dijous, 3 d’octubre de 2013

Al·leluia, man

Avui, mentre escoltava Leonard Cohen, he recordat Brussel·les. Un home i una dona de mitjana edat, potser parella, seien al mig d'una plaça empedrada envoltats de gent; ell tocava la guitarra, ella cantava i sacsejava un parell d'instruments de percussió que no sabria anomenar exactament. També duia un micròfon d'aquests inalàmbrics, a l'estil dels musicals de Broadway, perquè m'entengueu. En el moment en què em vaig aturar tocaven una versió d'Al·leluia, aquella del secret chord that David played and it pleased the lord, una cançó que he sentit i tocat tantes vegades que ja no em plantejo si m'agrada, simplement s'ha integrat a mi i a la meva història, com tantes d'altres. Suposo que això les fa bones. El fet és que hi havia un home calb, més aviat gras, que seia al mig de la plaça, una mica més a prop dels músics que la resta de persones del cercle. Uns quants nens feien giravoltes, alguns pares els gravaven en vídeo. L'home del mig de la plaça anava brut i bebia cervesa d'una llauna de mig litre, de les grans. Però no era el típic borratxo que increpa els músics de carrer: era un vagabund melòman. Demanava silenci, indignat, als que feien soroll, shhhhht, i semblava que la música se l'enduia molt lluny d'allà, lluny dels parracs i les capses de cartró que fan de mantes. La parella no era especialment atractiva ni tenia pinta d'intel·lectual, ni de bohèmia, ni de cap d'aquestes coses que ens agrada tant fingir que som: eren dues persones com qualssevol altres -tothom és una persona com qualsevol altra- amb l'habilitat d'alentir durant uns minuts el ritme frenètic de la capital. La cançó es va acabar amb l'al·lelu-u-u-u-u-u-ia de sempre, en la veu dolça i melodiosa d'ella, sobre el puntejat acurat del seu company. I en aquell moment el vagabund, que restava hipnotitzat, es va deixar caure estirat a terra, tan llarg com era, sobre la seva esquena i amb els braços estirats en creu, i va dir: "Al·leluia, man... Al·leluia", i va tancar els ulls. Jo només era una més en la multitud, però per a mi aquell va ser un dels moments més sagrats del viatge.