divendres, 22 de febrer del 2013

la veu primera

he somiat una nena
que, embolcallada en els meus braços,
descobria ocells creuant el cel
i feia uns ulls brillants
d'aquells que només s'obren 
en les primeres vegades.

i aquella nena era jo
i avui he renascut d'entre les cendres.

divendres, 8 de febrer del 2013

Històries naturals

Les primeres classes sobre l'Idealisme Alemany comencen a donar els seus fruits i em fan retrobar-me amb les raons que em van portar a la facultat aviat farà quatre anys. En la producció artística hi ha, irremeiablement, un component inconscient que és el que vincula l'esperit creador amb la natura, el que fa que esperit i natura siguin de fet una mateixa cosa. Punt pel senyor Schelling, d'acord. Però i en la resta d'activitats humanes? Que no som creadors quan parlem, quan caminem? Per què, si no, el receptor de la nostra obra d'art contínua -de la nostra manera de parlar o de caminar- capta coses en ella que nosaltres desconeixem? Per què una conversa improvisada a l'autobús una tarda de febrer esdevé una petita revelació? La realitat és el negatiu de la nostra acció sobre ella, només podem tenir una realitat si actuem a partir de la nostra llibertat, però actuar en llibertat requereix de certa autolimitació -benvinguts a Fichte-. Doncs sí, cada acció que fem pot ser una obra d'art en ella mateixa, cada decisió que prenem escolpeix un tret més o menys marcat en la nostra realitat. Tanqueu els ulls, tanqueu els ulls i trobeu-vos a vosaltres mateixos i a la vostra llibertat, i feu d'aquesta el vostre principi absolut. Ara que el camí marcat s'acaba, el vertigen del bo m'empeny cap on realment sempre he volgut estar, cap endins, tanco els ulls com diu Fichte i veig paraules, moltes paraules en molts idiomes, una llibertat escrita en vers. I sento de fons la gent que puja i baixa, el conductor que frena de cop per fer caure les àvies i pica l'ullet a les jovenetes, l'afabilitat eterna del qui seu al meu davant, la senyora que ocupa dos seients més per orgull que per grandària mentre la resta fa equilibris dempeus. Tot el que cal és un fil conductor, un eix on enfilar les imatges, les històries naturals que m'envolten i em criden l'atenció, les peculiaritats que m'ofereix el món si obro una mica els ulls i faig punta al llapis. De vegades és fosc, però quan trobo la meva pròpia llum, no envejo per res els llocs amb aigües clares.