El gran sí

Un gran "sí", amb accent -d'afirmació i no d'ésser-, el que diem quan volem, o quan no volem però hem.  M'he trobat molt a faltar. Molt. La música, escriure, pensar, relaxar-me, perdre'm en mi mateixa. Perdeu-vos, perdeu-vos molt. Però pel que més vulgueu, torneu-vos a trobar algun dia, perquè només llavors sentireu que tot ha valgut la pena, almenys una mica. No m'embrancaré en cap discurset consolador del tipus dels-errors-se-n'aprèn ni tot-serveix-per-alguna-cosa. Simplement tot el que fem i el que vivim ens marca i ens fa ser com som, no tenim altra manera d'estar al món que no sigui en aquest cos petit, o gran, o prim, inevitablement maltractat en més o menys mesura, amb el cul gros, el nas petit, una cicatriu al genoll de quan teníem onze anys i anàvem amb mitges i vam caure sobre la grava polsegosa. Els idealismes són bonics, però s'ha de saber que ho són. Quan aprens que l'amor no és més transcendent que una mirada, que res no és perfecte ni ho serà mai, quan ho sents de debò sota la pell i no només dins del cap, quan les frases prenen sentit i quan t'adones de tants indicibles, aleshores potser t'esgarrifes i la teva primera reacció és amagar-te rere les cortines com feies de petit. Però no et pots quedar eternament rere les cortines, et vindrà a buscar i et trobarà: la vida et despullarà en qualsevol de les seves múltiples formes. Coneixeràs la seva cara més agra, et faltarà l'aire, la suor freda t'embolcallarà, tindràs por, por en estat pur, por injectada en vena. Però tot passa. Acceptaràs el que hagis d'acceptar, aprendràs a recomençar, a assumir els errors i les mancances, a respectar-te, a aixecar-te malgrat tot. Encara que no et sentis igual, encara que ja no tot flueixi, encara pots ser, si vols, un ocell que vola arran dels camps de blat. De vegades simplement no estàs preparat per continuar caminant. D'altres vegades, per sort, sí.
 
Fes clic aquí per continuar somiant truites.

No le pongáis nunca "era" a las cosas

Fa més de trenta anys, un pare donava aquest consell als seus fills. Avui un d'aquests fills el reproduïa animadament mentre conduïa l'autobús: lo que fui, lo que era mío, ya no significa nada. Hay que mirar lo que se es y lo que, si dios quiere, se será. Es tracta probablement del conductor més afable de tots, un home d'entre cinquanta i seixanta anys (més seixanta que cinquanta) que no he vist mai sense bigoti ni desprovist dels seus múltiples anells d'or i gemmes vermelles. Tanta raó i experiència concentrada en una frase dita com qui no vol la cosa m'ha fet pensar, i de sobte, després de setmanes -mesos-, m'han tornat les ganes d'escriure. He buscat paper i boli a la motxilla però no n'hi he trobat, i aleshores he patit com feia temps que no patia perquè les paraules no em volessin del cap. Per sort no ho han fet, com tampoc no ho ha fet la imatge d'una noia que, unes hores abans, seia davant meu en una sala d'espera i que m'ha captivat de ple. Parlava en veu baixa amb la seva mare: "només tinc cansament, li diré al metge que estic farta de la vida", i s'ha posat a riure. No he sabut si feia broma o si reia precisament perquè deia la veritat. Hi havia algun tipus de bellesa inquietant en la seva expressió, en els seus dits estilitzats i en aquelles clavícules excessivament marcades. M'ha recordat algun personatge inconcret de vés a saber quina pel·li espanyola, potser Los amantes del círculo polar o Tu vida en 65 minutos. Tot i les seves faccions fortes, rudes, m'he sentit poc delicada al seu costat. Era com si els ossos se li haguessin de trencar amb el mínim moviment, no tenia prou carn per recobrir-los tots: si no era anorèxica, poc li'n faltava. Era preciosa. També m'he fixat en un matrimoni que feia mitja hora que esperava, i m'he preguntat per què les persones grans sempre es presenten abans d'hora a la consulta del metge i després es queixen de la gent que hi ha i del mal servei de la seguretat social. Potser ho fan precisament per això, per matar les hores queixant-se en lloc de fer-ho descansant. Deu ser que a mesura que passen els anys, les converses banals esdevenen necessàries. Deu ser que arriba un punt en què el que era -el que un dia va ser- ja poc importa.

El reclam de l'essència

Tú querías el mundo 

para mí el mundo terminaba en tus pies.

De sobte aquella sensació a la panxa, tan familiar i alhora tan oblidada. Avances amb lleugeresa, els passos amples, la mirada ferma i un somriure intern, una mica afeblit encara, però teu. Perquè sí, perquè l'essència t'estreny des de molt endins encara que no la vulguis veure, i tard o d'hora torna i et saps mer espectador d'una implosió -explosió, implosió, un boom en definitiva- que et reclama, et reclama com ho fan els altres i la vida i els carrers de sempre. On ets? On ets? Què fas? No hi ha possibilitat de perdre's, només parèntesis més o menys llargs. Silenci, el silenci també forma part de la creació: deixar passar el temps, sentir-se com una merda, atrevir-se a cridar, articular tímidament paraules boniques encara que no sonin com abans. Tot desemboca allà mateix, tot torna i marxa i torna a tornar i al final el sentit de la vida són quatre versos i un toc de xarles en el moment adequat.

I jo visc en les coses

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

(Josep Palau i Fabre)

Només l'ocell

Cada cop que tingui la temptació de pensar massa em convertiré en una nit de lluna plena i seré l'aire i la tardor. Seré el fred que se't posa per les orelles i et giravolta dins del cap fins que una esgarrifança et recorre l'esquena, de baix a dalt, vèrtebra a vèrtebra. Seré un ocell que vola arran d'un camp de blat perquè les espigues li facin pessigolles a la panxa i a la vida. I quan me'n cansi, aleshores dormiré una eternitat sobre coixins dins d'una cova en alta mar, però una mar plàcida, perquè quan em desperti no senti cap soroll en absolut. Sí, després d'aquesta eternitat obriré els ulls com si fos la primera vegada que ho faig, com si mai abans no hagués vist cap color llevat del negre. Cada dia em llevaré sense saber res, aprendré del que toqui i el que vegi, i  sobretot miraré, miraré molt. No m'estancaré mai enlloc i la por es convertirà en una nina de drap oblidada. Totes les pors seran nines de drap brutes i gastades, i no hi haurà predicadors que valguin: només jo, només l'ocell, només la lluna.

El cos, el gran oblidat (I)

Massa sovint ens pensem que som una ment ambulant, que som bàsicament éssers pensants que, a més, es poden moure perquè tenen quatre extremitats i que respiren per sobreviure. Però si parem atenció al nostre contacte amb l'entorn, a la nostra relació amb l'espai que ens envolta, si ens aturem a notar el contacte dels peus amb el terra -com si fóssim un arbre d'arrels frondoses que creix cap amunt- és fàcil adonar-se que som molt més que unes quantes neurones connectades, que no n'hi ha prou de dir i pensar i escriure. Fins i tot és bo aprendre a aturar el pensament, a posar la ment en blanc i centrar-nos en l'únic lloc on, de fet, podem estar físicament: aquí i ara. La ment ens enganya, pot estar a molts llocs alhora, pot anar endavant i endarrere en el temps i si la sobrecarreguem és normal que parem bojos. Amb el cos no hi ha engany possible: només existeix en un temps i en un espai determinats. Tots podem recordar què estàvem fent ahir a aquesta hora, i on érem, però en canvi, no conec ningú que pugui rascar-se el nas fa deu minuts. La conclusió d'avui, que sembla evident però no ho és tant, és que ser més conscients del cos és també ser més conscients de nosaltres mateixos i pot canviar, sens dubte a millor, la nostra manera d'estar en el món.

Et deixo, cor meu, cremar tots els papers (JPF)

Tard o d'hora te'n penediràs i voldràs no haver-los llençat al foc, desitjaràs fer retrocedir una per una totes les cendres que ja seran pols i et maleiràs els ossos per haver-me fet cas. Però avui, cor meu, et deixo cremar-los fins que no en quedi res, fins que et convencis que ja no són una part de tu, que no ho han estat mai. Que no t'espanti la buidor després de l'última espurna: és només un pas, només un sot, un canvi de rasant. En aquesta buidor troba't, parla't, enganya't, però no t'escoltis gaire. Tothom té pressa, ningú no sap on va, i entre aquestes quatre parets grises una altra vegada tu, tu que no se't treus de sobre i que en el fons t'estimes tant, i et trobes tant a faltar quan et perds, que ja només tens ganes d'abraçar-te i dir-te no te'n vagis mai. Abans que te n'adonis ja t'has perdut en el cercle dels condicionals, dels imperfets, de les perífrasis d'obligació; hi ha massa temps verbals com perquè no ens tornem bojos. Crema-ho tot de manera que no puguis recuperar-ho encara que vulguis, per més que ho demanis, per més que cridis o imploris: pensa que seran les teves mans les que ho hauran destruït.

I hauran fet bé.

Llegar a un lugar muy deseado

"Llevaba tres días caminando sin parar. El camino era terroso y duro, y mis pies apenas soportaban ya el peso de mi cansancio. Pero conservaba todavía la cabeza en alto, pensando que si miraba al horizonte probablemente llegaría antes a mi destino. Y efectivamente, pronto distinguí en la fina línea que separaba el cielo de la tierra la silueta de una civilización. Aquel pueblecito acababa de convertirse en mi próxima meta. Así que aceleré mi paso hasta que pude leer el que fue mi primer cartel en varias semanas: “Felicidad”. ¡Sí, por fin había llegado! Sabía que tenía que existir un lugar como ése, como también sabía que iba a encontrarlo. Llamaron mi atención las abundantes fuentes de agua cristalina que se escondían tras ese cartel. Me acerqué a una de ellas y bebí, bebí hasta saciar mi sed. Entonces miré al cielo y, con una sonrisa, me puse a caminar de nuevo, hasta perderme en la lejanía. Eran muchos los caminos por recorrer, todavía. Sólo esperaba encontrar en algunos de ellos pequeñas fuentes de felicidad. Ahora tenía la certeza de que existían." 

Acabo de trobar aquesta redacció de fa un any i mig... O m'ha trobat ella a mi?

Vertigen

- Triar una porta entre mil implica tancar-ne nou-centes noranta-nou, i tot en un segon, sense fer res, simplement amb el gest d'obrir l'escollida. Te n'adones? No et roda el cap quan hi penses?

- No, i saps per què? Perquè en realitat només hi ha una porta. Sempre ha estat així: la resta és atrezzo. 

- Em pensava que no creies en el destí.

- I no hi crec. Crec en les decisions, que, sumades a la linealitat del temps, només poden deixar espai per a una porta. Totes les altres no són possibilitats reals.

- Només pel fet de no poder tornar enrere ja no són possibilitats reals?

- Exacte. Hi ha la possibilitat que demà plogui, o que faci sol. Però no pot ploure i fer sol alhora: des del moment en què plou, només podia haver plogut. 

- I per què continuem prenent decisions, si només hi ha una porta?

- Perquè totes són potencialment reals, tu decideixes quina obres i quines esdevenen un mer decorat.

- Llavors no és cert, totes les portes són possibles!

- Però només una és real.

- I com sabem quina?

- No ho sabem. Aquesta és la gràcia.

(Hu)Mans

Hi ha mans que s'agafen per necessitat, d'altres per costum, o en el millor dels casos, per desig. Potser perquè sí, per inèrcia, amb simplicitat. Avui mirava per la finestra de l'autobús i només veia mans. I m'he preguntat què les feia prendre's les unes a les altres, totes tan diferents però amb una essència comuna. M'ha agradat imaginar-me les històries que havien viscut aquelles mans velles que caminaven agafades i tan fermes, després de tant de temps, després de tot. Què es connecta entre dues mans? És un gest instintiu: he recordat els elefants que, en els documentals del trenta-tres, relligaven la trompa amb la cua del de davant, tot fent fila. Necessitem aquesta escalfor, la volem; és una manera de comunicar-nos, d'intentar establir contacte entre dos cossos que estan inevitablement separats: un és un i l'altre és l'altre, però les mans, de vegades, fan miracles. I només cal obrir els ulls per veure'n a cada cantonada.