Almenys a mi em va agradar!

Ahir vaig descobrir que per les festes de la Mercè el Passeig de Gràcia s'omple de paradetes  de llibres de segona mà, antics i moderns. Els llibres en si m'agraden, però les fires de llibres de segona mà són la meva perdició: exemplars que han estat en els prestatges d'una altra casa, que han estat llegits, desxifrats i sentits per una altra persona i ara se m'ofereixen a mi. Vaig acostar-me a una de les parades i el primer que em va cridar l'atenció va ser un llibre que feia temps m'havien recomanat. Sovint pensava que havia d'anar a la biblioteca a buscar-lo, o mirar si algú me'l podia deixar, però mai ho acabava fent. I de cop era a les meves mans, "La inmortalidad", Milan Kundera. Em cridava, volia venir amb mi. A més, estava dedicat i tot, cosa que em fascina: a algú li regalen un llibre dedicat, però arriba un moment en què decideix vendre'l en una fira. Per què? Potser la relació amb aquella persona s'ha acabat, o simplement refredat? Qui es vendria un llibre dedicat sense cap mena de remordiment? On va a parar el valor sentimental impregnat en aquelles pàgines? Em quedo aquest. Seran tants euros. Gràcies. Vols una bossa? Potser no hauria d'haver acceptat la bossa, ara que estan intentant eliminar-les. De fet jo sóc dels que reciclen i tanquen l'aixeta mentre s'ensabonen, però estava tan emocionada amb la meva nova adquisició que vaig posar-la dins la bossa i vaig continuar caminant, amb prou raons per estar feliç tot el que quedava de tarda i vespre. 

Això de recomanar llibres és curiós. Vull dir, hi ha un tipus de llibre que sigui recomanable per a tothom? Penso que qui et recomana un llibre t'ha de conèixer molt bé, tenir força referències sobre el que has llegit; ha de ser prou conservador com per continuar en la teva línia, però alhora prou innovador com per fer-te evolucionar. I és que recomanar llibres és tot un art! De totes maneres, sempre hi ha els que es curen en salut amb un "almenys a mi em va agradar". Un cop dalt del tren, no vaig trigar ni una pàgina a adonar-me que la persona que em va recomanar Kundera em coneix molt, molt bé. Feia temps que no em sentia tan còmoda llegint un llibre. Ni massa dens, ni massa lleuger, filosòfic però sense carregar... Serà un plaer veure si continua així fins al final.

En "confiança"...

Dissabte parlava de refugis, de móns interiors. Doncs avui tinc ganes de sortir-ne. Avui tinc ganes de parlar de tot el que ens espera fora dels murs del que hem vist sempre. Potser la Maia no sabia que tancar-se en un mateix no és la solució, que és necessari estar sol per construir-se, però que el resultat no té sentit si no és compartit. Compartir no vol dir només passar temps amb les persones més properes. Compartir vol dir també sortir al carrer, somriure a mares que empenyen cotxets i als nens que van dins d'aquests cotxets, obrir els ulls quan alguna cosa ens sorprengui i aclucar-los una mica si el sol ens enlluerna. Compartir és mirar endavant sense por, sense perdre mai l'esperança, encara que de vegades haguem de recolzar-nos en unes quantes paraules tremoloses sobre un tovalló de paper. There's a lot that I don't know, there's a lot that I'm still learning... No sé per què, les cançons sempre tenen raó, i és que hi ha moltes coses que no sé, sóc només una aprenent que espera créixer cada dia una mica més, però sempre conscient de tot allò que desconec, que en definitiva és el que fa que valgui la pena seguir nedant, o caminant, o volant. Somniant, potser? Sí, somniant. Somniant en la música que encara no he sentit, en les persones amb qui encara no m'he creuat. És possible que, de tant somniar, oblidem el que tenim a les mans? Jo crec que la vida és una eterna recerca de l'equilibri, no només entre somnis/realitat. Un equilibri general, una harmonia, però... existeix realment aquesta harmonia? Si és així, quan la tinguem, quin serà el motiu per llevar-nos cada matí? 
Em sembla que tants dies sense fer res m'estan trastocant i necessito començar de nou, treure el nas a la realitat i tocar de peus a terra, almenys una mica. Quin post més enrevessat! Sort que estem en confiança... I si no, penseu que sempre podeu canviar-me per uns quants silencis. Shhhht!

Refugis

La Maia sabia que sempre podria refugiar-se en el seu món interior, escriure històries que li fessin oblidar la seva pròpia tot i parlar d’ella a cada línia. Va pensar que seria bonic que les nostres vides fossin fruit de la imaginació d’algun escriptor. Algú que hagués inventat els semàfors, la tinta, les culleres, els croissants de xocolata. L’Escriptor Suprem que tot ho sap i tot ho pot. No com un Déu, sinó com un home que juga a crear. Així s’explicarien moltes coses: aquelles casualitats que acaben formant la nostra història, les connexions entre els fets que teixeixen la nostra existència, el bri d’esperança que resta dins de tots i cadascun dels cors d’aquest món. No és de bojos el pensament d’una mà màgica que ens marca el camí. Potser tot seria més fàcil, potser n’hi hauria prou de deixar que les coses al nostre voltant fessin el seu curs, perquè el destí estaria marcat (o no, depenent de l’estilística de l’escriptor en qüestió). De totes maneres, el nostre futur no dependria de nosaltres i, per tant, no tindria sentit lluitar. És per això que, en el cas que existís, no podríem saber res d’aquest Escriptor Suprem: ser-ne coneixedors representaria per a nosaltres un sense-sentit existencial.

La Maia, abraçada encara al coixí, va adormir-se amb aquest pensament, amb l’estrany convenciment que hi havia quelcom més enllà de la mera vida humana. Una mena de connexió entre l’home i la natura, entre la dona i el món. Alguna cosa que no mor, un tot universal que es basa en un fluir continu. En aquell fluir que de tant en tant som capaços de sentir. Sí, ella el sentia de vegades: eren petits instants en què el temps no existia, moments minúsculs en què una harmonia més enllà del seu cos l’omplia i li feia entendre que ella no era ella, que formava part d’una unitat perfecta. Li costava d’explicar aquesta sensació, i també li feia vergonya, perquè segurament molts pensarien que havia embogit en el seu afany per superar la por a la mort i satisfer el seu anhel de certa eternitat. Però no, la Maia no havia perdut el senderi ni pretenia desafiar la mort. Coneixia una persona que havia sentit aquest mateix fluir universal. Una sola persona: el seu millor amic. I aquí és on començaven els dubtes sobre la relació causa-conseqüència. Potser no hi havia ni causa ni conseqüència, sinó casualitats. O traços de l’Escriptor, cadascú és lliure de dir-ne com vulgui.

Setembre

Tic-tac, tic-tac. Tots ja són al llit i l'únic soroll és el que fan les tecles en enfonsar-se; només quan elles callen m'adono que el rellotge no s'atura. Tic-tac, tic-tac. Aquest moment del dia m'agrada especialment perquè em fa sentir viva, és com si la nit fos meva i només meva. És agradable l'aire fresc que està començant a fer en aquestes nits de setembre que estan en un entremig incert: no fa la xafogor in-somnífera de les nits d'agost, però tampoc el fred recollidor de les d'octubre. 

Setembre, ho sé perquè els veïns ja han tornat del càmping i la programació televisiva sembla recuperar la vitalitat perduda durant l'estiu. El top ten de les converses d'ascensor es basa en un repàs dels últims dos mesos (sovint acompanyat de competicions del tipus guanya-el-qui-ha-anat-més-lluny-de-vacances), sense oblidar els "què faràs aquest curs, quan comences, ja ho tens tot a punt?". I és que és fàcil donar conversa en aquesta època de l'any, perquè qui més qui menys, tothom té batalletes i/o futurs projectes per explicar, sempre amb l'objectiu de tenir un trajecte una mica menys incòmode. Vull aclarir que quan dic converses d'ascensor no em refereixo només a les que es tenen dins de l'habitacle pròpiament dit, sinó a aquell tipus de converses que tots coneixem i que en el fons no diuen res de nou (tot i que estic segura que són tan necessàries per a la vida social com les més trascendentals).

I bé, després d'una estona entre ascensors i soroll de tecles, arriba l'hora de tancar l'ordinador, sortir un moment a fora i comprovar que la Lluna, gairebé plena, encara il·lumina la terrassa. La miraré directament als ulls, però potser avui no li diré res, avui senzillament agafaré aire amb força com si volgués endur-me la nit a dormir amb mi. Entre els llençols suaus, amb el novè mes entrant per la finestra enmig del silenci. Tic-tac, tic-tac.

Ets qui vols ser?

M'agraden els diumenges, sovint me'ls reservo com a dia d'immersió en mi mateixa. No faig gran cosa: organitzar fotos o música, mentre escolto els CDs que m'ha passat el meu germà, gairebé sempre amb un bon llibre al costat i sense oblidar el cafè de mitja tarda. Normalment m'acabo arrapant al teclat de l'ordinador i escric el que em ve al cap segons com em trobi aquella setmana. Avui la conclusió principal ha estat que, sigui com sigui, has de lluitar per forjar-te a tu mateix, per ser qui vols ser. I quan dic que has de ser qui vols ser no insinuo que t'hagis de convertir en una persona perfecta, guanyar molts diners ni tenir un èxit absolut en tot el que facis. En realitat es tracta de ser qui vulguis ser en petites accions, en la manera de mirar al teu voltant, en els teus pensaments. Pensaments que si són els correctes sabràs com transportar al món real. Podem ser qui volem ser cada dia, no cal pensar en carreres universitàries, feines ni futurs llunyans. Jo sóc qui vull ser cada cop que miro al cel, veig un ocell que passa i recordo com m'agrada volar sense aixecar els peus de terra. També ho sóc quan aprenc una cançó nova amb la guitarra, o quan comparteixo un somriure amb algú que no conec. És difícil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes sents que a poc a poc camines cap a aquesta persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. La raça humana és capaç de memoritzar complicades fórmules matemàtiques i de dissenyar estructures inimaginables, però en canvi sembla cega davant d'evidències com aquesta: que la vida és ara, que no té sentit dipositar esperances en qui encara no som, perquè això vol dir oblidar-nos de nosaltres mateixos. Que fàcil que seria tot plegat si poguéssim adonar-nos abans de les coses més simples!

Esperança

Aquest matí m'he disposat finalment a fer endreça d'aquell armari que feia temps que em cridava. Hi he trobat diaris de quan era petita (les típiques llibretes amb candau on explicava que havia dibuixat un arbre a classe de plàstica i m'ho havia passat "molt i molt bé!" amb els altres nens), alguns petits puzzles que gairebé havia oblidat i que m'han portat bons records, un yo-yo de color verd brillant, uns quants dibuixos, una felicitació de Nadal de la meva millor amiga de la infància, una baralla de cartes, una petita brúixola blava... I no acabaria mai d'escriure tots els detalls i detallets que han sortit dels calaixos oblidats que tots coneixem (o això m'agrada pensar, a mode de consol). Però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat un escrit en un tovalló de paper, ben plegat, en mig dels munts d'andròmines que ningú s'havia molestat - o atrevit - a llençar. Al tovalló hi deia això:

"Si ets al final del carrer,
mira més enllà.
Quan estàs al cim de la muntanya,
mira el cel.
Si estàs sol, escolta el
so de la naturalesa.
Si ets en absoluta foscor,
busca la teva llum interior.
Perquè sempre apareix una
llum al final del túnel.
Sóc optimista i com a tal
crec fermament que l'esperança
és l'últim a morir.
Sempre intento buscar la
llum al final del túnel,
encara que a vegades
l'hagi d'imaginar."

No sé d'on ha sortit, suposo que si ho hagués escrit jo me'n recordaria. El cas és que se m'ha presentat com un petit tresor, i les paraules, tot i que senzilles, m'han escalfat una mica el cor. Potser perquè fa dies que em sento al final del carrer, o al cim de la muntanya, o qui sap. De totes maneres, m'agrada quan m'abracen aquestes petites coincidències; aquestes paraules no s'allunyen tant del que necessitava trobar. Potser no són les millors del món, però eren al lloc adequat en el moment adequat, i això les ha fet especials. Suposo que ha arribat l'hora de buscar la meva "llum interior", que ara és una mica més forta.

Com una tempesta d'estiu

Hi ha raconets on el temps no passa. N'hi ha uns quants que m'agraden especialment: aquell carreró on les parets parlen de música o la parada d'autobús on sempre m'he d'esperar abans de tornar a casa, de vegades deu o vint minuts, de vegades un quart d'hora. Avui, quan estava asseguda a la marquesina, ha començat a ploure cada cop amb més força. Els arbres de la plaça del davant em miraven amb sornegueria mentre es movien empesos pel vent. He fet una ullada al meu voltant. M'he sentit com en una d'aquelles pel·lícules en què el mateix escenari passa per les diferents estacions de l'any en uns segons. Hi ha dies en què el que hem vist sempre ens ofega, ens hi sentim estancats. Però en dies com avui, no sé si per la pluja o pel punt en què em trobo de la meva muntanya russa particular, la rutina (m'agrada més dir-ne costum) se m'ha fet acollidora. M'he sentit a casa. I per més ganes que tingui de veure món, de descobrir, de respirar nous aires, dins meu tinc la certesa que això només pot passar-me amb Girona.

Poc després seia al meu lloc i mirava com les gotes d'aigua xocaven contra el vidre mentre la Joan Baez cantava per a mi una de les meves cançons preferides. Durant el trajecte he intentat endevinar quin llibre llegia el noi de dos seients més enllà, però he hagut de calmar la meva curiositat quan he vist de reüll que a la coberta no hi havia res escrit. Abans d'adonar-me'n ja tenia els peus dins la riuada d'aigua que baixava pel carrer, i mentre la gent corria esperitada jo m'he dirigit amb pas tranquil cap a casa, perquè les sabates em relliscaven i de fet no em fa res mullar-me si després m'espera una bona dutxa d'aigua calenta. I efectivament, la dutxa m'ha esperat, ara ja no plou i per la finestra entra un aire fresc que és d'agrair pels des-amants de la calor com jo. Jorge Drexler em recorda que tot es transforma i jo penso que sí, que potser sí que tot és un cicle, que les gotes d'aigua que abans queien sobre la finestra ara s'han tornat paraules, paraules que espero que es tornin un somriure, o dos. Tanco els ulls i tot és tan simple com una tempesta d'estiu. Que bé que va la pluja per refrescar les idees!

Tornar a

Quan era petita, jo era una nena molt poruga. M’esfereïa la foscor, els sorolls de la nit, tot el que no coneixia i se’m presentava misteriós. Però hi havia una por que superava totes les altres: no suportava caminar sola pel carrer. Quan vaig veure que els altres nens sí que anaven sols, vaig voler provar-ho jo també, i de mica en mica vaig anar-me adonant que no passava res i que no hi havia motius per preocupar-se. De totes maneres, quan encara em sentia incòmoda, agafava una branqueta dels arbustos del final del carrer i n’anava trencant les fulles, a poc a poc, de manera que quan la branca es quedava sense fulles jo ja havia arribat a casa i el sentiment de por s’havia esvaït.

Avui he passat per davant dels mateixos arbustos i he recordat això. M’ha fet gràcia l’estratègia de distracció que, inconscientment, vaig aprendre a fer servir per tal de superar el que m’impedia anar sola. Les coses han canviat molt des de llavors: ara ja no em fa por la foscor, ni els sorolls, ni caminar sense ningú al costat. Ara tinc por de l’odi, de la rancúnia, de la distància entre les persones. Continuo buscant l’arbust que em salvi de tot això. De moment, però, somric en pensar que avui, tants anys després, he tornat a trencar lentament les fulles d’una branca mentre caminava cap a casa, canviant la por per la nostàlgia. I m’he sentit més petita i més gran que mai.

Històries

Aquest matí m'ha despertat un nen que cridava des del celobert. No puc queixar-me, perquè de fet no eren hores de dormir. Lluny de molestar-me, m'ha fet gràcia que no fos la veu de sempre la que em feia obrir els ulls. El sol ja entrava de ple per la finestra, que jo puc dormir profundament amb tota la llum del món (però no amb el mínim soroll, és curiós). El nen xisclava "Estrella!", esperava uns lladrucs de resposta i tornava a cridar. Ho ha fet amb tots els registres possibles: amb veu gutural, amb el típic espinguet de nen, amb veu de camioner, fins i tot amb veu de nena pija. La gossa li responia totes les vegades amb un bub-bub agut que m'ha fet deduir la seva mida aproximada. Ho he trobat divertit, sempre m'ha agradat ser testimoni de les vides quotidianes dels altres, encara que sigui per un moment. Sortir de nit al balcó i observar algú que pensa que ningú l'està veient, o imaginar-me les històries de la gent que veig des de la finestra de l'autobús. No heu posat mai banda sonora al vostre voltant? No heu tingut mai la sensació que tot es mou al ritme del vostre mp3? De vegades és com si el món - i tot el que hi ha en ell - fos una altra de les moltes històries que ens queden per escriure.

Un bitllet a la butxaca

Aixeca la vista a l'horitzó de tant en tant. Somnia. Riu. Emociona't amb aquells acords, els teus acords. Queixa't sempre que et vingui de gust, indigna't amb el món. Plora. No t'oblidis de mirar sovint als ulls: als teus, als dels altres. Estima amb totes les teves forces, no tinguis por de perdre-les. Crida les paraules al vent si les trobes. Obre't al teu voltant, escolta els qui vulguin somriure't. No deixis que totes les cançons parlin del mateix, fes que cadascuna recuperi el sentit que li pertoca. Busca la manera de saltar cada cop més amunt. Sempre has desitjat sentir intensament; la muntanya russa i totes aquelles històries. Això només acaba de començar i tu no tens ni idea d'on et durà el viatge. El viatge. Realment importa l'on? Saps que no, saps que tens a la butxaca un bitllet sense destí marcat. A la teva butxaca. Tot teu.