diumenge, 30 d’agost de 2009

Ets qui vols ser?

M'agraden els diumenges, sovint me'ls reservo com a dia d'immersió en mi mateixa. No faig gran cosa: organitzar fotos o música, mentre escolto els CDs que m'ha passat el meu germà, gairebé sempre amb un bon llibre al costat i sense oblidar el cafè de mitja tarda. Normalment m'acabo arrapant al teclat de l'ordinador i escric el que em ve al cap segons com em trobi aquella setmana. Avui la conclusió principal ha estat que, sigui com sigui, has de lluitar per forjar-te a tu mateix, per ser qui vols ser. I quan dic que has de ser qui vols ser no insinuo que t'hagis de convertir en una persona perfecta, guanyar molts diners ni tenir un èxit absolut en tot el que facis. En realitat es tracta de ser qui vulguis ser en petites accions, en la manera de mirar al teu voltant, en els teus pensaments. Pensaments que si són els correctes sabràs com transportar al món real. Podem ser qui volem ser cada dia, no cal pensar en carreres universitàries, feines ni futurs llunyans. Jo sóc qui vull ser cada cop que miro al cel, veig un ocell que passa i recordo com m'agrada volar sense aixecar els peus de terra. També ho sóc quan aprenc una cançó nova amb la guitarra, o quan comparteixo un somriure amb algú que no conec. És difícil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes sents que a poc a poc camines cap a aquesta persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. La raça humana és capaç de memoritzar complicades fórmules matemàtiques i de dissenyar estructures inimaginables, però en canvi sembla cega davant d'evidències com aquesta: que la vida és ara, que no té sentit dipositar esperances en qui encara no som, perquè això vol dir oblidar-nos de nosaltres mateixos. Que fàcil que seria tot plegat si poguéssim adonar-nos abans de les coses més simples!

dijous, 13 d’agost de 2009

Esperança

Aquest matí m'he disposat finalment a fer endreça d'aquell armari que feia temps que em cridava. Hi he trobat diaris de quan era petita (les típiques llibretes amb candau on explicava que havia dibuixat un arbre a classe de plàstica i m'ho havia passat "molt i molt bé!" amb els altres nens), alguns petits puzzles que gairebé havia oblidat i que m'han portat bons records, un yo-yo de color verd brillant, uns quants dibuixos, una felicitació de Nadal de la meva millor amiga de la infància, una baralla de cartes, una petita brúixola blava... I no acabaria mai d'escriure tots els detalls i detallets que han sortit dels calaixos oblidats que tots coneixem (o això m'agrada pensar, a mode de consol). Però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat un escrit en un tovalló de paper, ben plegat, en mig dels munts d'andròmines que ningú s'havia molestat - o atrevit - a llençar. Al tovalló hi deia això:

"Si ets al final del carrer,
mira més enllà.
Quan estàs al cim de la muntanya,
mira el cel.
Si estàs sol, escolta el
so de la naturalesa.
Si ets en absoluta foscor,
busca la teva llum interior.
Perquè sempre apareix una
llum al final del túnel.
Sóc optimista i com a tal
crec fermament que l'esperança
és l'últim a morir.
Sempre intento buscar la
llum al final del túnel,
encara que a vegades
l'hagi d'imaginar."

No sé d'on ha sortit, suposo que si ho hagués escrit jo me'n recordaria. El cas és que se m'ha presentat com un petit tresor, i les paraules, tot i que senzilles, m'han escalfat una mica el cor. Potser perquè fa dies que em sento al final del carrer, o al cim de la muntanya, o qui sap. De totes maneres, m'agrada quan m'abracen aquestes petites coincidències; aquestes paraules no s'allunyen tant del que necessitava trobar. Potser no són les millors del món, però eren al lloc adequat en el moment adequat, i això les ha fet especials. Suposo que ha arribat l'hora de buscar la meva "llum interior", que ara és una mica més forta.

divendres, 7 d’agost de 2009

Com una tempesta d'estiu

Hi ha raconets on el temps no passa. N'hi ha uns quants que m'agraden especialment: aquell carreró on les parets parlen de música o la parada d'autobús on sempre m'he d'esperar abans de tornar a casa, de vegades deu o vint minuts, de vegades un quart d'hora. Avui, quan estava asseguda a la marquesina, ha començat a ploure cada cop amb més força. Els arbres de la plaça del davant em miraven amb sornegueria mentre es movien empesos pel vent. He fet una ullada al meu voltant. M'he sentit com en una d'aquelles pel·lícules en què el mateix escenari passa per les diferents estacions de l'any en uns segons. Hi ha dies en què el que hem vist sempre ens ofega, ens hi sentim estancats. Però en dies com avui, no sé si per la pluja o pel punt en què em trobo de la meva muntanya russa particular, la rutina (m'agrada més dir-ne costum) se m'ha fet acollidora. M'he sentit a casa. I per més ganes que tingui de veure món, de descobrir, de respirar nous aires, dins meu tinc la certesa que això només pot passar-me amb Girona.

Poc després seia al meu lloc i mirava com les gotes d'aigua xocaven contra el vidre mentre la Joan Baez cantava per a mi una de les meves cançons preferides. Durant el trajecte he intentat endevinar quin llibre llegia el noi de dos seients més enllà, però he hagut de calmar la meva curiositat quan he vist de reüll que a la coberta no hi havia res escrit. Abans d'adonar-me'n ja tenia els peus dins la riuada d'aigua que baixava pel carrer, i mentre la gent corria esperitada jo m'he dirigit amb pas tranquil cap a casa, perquè les sabates em relliscaven i de fet no em fa res mullar-me si després m'espera una bona dutxa d'aigua calenta. I efectivament, la dutxa m'ha esperat, ara ja no plou i per la finestra entra un aire fresc que és d'agrair pels des-amants de la calor com jo. Jorge Drexler em recorda que tot es transforma i jo penso que sí, que potser sí que tot és un cicle, que les gotes d'aigua que abans queien sobre la finestra ara s'han tornat paraules, paraules que espero que es tornin un somriure, o dos. Tanco els ulls i tot és tan simple com una tempesta d'estiu. Que bé que va la pluja per refrescar les idees!