Tornar a

Quan era petita, jo era una nena molt poruga. M’esfereïa la foscor, els sorolls de la nit, tot el que no coneixia i se’m presentava misteriós. Però hi havia una por que superava totes les altres: no suportava caminar sola pel carrer. Quan vaig veure que els altres nens sí que anaven sols, vaig voler provar-ho jo també, i de mica en mica vaig anar-me adonant que no passava res i que no hi havia motius per preocupar-se. De totes maneres, quan encara em sentia incòmoda, agafava una branqueta dels arbustos del final del carrer i n’anava trencant les fulles, a poc a poc, de manera que quan la branca es quedava sense fulles jo ja havia arribat a casa i el sentiment de por s’havia esvaït.

Avui he passat per davant dels mateixos arbustos i he recordat això. M’ha fet gràcia l’estratègia de distracció que, inconscientment, vaig aprendre a fer servir per tal de superar el que m’impedia anar sola. Les coses han canviat molt des de llavors: ara ja no em fa por la foscor, ni els sorolls, ni caminar sense ningú al costat. Ara tinc por de l’odi, de la rancúnia, de la distància entre les persones. Continuo buscant l’arbust que em salvi de tot això. De moment, però, somric en pensar que avui, tants anys després, he tornat a trencar lentament les fulles d’una branca mentre caminava cap a casa, canviant la por per la nostàlgia. I m’he sentit més petita i més gran que mai.