dilluns, 27 de setembre del 2010

Llegar a un lugar muy deseado

"Llevaba tres días caminando sin parar. El camino era terroso y duro, y mis pies apenas soportaban ya el peso de mi cansancio. Pero conservaba todavía la cabeza en alto, pensando que si miraba al horizonte probablemente llegaría antes a mi destino. Y efectivamente, pronto distinguí en la fina línea que separaba el cielo de la tierra la silueta de una civilización. Aquel pueblecito acababa de convertirse en mi próxima meta. Así que aceleré mi paso hasta que pude leer el que fue mi primer cartel en varias semanas: “Felicidad”. ¡Sí, por fin había llegado! Sabía que tenía que existir un lugar como ése, como también sabía que iba a encontrarlo. Llamaron mi atención las abundantes fuentes de agua cristalina que se escondían tras ese cartel. Me acerqué a una de ellas y bebí, bebí hasta saciar mi sed. Entonces miré al cielo y, con una sonrisa, me puse a caminar de nuevo, hasta perderme en la lejanía. Eran muchos los caminos por recorrer, todavía. Sólo esperaba encontrar en algunos de ellos pequeñas fuentes de felicidad. Ahora tenía la certeza de que existían." 

Acabo de trobar aquesta redacció de fa un any i mig... O m'ha trobat ella a mi?

dimecres, 22 de setembre del 2010

Vertigen

- Triar una porta entre mil implica tancar-ne nou-centes noranta-nou, i tot en un segon, sense fer res, simplement amb el gest d'obrir l'escollida. Te n'adones? No et roda el cap quan hi penses?

- No, i saps per què? Perquè en realitat només hi ha una porta. Sempre ha estat així: la resta és atrezzo. 

- Em pensava que no creies en el destí.

- I no hi crec. Crec en les decisions, que, sumades a la linealitat del temps, només poden deixar espai per a una porta. Totes les altres no són possibilitats reals.

- Només pel fet de no poder tornar enrere ja no són possibilitats reals?

- Exacte. Hi ha la possibilitat que demà plogui, o que faci sol. Però no pot ploure i fer sol alhora: des del moment en què plou, només podia haver plogut. 

- I per què continuem prenent decisions, si només hi ha una porta?

- Perquè totes són potencialment reals, tu decideixes quina obres i quines esdevenen un mer decorat.

- Llavors no és cert, totes les portes són possibles!

- Però només una és real.

- I com sabem quina?

- No ho sabem. Aquesta és la gràcia.

divendres, 10 de setembre del 2010

(Hu)Mans

Hi ha mans que s'agafen per necessitat, d'altres per costum, o en el millor dels casos, per desig. Potser perquè sí, per inèrcia, amb simplicitat. Avui mirava per la finestra de l'autobús i només veia mans. I m'he preguntat què les feia prendre's les unes a les altres, totes tan diferents però amb una essència comuna. M'ha agradat imaginar-me les històries que havien viscut aquelles mans velles que caminaven agafades i tan fermes, després de tant de temps, després de tot. Què es connecta entre dues mans? És un gest instintiu: he recordat els elefants que, en els documentals del trenta-tres, relligaven la trompa amb la cua del de davant, tot fent fila. Necessitem aquesta escalfor, la volem; és una manera de comunicar-nos, d'intentar establir contacte entre dos cossos que estan inevitablement separats: un és un i l'altre és l'altre, però les mans, de vegades, fan miracles. I només cal obrir els ulls per veure'n a cada cantonada.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Mitges tintes (o mitjos fums)

Sempre apagava els cigarrets a la meitat perquè no podia deixar de pensar en el mal que s'estava fent, en la merda que es posava dins del cos: s’imaginava el fum recorrent-li el coll i els pulmons, el pit, i es feia fàstic. Tanmateix, sempre se'ls encenia. El seu parer era com una mena de semàfor que canviava cada deu segons. Fumava, sí, però a mitges. Una meitat de la seva persona era sensata i sana i no hauria fumat mai de la vida, perquè era un vici lleig i perjudicial. Però l'altra era una rebel que se sentia inevitablement reconfortada per les primeres calades. Per això, per aquesta tensió constant entre contraris dins del seu cap, estava convençuda que només tenia un pulmó brut. L'altre devia estar impecable.

dijous, 2 de setembre del 2010

I prou.

Així, així, com una mena d'explosió sense sentit que tampoc cal que en tingui perquè quan aprens a no demanar-te'l tot comença a encaixar, d'alguna manera. Que si de tot això n'ha sortit un fruit del teu ventre, vol dir que res no ha estat en va i pots ben desencaixar la mandíbula per riure mentre algú (i no només algú) balla imitant un animal amb les plomes daurades pel pas del temps. Et pots permetre l'aigua que brolla sempre, les inevitables gotes lentes i els mars d'aigua verda i tot d'universos posats l'un al costat de l'altre com si haguessin nascut per ser exactament on són. Per ser-hi, i prou. Per ser-hi.  

diumenge, 29 d’agost del 2010

Per no dir res

Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla i s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
              Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)


On la lluna d'agost es vessa per les pedres. 

On la lluna d'agost es vessa per les pedres. 

On la lluna d'agost... es vessa... per les pedres!

diumenge, 22 d’agost del 2010

L'enèsima harmonia



(close your eyes and don't you make a sound)

dissabte, 14 d’agost del 2010

Gathered from coincidence

No deixis que ningú et construeixi, vaig dir-me. Ho vaig dir i no em vaig fer cas, per variar. Però resulta que els retrobaments amb un mateix després de les deconstruccions a marxes forçades són els millors. Potser sí que val la pena perdre's en els altres, ni que sigui per la reconciliació posterior, que cada vegada és més forta, més certa, més íntima. I si no mira, mira quanta força dins del pit, quanta vida en aquest mig somriure, en aquests ulls curiosos que no s'apaguen. No els apagareu mai, em sentiu? Mai! Només es tracta de reconduir l'energia, de permetre's tantes explosions com sigui necessari per adonar-se que hi ha camins, molts camins. Infinits. Un segon, un segon només, una intuïció: petites certeses en la incertesa de -simplement- ser aquí. És això, és això i no podria ser res més, s'expandeix en totes direccions, és a dins i és magnífic. Aquest retrobament és magnífic, tot per mi, tot meu.

dimecres, 11 d’agost del 2010

A mamar, tots els versos!

Es pot ser poeta sense escriure ni una línia i es poden escriure milers de versos sense ser poeta. Quan no se sap a quin grup es pertany el millor és tornar enrere, fer cas als grans, tornar-se a qüestionar i no voler precipitar-se en les respostes. La paciència, les preguntes i tota la pesca. Engegar tots els versos, per exemple, de la mà d'Estellés, i recomençar tot recollint les engrunes per invertir el camí i així, un cop al punt de partida, poder encarar la decisió i l'empenta cap on tingui sentit fer-ho. De nou, no donar res per fet i construir, construir, construir sempre. El que sigui, però construir. El que sigui, però sempre.

diumenge, 8 d’agost del 2010

A place of no religion

Experimentant això de caminar sola i sense rumb per la ciutat. Hi ha tot de guiris, nens que mengen gelats i homes que ostenten barrets de palla i joves que van sense samarreta més per fardar que per combatre la calor. És estrany caminar sense anar enlloc, però em sembla que serà un bon exercici: caminar i caminar fins que aprengui a fixar-me en el camí, només en el camí. De fet, quan et diuen que la vida és un camí, t'imagines certa linealitat en el temps i en els esdeveniments; fins i tot en tu mateix. Potser -potser- el temps és lineal, però la resta no ho és en absolut. 

Sóc a dalt de tot de les escales de St. M. Aquí s'hi està bé. Com que és amunt no hi pugen gaires guiris: només fan la foto des d'unes quantes escales més avall. Els sento, de lluny, parlar en tots els idiomes. Acaba de baixar una dona que m'ha deixat sorpresa: he sentit unes rialles a l'esquena i m'he imaginat que venien dues persones, però les rialles s'han aturat en sec i ha passat pel meu costat una dona d'uns seixanta anys que no semblava girar gaire rodó i que baixava amb molta parsimònia cada graó. Els braços li penjaven com desarticulats al costat del cos, i amb una mà sostenia una mena de targeta sanitària antiga. No he pogut evitar el pensament cruel que la necessitarà. 

Suposo que hi deu haver un alberg a prop, perquè ha pujat un noi estranger amb una motxilla a l'esquena i m'ha demanat l'hora. Dos quarts de sis. Aleshores un home gran s'ha aturat al peu de les escales i ha mirat amunt. S'ajudava d'un bastó per caminar i xiulava distretament. Ara sonen les campanes de dos quarts. De sobte sembla que el cel s'enfosqueix i no tinc paraigües. Em sento estranyament gran. Vénen dos nens. Marxen. Em sento gran, deia. Ara una noia m'acaba de fer una foto des de la cantonada de baix. Ho deu haver trobat bonic. Sento els sospirs d'un home rere la finestra. Potser espavilar-se és això: sentir-se tan sola i tan plena alhora. Sí, decididament, aquí dalt hi ha un alberg i n'acaba de sortir un estranger ben freak que s'ha girat per somriure'm uns quants graons després de passar per on era jo. No és fàcil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes t'adones que a poc a poc et dirigeixes cap a la persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. Recordes? Sí, recordes. I, el que és més important, saps.