em transporta a una infantesa on setembre duia bata de ratlles vermelles i octubre es presentava acollidor. Amb els anys la sensació de ser realment a casa es fa més escassa i preuada: casa s'ha convertit en un lloc ideal que miro de realitzar allà on vaig. He tingut casa aquí i allà, i potser quan no en tinc és perquè no aconsegueixo trobar-me a mi mateixa, i és que casa sóc jo. Casa és tot arreu on et sentis en harmonia amb tu mateix i amb la gent que t'envolta, on els carrers et parlin i les parets no et deixin indiferent. Hi ha dies que no trobo cap altra explicació a la meva vida, sóc un vers d'un poema que es recita a si mateix i he vingut a buscar-lo, a trobar-me, a mirar de fer del que tinc un petit èxit quotidià, una unitat. Si la coherència no existeix ens la inventem i ens quedem tan amples, la qüestió és creure-s'ho, què podem tenir més enllà de les nostres creences? Més o menys fermes, recolzades en la ciència o envolades cap enlaire o sostingudes pel costum, tot el que som es basa en un sistema de creences que no podran ser mai verificades. Quin mal hi ha a inventar veritats? Com si n'hi hagués alguna que no ho fos, d'inventada. Tantes i tantes voltes per cercar el que de nens ens venia donat instintivament, per mirar amb sorpresa cada detall i adonar-nos que tot, des del més ínfim fins al més enorme, en tots els plans i en tots els llenguatges, és un gran misteri.

(take me somewhere nice... take me home)

L'étonnante présence de quelque chose au lieu de rien

Donaré violetes a tothom qui les vulgui perquè en tinc el ventre ple. On abans hi havia verd ara hi ha serena obertura, he posat els llençols a eixugar al sol i mentre ells s'airegen jo m'allibero a les més pures evidències, a una existència lleugera que sempre he tingut més a prop del que em pensava. Hi ha cançons que formen part de la meva banda sonora i que es van enriquint de les meves vivències: sonen exactament igual que abans, quan la ciutat rosa era una desconeguda, però ara les escolto amb Saint Sernin al cor i això les transforma. De fet ens transformem mútuament, perquè la música és el més semblant a una màquina del temps que s'ha inventat mai. Aquesta retroalimentació entre passat i present, entre jo i les meves cançons sempiternelles (preciosa paraula), em fa pensar en una interpretació lliure de la dialèctica de Hegel de la mà d'un professor molt alt, amb veu radiofònica, fumador compulsiu, esquerrà i entendridor. Deixo que sonin meravelles tot donant-me la coherència que em manca, i per primera vegada en molt de temps aprecio l'existència en la seva totalitat, estimo cada bri, cada moviment perfectament coordinat amb el següent. Ho escrivia així ahir a la nit: 

Chaque petite pièce de mon expérience dès ma naissance aurait pu être différente, et pourtant les évènements se sont enchaînés d’une seule et unique façon qui m’a emmenée là où je suis aujourd’hui. Ma famille, mes amis, les gens que j'ai croisés, ma ville et ses rues et son histoire. La planète, l’univers, l’espace et le temps, l’origine première, l’étonnante présence de quelque chose au lieu de rien. Tout est dû à un merveilleux hasard. Et j’aime chaque pièce de (ma) vie avec toutes mes forces. Je ne veux plus que rien soit autrement, j’accepte mon passé et j’en remercie qui que ce soit qu'il y ait là-haut. Merci! Merci! Merci!                                                                                                                                                                                                                                               

Basilique de Saint Sernin, Toulouse.

Ne pas plier svp

Sempre que rebo una carta o un paquet per correu postal m'imagino el procés que ha seguit fins arribar a les meves mans: s'ha convertit en una cosa tan preuada, rebre sobres de paper! Des que he descobert pàgines des d'on, per quatre rals, pots fer-te enviar autèntiques perles de petites llibreries franceses, de tant en tant m'alegro el dia amb un sobre segellat en alguna oficina de correus de França que duu escrit "livres et brochures, ne pas plier svp". Sovint una etiqueta blava em retorna a les vegades que he entrat en oficines similars per enviar documents amb accusé de réception, imagino la senyora de la poste enganxant amb desgana el segell al paquet i dient seran tants euros. Retrocedeixo encara més, i em planto en un petit local on un llibreter esprimatxat embolica Le rouge et le noir amb un plàstic de bombolles i l'introdueix en un sobre amb la meva adreça, que és l'única cosa que sap de mi. I tanmateix ara escric sobre ell, que potser no és un home de vidre sinó una dona grassa i afable, o prima i afable, que també existeixen, o un becari o el fill de l'amo i potser ni tan sols s'ha aturat a pensar que aquell paquet arribaria a algú que s'aturaria a pensar en tot això. Però a mi m'agrada crear aquesta relació en cadena entre una sèrie de personatges imaginaris que han treballat perquè jo pogués seure, dies més tard, amb un te al davant i cert llibre sobre la taula. I tot per quatre rals.

A being with no past

The pure night air was dense outside and I was lying in my bed when I first told you foreign languages made me feel as if I were another person. I love escaping from myself, getting lost among all the weird words I have surprisingly learnt to pronounce: it makes it easier to figure out what my life would be like if I had been raised in an ideal context. Words are my costume, a way to get rid of what I have lived and has made me who I am, a way to momentarily become a being with no past.* Sometimes we don't dare to take action because we are afraid that our dreams will fade away if they come true. We prefer to keep them here, in our heads, whispering and floating around as if they were made of unattainable little atoms of dust. Because opportunities are only real when undone, once you choose a path you have no longer a choice. Sure you can change your mind later, and try to take other roads, but it is impossible to get back to the place you were at the beginning, even if you carefully observed the junction before leaving. Everyone's got a one-way ticket, babe, and you don't want to spend your whole life standing in a platform, do you?

*A being with no past can be whatever he wants, because he has no fears and he's never been hurt (but that does not last long). 

Sóc tornada

Que sí, que Levinas no porta accent, madame, ja ho sé. Però les citacions és el que tenen: ben fetes conserven els errors, i cal que sigui així. Transvasar és un verb que no m'agrada per a les paraules, ni que fossin rius! He trasplantat les últimes deu entrades des d'un lloc remot: necessitaven tornar a casa. Bacus està perdut en l'últim dit de vi barat en copa, i estendre els braços en l'aire li resulta feixuc. Continuo buscant el somriure entre les pedres de què parla Esteban mentre m'explico una i altra vegada la meva història. L'estabilitat són els pares, deia, i jo que encara no m'he acabat Rayuela perquè tinc por que no m'agradi el final. Uno nunca sabe, uno se inclina de acá para allá con dos piolines en el bolsillo pero las respuestas no aparecen por ninguna parte. He donat moltes voltes per acabar tornant aquí, a la recerca de cortines per amagar-me i silencis per escoltar. He likes his own backyard, que diuen.