dissabte, 6 de setembre de 2014

Manneken Pis triomfant

El pis nou ja comença a esdevenir Casa, un lloc segur i agradable ple de les meves i nostres coses, un lloc on arribar al vespre, girar la clau i deixar-se caure despreocupadament al sofà. Però sortir-ne ja és una altra història. En sé d'un que en té prou de mirar el mapa una vegada per memoritzar-lo dins del seu cap i saber sempre on és i cap on ha d'anar. Jo tinc altres virtuts, però no aquesta. Bé, tinc una virtut que es diu gps al mòbil, però la idea de passejar-se pel propi barri mirant la petita pantalla i fent cara de turista no m'atrau gaire. Així que cada dia faig petites excursions per anar aprenent una mica la distribució dels carrers, els supermercats, les places i els parcs -que n'hi ha molts i més verds del que al sud ens permet el clima-, i a poc a poc se'm van dibuixant entre les neurones algunes connexions entre zones que abans no sabia interrelacionar. Per exemple, avui he construït un mapa mental entre casa i el Parc de Brussel·les, i d'allà també sé anar al centre, tot plegat una mitja hora a peu. En direcció contrària al Parc hi ha la meva futura universitat, on planejo arribar amb el magnífic servei d'autobusos urbans. No estic sent sarcàstica, no: passen sovint i cobreixen pràcticament tota la ciutat. 

És graciós haver de fixar-te sempre en el camí que estàs fent, com els germans que llençaven engrunes de pa però sense engrunes de pa (més per vergonya que per falta de ganes). Recordo el principi de l'erasmus: quan marxes fora de casa les coses petites es fan més grans i et trobes que anar a comprar llet és una missió emocionant. T'enorgulleixes de tu mateixa quan reconeixes una plaça i penses, "si no m'equivoco aquí hi hauria d'haver el bar Miguel" -sí! al barri hi ha un bar de tapes i menjar espanyol!-, i sí senyora, fas unes quantes passes més i veus el cartell d'en Miguel. Per no parlar del carnet del bus o de la uni o del gimnàs: veure el teu nom en un carnet et fa sentir molt més oficial i important, una mica més a prop de l'ideal d'integració cosmopolita que tant es respira a Brussel·les.

En fi, de moment i fins que comencin les classes aquestes són les meves satisfaccions quotidianes. El barri és bonic, m'agrada creuar les places plenes de vida, nens que criden i avis que juguen a cartes ("els mafiosos", com els anomenem afectuosament). La zona UE, on es mouen més calés i interessos, és força més avorrida: homes i dones ben vestits s'afanyen per arribar a la feina o per comprar un entrepà que menjaran més tard en una pausa poc distesa en un banc del parc. Gairebé tots tenen pinta d'estirats i, si un s'atura a escoltar-los mentre fan el cafè a la taula del costat, s'adona que viuen en la seva bombolla de corbates i pressupostos i marcs teòrics. Un dia rèiem per sota el nas en sentir una colla d'empresaris que NOMÉS parlaven anglès i que flipaven amb la idea d'aprendre un segon idioma. Suposo que aquí les coses són així. Per cert, abans d'ahir llegia al diari que part de la comunitat britànica a Brussel·les té tants problemes per adaptar-se. Es veu que existeix una línia telefònica d'assistència per als anglesos que se senten desemparats i busquen assessorament psicològic o tan sols xerrar una estona en el seu idioma, per sentir-se acompanyats. La Libre els dedicava una doble pàgina, tot donant exemples com el d'una pobra jove de 34 anys que només té amics britànics i té molts problemes per conèixer gent d'aquí. El diari parlava de manca de suport de la comunitat i de xoc cultural. Xoc cultural entre Anglaterra i Bèlgica? Algú ha obert una línia telefònica en àrab o en urdú pels milers de persones que sí que tindrien raons per patir un xoc cultural? Per l'amor de Déu! A més, no sé quina mena de xoc cultural poden tenir si aquí tothom parla anglès i tot està fet i pensat en clau internacional... Tinc ganes de penjar al balcó un cartell del tipus "Belgians don't eat eggs for breakfast, get over it!". 

Ja veieu que d'inputs no me'n falten. Aquesta ciutat és un niu d'esdeveniments culturals, socials, polítics i de tot tipus, des de la festa del còmic (que era avui) fins al museu de les patates fregides, passant per concerts a l'aire lliure i propostes de teatre interessants i a preus força assequibles. El cinema, però, continua sent car, tot i que la oferta és atractiva i té el valor afegit de ser en versió original. [Missatge a pares i mares: deixeu de queixar-vos de la qualitat de l'ensenyament de l'anglès a les escoles i poseu-los la tele en VO als vostres fills!]

La setmana que ve comença el moviment a la universitat, presentacions oficials i coses d'aquestes. Sense oblidar que el dijous, 11 de setembre, vestiran el Manneken Pis de català i cantaran els Segadors. El que no passi a Brussel·les...

diumenge, 17 d’agost de 2014

Dames en heren, wij komen aan in België

Avui, mentre escoltava música al tren, he recordat que tinc un blog i que hi ha gent a l'altra banda de la pantalla, especialment ara que sóc més lluny, a qui faria il·lusió llegir-me. Aquí els trens arriben a l'hora, sí, el mite és cert. De fet sovint puc seure-hi un quart d'hora abans que surti si l'agafo a l'origen de la línia. Però la gent està sonada igual, eh, no us penseu: les parelles discuteixen en públic, els avis riuen molt fort i alguns fins i tot s'emborratxen durant excursions nocturnes al bosc (potser en una altra ocasió escriuré un post exclusivament dedicat a això...). 

Tret de la pluja intermitent i imprevisible, Bèlgica és un país acollidor i no em resulta estrany ni aliè. Com podria resultar-me incòmode un lloc on pots menjar entrepans de patates fregides sense que ningú et miri malament? A més, estic molt emocionada amb la idea d'aprendre un altre idioma, és molt gratificant poder-me comunicar amb la gent en neerlandès, encara que sigui d'una manera bàsica, entretallada i força gestual (imagino que dec sonar com si recités un poema surrealista). També m'agrada molt poder anar amb bicicleta sense patir pels cotxes i/o haver d'esquivar els vianants que no s'han adonat que el carril bici no és una vorera. Oh, sí, aquí el carril bici és per les bicis, i les iaies amb carros de la compra, les mames amb cotxets i els avis amb caminadors en queden exclosos. Senyors, ja només per això valen la pena les hores de viatge fins aquí. 

En contrapartida, he de dir que als belgues els surten els gofres per les orelles i que és un sagrat sacrifici intentar menjar bé. A cada pas hi ha una paradeta, una fleca amb worstebroodjes o una xocolateria. Això sí, després ho cremen tot pedalant. Jo, per si de cas, m'he apuntat temporalment a un gimnàs on només hi ha dones grans i tothom es coneix i on parlen un dialecte inintel·ligible fins i tot per a la majoria de flamencs mateixos. Quan em donen conversa somric i els dic "ah mai!", que vindria a ser un "oh, caram, déu n'hi do!", i elles estan contentes i jo em sento una mica més part de la comunitat. Il·lusòriament, és clar. Però els petits autoenganys fan la vida més màgica, o almenys aquest és el missatge de la última pel·li de Woody Allen, que no sé si ja ha sortit a Catalunya. L'home està obsessionat amb l'estètica dels anys vint i les noies mones, ja ho va demostrar a Midnight in Paris amb la fantàstica Cotillard, i ara hi ha situat una pel·li sencera amb Magic in the moonlight; no només els títols ja sonen similars, sinó que les bandes sonores tenen temes en comú. A mi m'ha agradat perquè sóc molt fan de Woody Allen, dels anys vint i de les noies mones, però em pregunto si els crítics seran tan benevolents. 

El meu primer mes aquí he exercit bastant de turista, i he de dir que aquest petit país no deixa de sorprendre'm. Em quedo amb una passejada nocturna pel bosc de les Ardennes, torxes de foc incloses, i amb la visita a una mansió on ara viu una comunitat de Hare Krishnas i a la qual hauria de dedicar un post sencer per fer honor a l'experiència. Com a turista o com a resident, em queden moltíssimes coses per descobrir, i intentaré escriure aquí de tant en tant perquè pugueu veure-hi una mica a través dels meus ulls. Si voleu, és clar.