dimecres, 20 de novembre de 2013

Feliç dia del nen

Avui és el dia universal del nen i ho he sabut d'una manera no gaire original, pel doodle de google. Aleshores m'he adonat que tracto amb nens cada dia, a la meva família hi ha nens que m'estimo moltíssim, i tanmateix la nena més present a la meva vida és dins meu. 

És curiós com l'imaginari col·lectiu traça una línia divisòria entre nens, adolescents i adults. Quan t'acostes al món de l'educació o quan simplement observes una mica el teu voltant t'adones que els canvis d'etapa són, com tot, graduals. Sovint fem comparacions entre el nen que vam ser i la persona que som ara, i és com si es tractés de dos éssers diferents, com si el segon no hagués sorgit del primer. Hi ha, tot i així, qui no dubta a evocar el seu passat infantil per explicar-se el present. Jo, si he de classificar-me, m'incloc en aquest segon grup, perquè la nostra existència és lineal i els complexes, les pors i els talents no s'esvaeixen a mesura que van passant els aniversaris. Si entre aniversari i aniversari afrontem un parell de pors, si aprenem a acceptar alguna cosa que ens incomoda -de nosaltres o del món-, si desenvolupem allò que sabem fer més bé, això és una altra història. Però sempre durem a dins el nen que vam ser, l'adolescent que vam ser, el jove que vam ser. No sé si les experiències s'acumulen al cervell, al cor o a la panxa, o si simplement les digerim i desapareixen vàter avall, però el que no podem esborrar són les marques que ens fan com som, les cicatrius, les senyals de naixement i les peculiaritats que ens diferencien. 

Quan tenia un any i mig ja xerrava pels descosits però encara no caminava sola, necessitava que em donessin la mà. I he necessitat una mà per caminar fins no fa gaire, i mai no he parat de parlar ni analitzar ni descriure (ni tampoc d'escriure). Em dedico a les paraules, em fascina la capacitat humana de comunicació en tots els seus aspectes, i de petita tenia un diari i d'adolescent tenia un diari i ara que sóc, com n'hi direm, adulta primerenca, sovint escric dins del meu cap per manca de temps, dedicació o energia. Però parlo, em parlo i parlo a tothom i això és el que em defineix, va ser la meva primera necessitat d'aprenentatge, seguida de llegir i escriure. Recordo quan aprendre era una necessitat, la necessitat de donar una resposta a la curiositat natural que sortia de mi, a la nena que volia saber com funciona això, què és allò, per què no és just que jo tingui un caramel i tu tres si no has fet res per guanyar-te'ls. 

Crec profundament en les comunitats d'aprenentatge, de fet no sé si el que vull dir té aquest nom, perquè de pedagogia n'he estudiat molt poca, però he sentit tocar campanes i el meu ideal d'escola és un lloc on els nens poden desenvolupar-se lliurement, alimentar el seu esperit curiós, preguntar, descobrir, tocar, meravellar-se. No sabria dir-vos exactament quan, però en algun punt entre primer de primària i quart de carrera vaig adonar-me que havia perdut aquesta curiositat, aquesta il·lusió d'aprendre perquè sí. La curiositat se'm va adormir amb el cap recolzat a l'espatlla, i cada cop més només es despertava fora de l'escola, fora de la facultat, i sobretot fora de la biblioteca. La meva curiositat continuava encarant-se cap al món de fora, cap a les persones, la natura, els animals, els estats d'ànim, les contradiccions de la vida quotidiana, la música, les emocions, el llenguatge del cos, la incommensurabilitat de les coses. I tot això no ho he trobat en els llibres, però agraeixo a l'educació haver-me donat les eines per parlar-ne amb més agudesa i per tenir sempre el llapis ben afilat, perquè per mi el resultat de l'educació no ha estat l'assimilació de conceptes, operacions matemàtiques i capitals mundials. 

L'educació ha estat per a mi -i penso que és el que hauria de ser- un mitjà. Un mitjà cap al meu propi descobriment del món, de la societat, de com funcionen les coses; un equipatge que em serveix per entendre la meva cultura, però que em permet també buscar les meves pròpies respostes i sobretot, sobretot, formular les meves pròpies preguntes. I quan em demanen que per què vaig estudiar filosofia, i més recentment, si me'n penedeixo, em sento orgullosa de respondre que no, que ho tornaria a fer i que m'ha servit per al que m'havia de servir. Per obrir-me, per formar-me, per aprendre a diferenciar amb més facilitat la sensatesa de la insensatesa, per desenvolupar les meves pròpies maneres de fer, per desemmascarar prejudicis, trencar esquemes i trobar la valentia de crear el meu propi camí, conscient sempre de les circumstàncies i de les meves limitacions i possibilitats. Hi ha qui se'n riu d'idees com aquesta, perquè es pensen que "construir el propi futur" implica  fabricar-se un mateix un entorn idíl·lic a partir del no res. Per a mi, construir el meu propi futur, o millor dit el meu propi present, consisteix a treure el cap i informar-me de les possibilitats que tinc, mirar com està el pati i decidir, el més lliurement que pugui, què vull fer i com ho vull fer. 

Evidentment, hi ha inconveniències que sempre hi seran: és complicat viure sense treballar, com també ho és controlar-ho tot o estimar sense patir. Però si acceptem que tenim un nen enorme a les entranyes, un nen que es frustra, té desitjos i necessita jugar, i aprenem a tenir-ne cura, a tranquil·litzar-lo i a donar-li el que necessita, tenim totes les de guanyar. Moltes vegades només cal escoltar-lo. I el mateix passa amb tots els nens del món, tinguin l'edat que tinguin per fora, tinguin les arrugues que tinguin a les mans. 

dijous, 3 d’octubre de 2013

Al·leluia, man

Avui, mentre escoltava Leonard Cohen, he recordat Brussel·les. Un home i una dona de mitjana edat, potser parella, seien al mig d'una plaça empedrada envoltats de gent; ell tocava la guitarra, ella cantava i sacsejava un parell d'instruments de percussió que no sabria anomenar exactament. També duia un micròfon d'aquests inalàmbrics, a l'estil dels musicals de Broadway, perquè m'entengueu. En el moment en què em vaig aturar tocaven una versió d'Al·leluia, aquella del secret chord that David played and it pleased the lord, una cançó que he sentit i tocat tantes vegades que ja no em plantejo si m'agrada, simplement s'ha integrat a mi i a la meva història, com tantes d'altres. Suposo que això les fa bones. El fet és que hi havia un home calb, més aviat gras, que seia al mig de la plaça, una mica més a prop dels músics que la resta de persones del cercle. Uns quants nens feien giravoltes, alguns pares els gravaven en vídeo. L'home del mig de la plaça anava brut i bebia cervesa d'una llauna de mig litre, de les grans. Però no era el típic borratxo que increpa els músics de carrer: era un vagabund melòman. Demanava silenci, indignat, als que feien soroll, shhhhht, i semblava que la música se l'enduia molt lluny d'allà, lluny dels parracs i les capses de cartró que fan de mantes. La parella no era especialment atractiva ni tenia pinta d'intel·lectual, ni de bohèmia, ni de cap d'aquestes coses que ens agrada tant fingir que som: eren dues persones com qualssevol altres -tothom és una persona com qualsevol altra- amb l'habilitat d'alentir durant uns minuts el ritme frenètic de la capital. La cançó es va acabar amb l'al·lelu-u-u-u-u-u-ia de sempre, en la veu dolça i melodiosa d'ella, sobre el puntejat acurat del seu company. I en aquell moment el vagabund, que restava hipnotitzat, es va deixar caure estirat a terra, tan llarg com era, sobre la seva esquena i amb els braços estirats en creu, i va dir: "Al·leluia, man... Al·leluia", i va tancar els ulls. Jo només era una més en la multitud, però per a mi aquell va ser un dels moments més sagrats del viatge.

dijous, 18 de juliol de 2013

Je pédale. Les petites gouttes d'eau me font fermer les paupières entre une et deux fois par seconde. Je les sens rafraîchir mon front et je continue à pédaler, mon joli sac bien attaché derrière le vélo et les mains près des freins, au cas où. Les gens ne courent pas, la pluie est douce. Je passe à côté de la fille du concert de l'autre jour et elle me salue avec un sourire. Ce sourire ne veut dire rien d'autre que "je reconnais ta tête, je l'ai vue avant et je la reconnais". Si l'on ne nous a pas vu avant, on nous ignore: on ne sourit pas aux inconnus dans les villes comme la mienne. On sourit seulement si quelqu'un nous a déjà présenté, si quelqu'un qui nous connaît déjà a dit "Martine, je te présente Éleonore": dans ce cas-là Martine et Éleonore reconnaissent leurs visages et vont se sourire si elles se croisent dans la rue. Elles ne savent peut-être rien l'une de l'autre, mais elles vont se saluer parce que leurs têtes ne leur apparaissent pas inconnues. Ça arrive parfois quand-même de saluer quelqu'un que personne ne nous a jamais présenté: il faut pourtant que sa tête nous soit familière. C'est le cas des gens qu'on croise toujours en allant au travail, dans le bus ou dans la rue: ça fait longtemps qu'on se voit tous les matins sans rien se dire, et tout à coup il arrive un jour où l'un des deux fait "bonjour" et pam, ce n'est plus un inconnu. Mais ces cas sont rares dans une ville comme la mienne. Ici, quand il pleut et que je pédale, les petites gouttes d'eau me font fermer les paupières entre une et deux fois par seconde et je ne peux pas m'empêcher de penser l'évident: la pluie nous mouille tous. Il y en a qui sont heureux, il y en a qui pleurent secrètement, d'autres cherchent un chemin à l'aveuglette. Il y en a qui sont maigres, ou riches, ou vieux. Il y en a qui s'angoissent, qui s'inquiètent, qui ont des enfants. Mais la pluie nous mouille tous. Bon, si on est chauve ça mouille un peu plus, mais personne ne se sauve de l'eau qui tombe. On fait tous les mêmes choses et de la même façon, et pourtant on a des vies si différentes! Qu'est-ce qui fait notre vie telle qu'elle est? Elle vient d'où, notre personalité? Pourquoi y en a-t-il qui sont plus forts, qui résistent mieux les coups de l'hasard? Le monde n'est pas fait pour être juste, la différence à l'origine est trop forte, nous n'avons rien à voir avec les milliards de personnes qu'on croise chaque mois. Et pourtant la pluie nous mouille tous.

dimarts, 9 de juliol de 2013

Elogi del conflicte

Últimament m'he adonat especialment que el conflicte és evitat, renegat, dissimulat. El neguem, el negligim, l'ignorem i esperem que desaparegui, l'ofeguem com a una espelma fins que es queda sense oxigen. Doncs jo reclamo el paper del conflicte, la seva importància, la rellevància i significació de tota lluita interna que s'acaba reflectint en la nostra relació amb els altres. En un entorn on tot ha de semblar perfecte, on la mínima expressió de mal humor ja no encaixa, hi ha una llei no escrita que ens obliga a aguantar, somriure, fingir, ser falsos i pacients, resignar-nos a acceptar actituds que no ens agraden una rere l'altra i fer veure que som forts, segurs i feliços. En una situació com aquesta, hom no té el dret d'expressar el seu desencís, o si el té, fer-ne ús el converteix en un ésser immadur que no sap guardar-se els draps bruts per a la intimitat. Clar i concís: cal ser posat. Sí, perquè cal donar una bona imatge, no podem permetre'ns un crit en públic, plorar és cosa de nens i les nostres necessitats més íntimes passen a un segon pla quan es tracta de quedar bé. 

Ja és hora de dir prou. Els que creiem en el poder del conflicte no som ni uns exagerats, ni uns histèrics: ens escoltem a nosaltres mateixos a una freqüència molt més alta que aquells que són políticament correctes. En el fons, el conflicte amb els altres prové d'una forta fidelitat a si mateix, de la defensa de les pròpies opinions i necessitats fins a les últimes conseqüències. Això no vol dir tancar-se en banda i no escoltar res, al contrari, restar obert és l'única manera de resoldre les tensions; unes tensions que, no obstant, és natural que hi siguin i gairebé, diria jo, necessari. Enfadem-nos, plorem, cridem, expressem-nos, diguem no d'una vegada! Diguem no a les postures, als falsos benestars que només són aparents, a les senyores correctes. Diguem no als cànons de comportament i desfem-nos de les pressions per a ser perfectes. Som qui som, amb els nostres mals humors, les gelosies i els quilos de més o de menys, i no hem vingut al món a satisfer ningú. Despertem-nos i reivindiquem la força del conflicte!

divendres, 21 de juny de 2013

La casa dels nens feliços


Aquesta és la casa dels nens feliços. Anys i panys de generacions les unes rere les altres vetllant perquè sempre n’hi hagi una d’infants somrients, i en àlbums de fotos milers de Rocamadours arrenglerats com si totes les felicitats haguessin estat simultànies, àlbums coberts de pols al fons de l’armari de la mateixa sala d’estar de la mateixa casa de la mateixa família. Els nens creixen, miren la vida a la cara per uns instants i acaben abaixant els ulls, s’entristeixen i es tornen grisos, però llavors desenvolupen la meravellosa capacitat de tenir més nens, nens que no saben dels monstres que s’amaguen rere les tanques del jardí i es deixen fer fotos mentre es gronxen i criden d’exaltació. No es pot parlar de la generació protegida, perquè cap no ho està, totes desemboquen tard o d’hora en alguna mena de crueltat reveladora. És més aviat la franja protegida, una franja on pel bé de tota família cal assegurar que sempre hi hagi membres (altrament es corre el risc de no poder tornar a pintar mai més les parets de colors que no siguin el blanc o el beige). Es tracta d’una infinita reencarnació de colors en què els pares passen als fills el que havien estat algun dia, amb l’esperança de projectar-ho fins a la fi dels temps. I en aquesta reencarnació alguna cosa es remou dins dels progenitors, es perd, es resigna. Ja no tenen el relleu, i els qui el tenen no ho saben: si ho sabessin no serien nens.

divendres, 1 de març de 2013

Prenez-moi comme il faut me prendre

Sortir-ne il·lès és un desig molt alt, si estem parlant de l'amor més alta. No es pot tenir tot, que ja se sap que els tòpics no parlen debades, i una a mitges no se sap donar. Sols demano, més que protecció, un xic de foc i una espurna de llum; tot el que escalfa també crema, i és d'innocents voler escalfar-se sense risc. La poesia al ventre i les passes vacil·lants, els ulls petits, el cor sempre a l'escolta, i una pregunta sempre a cada mà. Així és com jo me donc a la intempèrie, així és com he après a caminar. A voltes els camins fan moltes tortes, a voltes només hi veig a dos pams: però tant és,  car ce qui compte, ho tinc encar ben arrapat al braç.

divendres, 22 de febrer de 2013

la veu primera

he somiat una nena
que, embolcallada en els meus braços,
descobria ocells creuant el cel
i feia uns ulls brillants
d'aquells que només s'obren 
en les primeres vegades.

i aquella nena era jo
i avui he renascut d'entre les cendres.

divendres, 8 de febrer de 2013

Històries naturals

Les primeres classes sobre l'Idealisme Alemany comencen a donar els seus fruits i em fan retrobar-me amb les raons que em van portar a la facultat aviat farà quatre anys. En la producció artística hi ha, irremeiablement, un component inconscient que és el que vincula l'esperit creador amb la natura, el que fa que esperit i natura siguin de fet una mateixa cosa. Punt pel senyor Schelling, d'acord. Però i en la resta d'activitats humanes? Que no som creadors quan parlem, quan caminem? Per què, si no, el receptor de la nostra obra d'art contínua -de la nostra manera de parlar o de caminar- capta coses en ella que nosaltres desconeixem? Per què una conversa improvisada a l'autobús una tarda de febrer esdevé una petita revelació? La realitat és el negatiu de la nostra acció sobre ella, només podem tenir una realitat si actuem a partir de la nostra llibertat, però actuar en llibertat requereix de certa autolimitació -benvinguts a Fichte-. Doncs sí, cada acció que fem pot ser una obra d'art en ella mateixa, cada decisió que prenem escolpeix un tret més o menys marcat en la nostra realitat. Tanqueu els ulls, tanqueu els ulls i trobeu-vos a vosaltres mateixos i a la vostra llibertat, i feu d'aquesta el vostre principi absolut. Ara que el camí marcat s'acaba, el vertigen del bo m'empeny cap on realment sempre he volgut estar, cap endins, tanco els ulls com diu Fichte i veig paraules, moltes paraules en molts idiomes, una llibertat escrita en vers. I sento de fons la gent que puja i baixa, el conductor que frena de cop per fer caure les àvies i pica l'ullet a les jovenetes, l'afabilitat eterna del qui seu al meu davant, la senyora que ocupa dos seients més per orgull que per grandària mentre la resta fa equilibris dempeus. Tot el que cal és un fil conductor, un eix on enfilar les imatges, les històries naturals que m'envolten i em criden l'atenció, les peculiaritats que m'ofereix el món si obro una mica els ulls i faig punta al llapis. De vegades és fosc, però quan trobo la meva pròpia llum, no envejo per res els llocs amb aigües clares.