Je pédale. Les petites gouttes d'eau me font fermer les paupières entre une et deux fois par seconde. Je les sens rafraîchir mon front et je continue à pédaler, mon joli sac bien attaché derrière le vélo et les mains près des freins, au cas où. Les gens ne courent pas, la pluie est douce. Je passe à côté de la fille du concert de l'autre jour et elle me salue avec un sourire. Ce sourire ne veut dire rien d'autre que "je reconnais ta tête, je l'ai vue avant et je la reconnais". Si l'on ne nous a pas vu avant, on nous ignore: on ne sourit pas aux inconnus dans les villes comme la mienne. On sourit seulement si quelqu'un nous a déjà présenté, si quelqu'un qui nous connaît déjà a dit "Martine, je te présente Éleonore": dans ce cas-là Martine et Éleonore reconnaissent leurs visages et vont se sourire si elles se croisent dans la rue. Elles ne savent peut-être rien l'une de l'autre, mais elles vont se saluer parce que leurs têtes ne leur apparaissent pas inconnues. Ça arrive parfois quand-même de saluer quelqu'un que personne ne nous a jamais présenté: il faut pourtant que sa tête nous soit familière. C'est le cas des gens qu'on croise toujours en allant au travail, dans le bus ou dans la rue: ça fait longtemps qu'on se voit tous les matins sans rien se dire, et tout à coup il arrive un jour où l'un des deux fait "bonjour" et pam, ce n'est plus un inconnu. Mais ces cas sont rares dans une ville comme la mienne. Ici, quand il pleut et que je pédale, les petites gouttes d'eau me font fermer les paupières entre une et deux fois par seconde et je ne peux pas m'empêcher de penser l'évident: la pluie nous mouille tous. Il y en a qui sont heureux, il y en a qui pleurent secrètement, d'autres cherchent un chemin à l'aveuglette. Il y en a qui sont maigres, ou riches, ou vieux. Il y en a qui s'angoissent, qui s'inquiètent, qui ont des enfants. Mais la pluie nous mouille tous. Bon, si on est chauve ça mouille un peu plus, mais personne ne se sauve de l'eau qui tombe. On fait tous les mêmes choses et de la même façon, et pourtant on a des vies si différentes! Qu'est-ce qui fait notre vie telle qu'elle est? Elle vient d'où, notre personalité? Pourquoi y en a-t-il qui sont plus forts, qui résistent mieux les coups de l'hasard? Le monde n'est pas fait pour être juste, la différence à l'origine est trop forte, nous n'avons rien à voir avec les milliards de personnes qu'on croise chaque mois. Et pourtant la pluie nous mouille tous.

Elogi del conflicte

Últimament m'he adonat especialment que el conflicte és evitat, renegat, dissimulat. El neguem, el negligim, l'ignorem i esperem que desaparegui, l'ofeguem com a una espelma fins que es queda sense oxigen. Doncs jo reclamo el paper del conflicte, la seva importància, la rellevància i significació de tota lluita interna que s'acaba reflectint en la nostra relació amb els altres. En un entorn on tot ha de semblar perfecte, on la mínima expressió de mal humor ja no encaixa, hi ha una llei no escrita que ens obliga a aguantar, somriure, fingir, ser falsos i pacients, resignar-nos a acceptar actituds que no ens agraden una rere l'altra i fer veure que som forts, segurs i feliços. En una situació com aquesta, hom no té el dret d'expressar el seu desencís, o si el té, fer-ne ús el converteix en un ésser immadur que no sap guardar-se els draps bruts per a la intimitat. Clar i concís: cal ser posat. Sí, perquè cal donar una bona imatge, no podem permetre'ns un crit en públic, plorar és cosa de nens i les nostres necessitats més íntimes passen a un segon pla quan es tracta de quedar bé. 

Ja és hora de dir prou. Els que creiem en el poder del conflicte no som ni uns exagerats, ni uns histèrics: ens escoltem a nosaltres mateixos a una freqüència molt més alta que aquells que són políticament correctes. En el fons, el conflicte amb els altres prové d'una forta fidelitat a si mateix, de la defensa de les pròpies opinions i necessitats fins a les últimes conseqüències. Això no vol dir tancar-se en banda i no escoltar res, al contrari, restar obert és l'única manera de resoldre les tensions; unes tensions que, no obstant, és natural que hi siguin i gairebé, diria jo, necessari. Enfadem-nos, plorem, cridem, expressem-nos, diguem no d'una vegada! Diguem no a les postures, als falsos benestars que només són aparents, a les senyores correctes. Diguem no als cànons de comportament i desfem-nos de les pressions per a ser perfectes. Som qui som, amb els nostres mals humors, les gelosies i els quilos de més o de menys, i no hem vingut al món a satisfer ningú. Despertem-nos i reivindiquem la força del conflicte!

La casa dels nens feliços

Aquesta és la casa dels nens feliços. Anys i panys de generacions les unes rere les altres vetllant perquè sempre n’hi hagi una d’infants somrients, i en àlbums de fotos milers de Rocamadours arrenglerats com si totes les felicitats haguessin estat simultànies, àlbums coberts de pols al fons de l’armari de la mateixa sala d’estar de la mateixa casa de la mateixa família. Els nens creixen, miren la vida a la cara per uns instants i acaben abaixant els ulls, s’entristeixen i es tornen grisos, però llavors desenvolupen la meravellosa capacitat de tenir més nens, nens que no saben dels monstres que s’amaguen rere les tanques del jardí i es deixen fer fotos mentre es gronxen i criden d’exaltació. No es pot parlar de la generació protegida, perquè cap no ho està, totes desemboquen tard o d’hora en alguna mena de crueltat reveladora. És més aviat la franja protegida, una franja on pel bé de tota família cal assegurar que sempre hi hagi membres (altrament es corre el risc de no poder tornar a pintar mai més les parets de colors que no siguin el blanc o el beige). Es tracta d’una infinita reencarnació de colors en què els pares passen als fills el que havien estat algun dia, amb l’esperança de projectar-ho fins a la fi dels temps. I en aquesta reencarnació alguna cosa es remou dins dels progenitors, es perd, es resigna. Ja no tenen el relleu, i els qui el tenen no ho saben: si ho sabessin no serien nens.

Prenez-moi comme il faut me prendre

Sortir-ne il·lès és un desig molt alt, si estem parlant de l'amor més alta. No es pot tenir tot, que ja se sap que els tòpics no parlen debades, i una a mitges no se sap donar. Sols demano, més que protecció, un xic de foc i una espurna de llum; tot el que escalfa també crema, i és d'innocents voler escalfar-se sense risc. La poesia al ventre i les passes vacil·lants, els ulls petits, el cor sempre a l'escolta, i una pregunta sempre a cada mà. Així és com jo me donc a la intempèrie, així és com he après a caminar. A voltes els camins fan moltes tortes, a voltes només hi veig a dos pams: però tant és,  car ce qui compte, ho tinc encar ben arrapat al braç.

la veu primera

he somiat una nena

que, embolcallada en els meus braços,

descobria ocells creuant el cel

i feia uns ulls brillants

d'aquells que només s'obren 

en les primeres vegades.

i aquella nena era jo

i avui he renascut d'entre les cendres.

Històries naturals

Les primeres classes sobre l'Idealisme Alemany comencen a donar els seus fruits i em fan retrobar-me amb les raons que em van portar a la facultat aviat farà quatre anys. En la producció artística hi ha, irremeiablement, un component inconscient que és el que vincula l'esperit creador amb la natura, el que fa que esperit i natura siguin de fet una mateixa cosa. Punt pel senyor Schelling, d'acord. Però i en la resta d'activitats humanes? Que no som creadors quan parlem, quan caminem? Per què, si no, el receptor de la nostra obra d'art contínua -de la nostra manera de parlar o de caminar- capta coses en ella que nosaltres desconeixem? Per què una conversa improvisada a l'autobús una tarda de febrer esdevé una petita revelació? La realitat és el negatiu de la nostra acció sobre ella, només podem tenir una realitat si actuem a partir de la nostra llibertat, però actuar en llibertat requereix de certa autolimitació -benvinguts a Fichte-. Doncs sí, cada acció que fem pot ser una obra d'art en ella mateixa, cada decisió que prenem escolpeix un tret més o menys marcat en la nostra realitat. Tanqueu els ulls, tanqueu els ulls i trobeu-vos a vosaltres mateixos i a la vostra llibertat, i feu d'aquesta el vostre principi absolut. Ara que el camí marcat s'acaba, el vertigen del bo m'empeny cap on realment sempre he volgut estar, cap endins, tanco els ulls com diu Fichte i veig paraules, moltes paraules en molts idiomes, una llibertat escrita en vers. I sento de fons la gent que puja i baixa, el conductor que frena de cop per fer caure les àvies i pica l'ullet a les jovenetes, l'afabilitat eterna del qui seu al meu davant, la senyora que ocupa dos seients més per orgull que per grandària mentre la resta fa equilibris dempeus. Tot el que cal és un fil conductor, un eix on enfilar les imatges, les històries naturals que m'envolten i em criden l'atenció, les peculiaritats que m'ofereix el món si obro una mica els ulls i faig punta al llapis. De vegades és fosc, però quan trobo la meva pròpia llum, no envejo per res els llocs amb aigües clares.

Estem a la intempèrie

Han caigut pràcticament totes les fulles del ginkgo. En Diego, el conductor del bus, es jubila d’aquí a un mes. Fa un fred assolelladament agradable. Hi ha dues gavines a la punta més alta de l’edifici del claustre. Un dels nous xiprers sembla un avet que ha obert les branques esperant el Nadal; els altres dos conserven el seu aire altiu de sempre. L’aire fresc de desembre es passeja entre les columnes i els seus capitells, i se sent de fons la remor de les màquines que fan obres a l’entrada de la biblioteca. És una d’aquelles operacions llargues en què la zona afectada roman invisible al públic durant setmanes fins que, un dia afortunat, les tanques s’enretiren i deixen veure tot d’una el canvi que s’ha estat gestant: el resultat, sense més explicacions ni preàmbuls. M’agrada imaginar que sóc un edifici molt gran, de pedra, arcaicament bonic, i que estic en obres, i que encara que no ho sàpiga estic gestant un pati preciós que no trigarà a fer-se visible. Hi ha ocells que em sobrevolen i el meu cap està tot empantanegat. Mon pare és paleta i hi entén d’aquestes coses. De vegades ens pensem que funcionem a batzegades, que som el resultat d’explosions aïllades, una rere l’altra. Ho he volgut creure així durant molt de temps –si és que puc parlar de molt de temps a l’edat que tinc–, però ara començo a intuir que, de fet, tot és un gran continu: el que passa és que no en som conscients, perquè la gestació té lloc en un indret on no tenim accés, una mica com si fóssim una gallina que cova un ou i no sap exactament què en sortirà fins que la clova es trenca. Mentre esperem que es perfilin les esquerdes, descansarem en llits suaus i plàcids mentre un sol groc entra per la finestra. Tindrem aigua a la tauleta de nit, farem mots encreuats, i sonaran cançons que ens sabrem de memòria i que cantarem de cap a cap. Hi haurà papers i retoladors de colors per escriure paraules que desvincularem del seu sentit, escriurem només per la bellesa de les lletres i pel plaer de fer lliscar la tinta sobre el blanc. I les respostes vindran només quan deixin de fer-nos falta.

Hi ha coses massa pures

Hi ha coses massa pures
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.

I pretenen encara
ser els torsimanys
de la musa inservible
o d'algun déu,
com tots sobrer.
¿O espremen d'ells mateixos
sucs celestes, potser?
Sort que escassegen els miralls,
puix que els poetes, en efecte,
són ben ridículs
en llur jactància.

Valdria més callar,
que tots calléssim.

I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.


Pere Quart, Vacances pagades

I us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes

Comparteixo a continuació un d'aquells textos que en caure't a les mans per casualitat et beneeixen inesperadament els sentits. Me l'he trobat avui en obrir un llibre dels que es canvien per una simple moneda en llocs inhòspits on dues tapes dures força lletges aïllen hermèticament tota la màgia que custodien. No és una edició antiga, ni fa olor de vell ni està relligada amb cura. Però no és cap llàstima, al contrari, és un goig desfer-se de prejudicis i aprendre a descobrir les perles d'aquest tipus: al final el text és el que compta. Potser ja l'hauria de conèixer, perquè Maragall és un mestre i segurament aquestes línies són cèlebres o, si més no, mereixen ser-ho, però m'era totalment nou i l'he assaborit i l'he sentit com si fos d'algú proper, anònim, amagat entre les pedres. Això és per a mi la poesia, una paraula trèmula que es fa llum, un racó on sentir-se més que mai a la intempèrie però alhora, curiosament, a recer de tot.

"Hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en els nostres llavis la paraula vertadera.

No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I així les seves paraules són com flors. Perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! quin voler dir els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci! No us heu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes.

Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum.

(···)

I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest."

Joan Maragall, Elogi de la paraula (Ateneu Barcelonès, 1903)

flors grogues

toco amb les puntes dels dits una melodia que em cala els ossos i em recorre l'esquena, tremolosa, i m'envolo i barrejo idiomes i el llenguatge em parla tota. em barallo amb les noves tecnologies i els vells ideals, la distància entre els discursos i la realitat, la luna lunera, luna lunera no sóc capaç d'ordenar prou paraules amb sentit perquè les notes es creuen dins del meu cap, violins i veus femenines, silencis. les coses que no saps dir, ah, quines meravelles tan inatrapables!