dissabte, 19 de desembre de 2009

Parlo i estic "en venda"

Parlo de recuperar tot allò que no has perdut perquè en realitat mai ho vas arribar a tenir. Parlo d'autocontrol i també de saber-se descontrolar quan toca. Sempre quan toca. Sempre buscant el moment adequat, el moment idoni per somriure, per cridar, per callar, per explicar un acudit d'aquells que saps que no fan gràcia, per plorar. Però sobretot per descontrolar-se. Control perdut però no tan perdut, el volum uns quants punts més alt per no sentir la teva veu interior. No, no parlo de la consciència, què és la consciència? Parlo simplement d'una veu interior que no calla, no vol callar mai, va donant voltes dins del cap, rebota i no para. De vegades és ella qui parla quan escric, o quan canto. Sí, quan canto. Amb una guitarra a les mans aquesta veu interior s'esvaeix, o millor dit, es fusiona amb la música. M'agrada la sensació de tenir tantes coses a dins, tantes coses que desconec i que a poc a poc aniran brollant de mi, suposo. Em sembla que aquest és un post de "tot-el-dia-a-casa", després d'unes quantes hores de son desubicades tot i que molt ben aprofitades. Sí, és un post d'aquells de qui t'entengui que et compri. 

P.S.: De totes maneres, estic convençuda - més aviat és una esperança - que més d'un podria comprar-me.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Semiprojectes (o plenisomnis)

Sempre serem a temps d'esquivar preguntes inventant respostes amb regust d'alcohol; saps que quan tingui el cap clar em menjaré una hamburguesa i darrere seu potser el món, i si encara tinc gana m'empassaré l'orgull i t'explicaré que mai he sabut ben bé què hi fem aquí asseguts. Podríem sortir a trepitjar els doquins del carrer on algun dia em compraré un piset amb rajoles de ceràmica on puguis escriure novel·les que ni t'ha passat pel cap inventar. Jo et miraré des de la finestra encara amb el cap fora de lloc, paralitzat per la quietud - només el repic de la teva màquina d'escriure, aquella tan antiga que fa olor de caramel -, i m'aixecaré per posar un vinil sota l'agulla: el faré girar i sonarà, no sé, la nostra cançó? Probablement jazz dels seixanta o els Dire Straits... Tu somriuràs, però continuaràs al teclat perquè saps el que vols, no com jo, que, t'ho confesso, mai m'he entès com hauria volgut. I somriuré amb tu, amb els ulls ben oberts, perquè tots dos ho sabem, el món ho sap, baby, que som the sultans of swing. 

I ara explica'm què collons hi fem en aquest bar.

P.S.: Molt millor amb això de fons.