dilluns, 27 de setembre de 2010

Llegar a un lugar muy deseado

"Llevaba tres días caminando sin parar. El camino era terroso y duro, y mis pies apenas soportaban ya el peso de mi cansancio. Pero conservaba todavía la cabeza en alto, pensando que si miraba al horizonte probablemente llegaría antes a mi destino. Y efectivamente, pronto distinguí en la fina línea que separaba el cielo de la tierra la silueta de una civilización. Aquel pueblecito acababa de convertirse en mi próxima meta. Así que aceleré mi paso hasta que pude leer el que fue mi primer cartel en varias semanas: “Felicidad”. ¡Sí, por fin había llegado! Sabía que tenía que existir un lugar como ése, como también sabía que iba a encontrarlo. Llamaron mi atención las abundantes fuentes de agua cristalina que se escondían tras ese cartel. Me acerqué a una de ellas y bebí, bebí hasta saciar mi sed. Entonces miré al cielo y, con una sonrisa, me puse a caminar de nuevo, hasta perderme en la lejanía. Eran muchos los caminos por recorrer, todavía. Sólo esperaba encontrar en algunos de ellos pequeñas fuentes de felicidad. Ahora tenía la certeza de que existían." 

Acabo de trobar aquesta redacció de fa un any i mig... O m'ha trobat ella a mi?

dimecres, 22 de setembre de 2010

Vertigen

- Triar una porta entre mil implica tancar-ne nou-centes noranta-nou, i tot en un segon, sense fer res, simplement amb el gest d'obrir l'escollida. Te n'adones? No et roda el cap quan hi penses?

- No, i saps per què? Perquè en realitat només hi ha una porta. Sempre ha estat així: la resta és atrezzo. 

- Em pensava que no creies en el destí.

- I no hi crec. Crec en les decisions, que, sumades a la linealitat del temps, només poden deixar espai per a una porta. Totes les altres no són possibilitats reals.

- Només pel fet de no poder tornar enrere ja no són possibilitats reals?

- Exacte. Hi ha la possibilitat que demà plogui, o que faci sol. Però no pot ploure i fer sol alhora: des del moment en què plou, només podia haver plogut. 

- I per què continuem prenent decisions, si només hi ha una porta?

- Perquè totes són potencialment reals, tu decideixes quina obres i quines esdevenen un mer decorat.

- Llavors no és cert, totes les portes són possibles!

- Però només una és real.

- I com sabem quina?

- No ho sabem. Aquesta és la gràcia.

divendres, 10 de setembre de 2010

(Hu)Mans

Hi ha mans que s'agafen per necessitat, d'altres per costum, o en el millor dels casos, per desig. Potser perquè sí, per inèrcia, amb simplicitat. Avui mirava per la finestra de l'autobús i només veia mans. I m'he preguntat què les feia prendre's les unes a les altres, totes tan diferents però amb una essència comuna. M'ha agradat imaginar-me les històries que havien viscut aquelles mans velles que caminaven agafades i tan fermes, després de tant de temps, després de tot. Què es connecta entre dues mans? És un gest instintiu: he recordat els elefants que, en els documentals del trenta-tres, relligaven la trompa amb la cua del de davant, tot fent fila. Necessitem aquesta escalfor, la volem; és una manera de comunicar-nos, d'intentar establir contacte entre dos cossos que estan inevitablement separats: un és un i l'altre és l'altre, però les mans, de vegades, fan miracles. I només cal obrir els ulls per veure'n a cada cantonada.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Mitges tintes (o mitjos fums)

Sempre apagava els cigarrets a la meitat perquè no podia deixar de pensar en el mal que s'estava fent, en la merda que es posava dins del cos: s’imaginava el fum recorrent-li el coll i els pulmons, el pit, i es feia fàstic. Tanmateix, sempre se'ls encenia. El seu parer era com una mena de semàfor que canviava cada deu segons. Fumava, sí, però a mitges. Una meitat de la seva persona era sensata i sana i no hauria fumat mai de la vida, perquè era un vici lleig i perjudicial. Però l'altra era una rebel que se sentia inevitablement reconfortada per les primeres calades. Per això, per aquesta tensió constant entre contraris dins del seu cap, estava convençuda que només tenia un pulmó brut. L'altre devia estar impecable.

dijous, 2 de setembre de 2010

I prou.

Així, així, com una mena d'explosió sense sentit que tampoc cal que en tingui perquè quan aprens a no demanar-te'l tot comença a encaixar, d'alguna manera. Que si de tot això n'ha sortit un fruit del teu ventre, vol dir que res no ha estat en va i pots ben desencaixar la mandíbula per riure mentre algú (i no només algú) balla imitant un animal amb les plomes daurades pel pas del temps. Et pots permetre l'aigua que brolla sempre, les inevitables gotes lentes i els mars d'aigua verda i tot d'universos posats l'un al costat de l'altre com si haguessin nascut per ser exactament on són. Per ser-hi, i prou. Per ser-hi.