dimecres, 23 de març de 2011

No le pongáis nunca "era" a las cosas

Fa més de trenta anys, un pare donava aquest consell als seus fills. Avui un d'aquests fills el reproduïa animadament mentre conduïa l'autobús: lo que fui, lo que era mío, ya no significa nada. Hay que mirar lo que se es y lo que, si dios quiere, se será. Es tracta probablement del conductor més afable de tots, un home d'entre cinquanta i seixanta anys (més seixanta que cinquanta) que no he vist mai sense bigoti ni desprovist dels seus múltiples anells d'or i gemmes vermelles. Tanta raó i experiència concentrada en una frase dita com qui no vol la cosa m'ha fet pensar, i de sobte, després de setmanes -mesos-, m'han tornat les ganes d'escriure. He buscat paper i boli a la motxilla però no n'hi he trobat, i aleshores he patit com feia temps que no patia perquè les paraules no em volessin del cap. Per sort no ho han fet, com tampoc no ho ha fet la imatge d'una noia que, unes hores abans, seia davant meu en una sala d'espera i que m'ha captivat de ple. Parlava en veu baixa amb la seva mare: "només tinc cansament, li diré al metge que estic farta de la vida", i s'ha posat a riure. No he sabut si feia broma o si reia precisament perquè deia la veritat. Hi havia algun tipus de bellesa inquietant en la seva expressió, en els seus dits estilitzats i en aquelles clavícules excessivament marcades. M'ha recordat algun personatge inconcret de vés a saber quina pel·li espanyola, potser Los amantes del círculo polar o Tu vida en 65 minutos. Tot i les seves faccions fortes, rudes, m'he sentit poc delicada al seu costat. Era com si els ossos se li haguessin de trencar amb el mínim moviment, no tenia prou carn per recobrir-los tots: si no era anorèxica, poc li'n faltava. Era preciosa. També m'he fixat en un matrimoni que feia mitja hora que esperava, i m'he preguntat per què les persones grans sempre es presenten abans d'hora a la consulta del metge i després es queixen de la gent que hi ha i del mal servei de la seguretat social. Potser ho fan precisament per això, per matar les hores queixant-se en lloc de fer-ho descansant. Deu ser que a mesura que passen els anys, les converses banals esdevenen necessàries. Deu ser que arriba un punt en què el que era -el que un dia va ser- ja poc importa.