Paciència

Tot va molt de pressa, o potser sóc jo que no sé caminar a poc a poc. Avui és un dia estrany, d'aquells que semblen fer la funció de límit entre dos moments diferents; sento que a partir d'avui començaré a crear canvis, canvis a millor que hauria d'haver fet fa temps. Suposo que no hi ha res del que no puguem aprendre, i últimament estic aprenent molt de racons d'on no m'ho hauria esperat mai. Una conversa -o ni això, unes quantes paraules-, un llibre, una abraçada o una cançó poden ensenyar molt més del que ens pensem. Una ferida mig tancada, un plor desconsolat, una mirada perduda. D'això n'he après també, i molt. El fet de mirar enrere i poder dir: "ei! me n'he sortit!", saber que totes les vegades que caiguis podràs tornar-te a aixecar, costi el que costi, perquè sí, perquè finalment has trobat el sentit a tot el que t'envolta, perquè t'has adonat que les millors preguntes sovint no tenen resposta. La sensació que tot està per arribar, que tot el que veus només acaba de començar, poder obrir els braços i cridar per perdre la por. Caminar pel carrer cantussejant la teva cançó i que tothom et miri, i llavors somriure, somriure, somriure a la vida sense esperar res més que continuar caminant.

(Please) get out of my mind.

Run, now I just want you to run

so fast that I can never catch you,

never see you,

never touch you,

never breathe you any more.

You'd better run,

run away before I try to grab you,

before I ask you for a last kiss.

Please get lost in the fog that's covering my sky;

do me a favour and get out of my sight

and my mind.

Tendeixo a.

Jo no sé si és qüestió de magnetisme o de gravetat

però sempre acabo tornant al mateix punt;

deu ser que simplement

tendeixo a.

Sort que cada cop sóc un jo diferent:

un jo que sap quatre coses més

i en tem un parell menys.

P.S.: Com m'agrada escriure al bus i que algú intenti desxifrar la meva lletra desastrosament indesxifrable!

Rayuela, una casualitat?

Avui vinc exaltada, esteu avisats. En el sentit positiu, s'entén. Aquest matí he anat un moment al supermercat a comprar quatre coses, i de camí m'ha cridat l'atenció una caixa que hi havia al costat d'un contenidor. Sé que fa mal efecte això de tafanejar entre les deixalles, però no és el que us penseu: la caixa estava plena de llibres. He pensat que no hi deuria haver res d'interessant, però m'hi he acostat i he llegit de cap per avall: "Julio Cortázar". Ostres! Cortázar a les escombraries! M'hi he acostat més i... Rayuela. Sí, una edició de tapes dures d'aquest llibre que m'estic llegint en edició senzilla i que de fet no és meu, sinó deixat. He trigat ben poc a reaccionar i el llibre ha vingut a mi com per atracció magnètica. Me l'he mirat del dret i del revés, assegurant-me que era real. És real. El tinc aquí. Si trobés la persona que l'ha llençat a les escombraries l'abraçaria i li donaria un clatellot alhora: a qui se li acut llençar un llibre? És més, un llibre com aquest? El món és ple de fires de llibres de segona mà, d'aquelles que no fa gaires posts deia que m'agraden tant. Obriu Rayuela per la pàgina que vulgueu. La primera, per exemple:

 

"¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se incsribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo del dentífrico."

 

Doncs sí, senyors, avui això reposava al costat de peles de plàtan i envasos de detergent. D'una banda estic indignada, però aquesta indignació és insignificant al costat de la màgia d'haver-lo trobat. He passat pel carrer precís, en el moment adequat, i m'he aturat a mirar una caixa que fàcilment podria haver-me passat desapercebuda. No ho trobeu fascinant? Podrien haver llençat la caixa qualsevol altre dia, o podria haver agafat el llibre qualsevol dels vianants que passaven pel carrer. Però no ha estat així, sinó que jo i només jo m'he aturat, l'he vist i me l'he endut. Ningú s'ha adonat de la meva emoció; de cop i volta ja no sabia cap on caminar i he hagut de fer dues voltes de més pel supermercat per trobar el que buscava. Només sabia que tenia un miracle dins la bossa, un miracle que he anat palpant pel camí per demostrar-me que tantes casualitats encadenades havien estat realment possibles. Sort d'aquestes injeccions de positivisme de tant en tant!

Fum

El fum sempre m'ha captivat. Les formes que dibuixa, els moviments lleugers que fa, la seva efimeritat... Tot plegat em relaxa i em permet - gairebé m'obliga a-  no pensar en res. Com que avui és més diumenge que dilluns, m'he dedicat, com de costum, a mi mateixa. Volia captar l'atmosfera en una foto, però és impossible. El fum de l'encens balla amb l'aire i no puc immortalitzar-lo, així que he desat la càmera i en comptes de perdre el temps modificant l'obertura del diafragma i allargant el temps d'exposició a la llum, he decidit aprofitar-lo senzillament escoltant la música i deixant-me endur. De vegades m'agradaria ser com aquest fum que m'hipnotitza, m'embriaga i tot d'una desapareix. Sovint necessito dies com avui, és agradable haver après a saber-me'ls permetre. No és difícil, els ingredients són bàsics: una barreta d'encens, música i un teclat per escriure. Tancar els ulls i... diumenge.

  

P.S.: Un dels meus intents frustrats:

Almenys a mi em va agradar!

Ahir vaig descobrir que per les festes de la Mercè el Passeig de Gràcia s'omple de paradetes  de llibres de segona mà, antics i moderns. Els llibres en si m'agraden, però les fires de llibres de segona mà són la meva perdició: exemplars que han estat en els prestatges d'una altra casa, que han estat llegits, desxifrats i sentits per una altra persona i ara se m'ofereixen a mi. Vaig acostar-me a una de les parades i el primer que em va cridar l'atenció va ser un llibre que feia temps m'havien recomanat. Sovint pensava que havia d'anar a la biblioteca a buscar-lo, o mirar si algú me'l podia deixar, però mai ho acabava fent. I de cop era a les meves mans, "La inmortalidad", Milan Kundera. Em cridava, volia venir amb mi. A més, estava dedicat i tot, cosa que em fascina: a algú li regalen un llibre dedicat, però arriba un moment en què decideix vendre'l en una fira. Per què? Potser la relació amb aquella persona s'ha acabat, o simplement refredat? Qui es vendria un llibre dedicat sense cap mena de remordiment? On va a parar el valor sentimental impregnat en aquelles pàgines? Em quedo aquest. Seran tants euros. Gràcies. Vols una bossa? Potser no hauria d'haver acceptat la bossa, ara que estan intentant eliminar-les. De fet jo sóc dels que reciclen i tanquen l'aixeta mentre s'ensabonen, però estava tan emocionada amb la meva nova adquisició que vaig posar-la dins la bossa i vaig continuar caminant, amb prou raons per estar feliç tot el que quedava de tarda i vespre. 

Això de recomanar llibres és curiós. Vull dir, hi ha un tipus de llibre que sigui recomanable per a tothom? Penso que qui et recomana un llibre t'ha de conèixer molt bé, tenir força referències sobre el que has llegit; ha de ser prou conservador com per continuar en la teva línia, però alhora prou innovador com per fer-te evolucionar. I és que recomanar llibres és tot un art! De totes maneres, sempre hi ha els que es curen en salut amb un "almenys a mi em va agradar". Un cop dalt del tren, no vaig trigar ni una pàgina a adonar-me que la persona que em va recomanar Kundera em coneix molt, molt bé. Feia temps que no em sentia tan còmoda llegint un llibre. Ni massa dens, ni massa lleuger, filosòfic però sense carregar... Serà un plaer veure si continua així fins al final.

En "confiança"...

Dissabte parlava de refugis, de móns interiors. Doncs avui tinc ganes de sortir-ne. Avui tinc ganes de parlar de tot el que ens espera fora dels murs del que hem vist sempre. Potser la Maia no sabia que tancar-se en un mateix no és la solució, que és necessari estar sol per construir-se, però que el resultat no té sentit si no és compartit. Compartir no vol dir només passar temps amb les persones més properes. Compartir vol dir també sortir al carrer, somriure a mares que empenyen cotxets i als nens que van dins d'aquests cotxets, obrir els ulls quan alguna cosa ens sorprengui i aclucar-los una mica si el sol ens enlluerna. Compartir és mirar endavant sense por, sense perdre mai l'esperança, encara que de vegades haguem de recolzar-nos en unes quantes paraules tremoloses sobre un tovalló de paper. There's a lot that I don't know, there's a lot that I'm still learning... No sé per què, les cançons sempre tenen raó, i és que hi ha moltes coses que no sé, sóc només una aprenent que espera créixer cada dia una mica més, però sempre conscient de tot allò que desconec, que en definitiva és el que fa que valgui la pena seguir nedant, o caminant, o volant. Somniant, potser? Sí, somniant. Somniant en la música que encara no he sentit, en les persones amb qui encara no m'he creuat. És possible que, de tant somniar, oblidem el que tenim a les mans? Jo crec que la vida és una eterna recerca de l'equilibri, no només entre somnis/realitat. Un equilibri general, una harmonia, però... existeix realment aquesta harmonia? Si és així, quan la tinguem, quin serà el motiu per llevar-nos cada matí? 
Em sembla que tants dies sense fer res m'estan trastocant i necessito començar de nou, treure el nas a la realitat i tocar de peus a terra, almenys una mica. Quin post més enrevessat! Sort que estem en confiança... I si no, penseu que sempre podeu canviar-me per uns quants silencis. Shhhht!

Refugis

La Maia sabia que sempre podria refugiar-se en el seu món interior, escriure històries que li fessin oblidar la seva pròpia tot i parlar d’ella a cada línia. Va pensar que seria bonic que les nostres vides fossin fruit de la imaginació d’algun escriptor. Algú que hagués inventat els semàfors, la tinta, les culleres, els croissants de xocolata. L’Escriptor Suprem que tot ho sap i tot ho pot. No com un Déu, sinó com un home que juga a crear. Així s’explicarien moltes coses: aquelles casualitats que acaben formant la nostra història, les connexions entre els fets que teixeixen la nostra existència, el bri d’esperança que resta dins de tots i cadascun dels cors d’aquest món. No és de bojos el pensament d’una mà màgica que ens marca el camí. Potser tot seria més fàcil, potser n’hi hauria prou de deixar que les coses al nostre voltant fessin el seu curs, perquè el destí estaria marcat (o no, depenent de l’estilística de l’escriptor en qüestió). De totes maneres, el nostre futur no dependria de nosaltres i, per tant, no tindria sentit lluitar. És per això que, en el cas que existís, no podríem saber res d’aquest Escriptor Suprem: ser-ne coneixedors representaria per a nosaltres un sense-sentit existencial.

La Maia, abraçada encara al coixí, va adormir-se amb aquest pensament, amb l’estrany convenciment que hi havia quelcom més enllà de la mera vida humana. Una mena de connexió entre l’home i la natura, entre la dona i el món. Alguna cosa que no mor, un tot universal que es basa en un fluir continu. En aquell fluir que de tant en tant som capaços de sentir. Sí, ella el sentia de vegades: eren petits instants en què el temps no existia, moments minúsculs en què una harmonia més enllà del seu cos l’omplia i li feia entendre que ella no era ella, que formava part d’una unitat perfecta. Li costava d’explicar aquesta sensació, i també li feia vergonya, perquè segurament molts pensarien que havia embogit en el seu afany per superar la por a la mort i satisfer el seu anhel de certa eternitat. Però no, la Maia no havia perdut el senderi ni pretenia desafiar la mort. Coneixia una persona que havia sentit aquest mateix fluir universal. Una sola persona: el seu millor amic. I aquí és on començaven els dubtes sobre la relació causa-conseqüència. Potser no hi havia ni causa ni conseqüència, sinó casualitats. O traços de l’Escriptor, cadascú és lliure de dir-ne com vulgui.

Setembre

Tic-tac, tic-tac. Tots ja són al llit i l'únic soroll és el que fan les tecles en enfonsar-se; només quan elles callen m'adono que el rellotge no s'atura. Tic-tac, tic-tac. Aquest moment del dia m'agrada especialment perquè em fa sentir viva, és com si la nit fos meva i només meva. És agradable l'aire fresc que està començant a fer en aquestes nits de setembre que estan en un entremig incert: no fa la xafogor in-somnífera de les nits d'agost, però tampoc el fred recollidor de les d'octubre. 

Setembre, ho sé perquè els veïns ja han tornat del càmping i la programació televisiva sembla recuperar la vitalitat perduda durant l'estiu. El top ten de les converses d'ascensor es basa en un repàs dels últims dos mesos (sovint acompanyat de competicions del tipus guanya-el-qui-ha-anat-més-lluny-de-vacances), sense oblidar els "què faràs aquest curs, quan comences, ja ho tens tot a punt?". I és que és fàcil donar conversa en aquesta època de l'any, perquè qui més qui menys, tothom té batalletes i/o futurs projectes per explicar, sempre amb l'objectiu de tenir un trajecte una mica menys incòmode. Vull aclarir que quan dic converses d'ascensor no em refereixo només a les que es tenen dins de l'habitacle pròpiament dit, sinó a aquell tipus de converses que tots coneixem i que en el fons no diuen res de nou (tot i que estic segura que són tan necessàries per a la vida social com les més trascendentals).

I bé, després d'una estona entre ascensors i soroll de tecles, arriba l'hora de tancar l'ordinador, sortir un moment a fora i comprovar que la Lluna, gairebé plena, encara il·lumina la terrassa. La miraré directament als ulls, però potser avui no li diré res, avui senzillament agafaré aire amb força com si volgués endur-me la nit a dormir amb mi. Entre els llençols suaus, amb el novè mes entrant per la finestra enmig del silenci. Tic-tac, tic-tac.

Ets qui vols ser?

M'agraden els diumenges, sovint me'ls reservo com a dia d'immersió en mi mateixa. No faig gran cosa: organitzar fotos o música, mentre escolto els CDs que m'ha passat el meu germà, gairebé sempre amb un bon llibre al costat i sense oblidar el cafè de mitja tarda. Normalment m'acabo arrapant al teclat de l'ordinador i escric el que em ve al cap segons com em trobi aquella setmana. Avui la conclusió principal ha estat que, sigui com sigui, has de lluitar per forjar-te a tu mateix, per ser qui vols ser. I quan dic que has de ser qui vols ser no insinuo que t'hagis de convertir en una persona perfecta, guanyar molts diners ni tenir un èxit absolut en tot el que facis. En realitat es tracta de ser qui vulguis ser en petites accions, en la manera de mirar al teu voltant, en els teus pensaments. Pensaments que si són els correctes sabràs com transportar al món real. Podem ser qui volem ser cada dia, no cal pensar en carreres universitàries, feines ni futurs llunyans. Jo sóc qui vull ser cada cop que miro al cel, veig un ocell que passa i recordo com m'agrada volar sense aixecar els peus de terra. També ho sóc quan aprenc una cançó nova amb la guitarra, o quan comparteixo un somriure amb algú que no conec. És difícil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes sents que a poc a poc camines cap a aquesta persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. La raça humana és capaç de memoritzar complicades fórmules matemàtiques i de dissenyar estructures inimaginables, però en canvi sembla cega davant d'evidències com aquesta: que la vida és ara, que no té sentit dipositar esperances en qui encara no som, perquè això vol dir oblidar-nos de nosaltres mateixos. Que fàcil que seria tot plegat si poguéssim adonar-nos abans de les coses més simples!