divendres, 29 de gener de 2010

Harmonia (II)

Quan l'harmonia surt de dins, tot el que t'envolta la segueix sense queixar-se. No es tracta d'aconseguir la perfecció, mai de la vida, però sí una mena d'equilibri. Fins ara havia experimentat un tipus de felicitat externa, una felicitat que d'alguna manera devia a algú altre, i tot just ara començo a adonar-me que el millor benestar - i l'autèntic, de fet - és el que prové d'un mateix. D'acord, és evident que l'entorn ens influeix, i que en aquesta serenor que m'omple hi juguen un paper diversos factors, persones, petits gestos, idees, conviccions. Però no hi ha res com saber-se capaç de moure's, de fluir entre la gent i les imatges, pels carrers empedrats d'aquesta ciutat que cada dia estimo més. En tinc prou amb tancar els ulls com sempre he fet per sentir-ho encara amb més força, per estar segura que aquesta és la vida que vull. Una part de mi que portava molt de temps forjant per fi comença a veure la llum. Es fa evident aquest canvi constant, aquest fer-se contínuament que em fascina. I és precisament enmig d'aquesta autosuficiència aparent que tot em comença a somriure, no sé per què: m'arriben motius de tot arreu per continuar en aquest estat ascendent, fins i tot m'atreveixo a parlar d'estabilitat, que és una paraula poc usual en mi. No l'estabilitat que avorreix, sinó la que ja tenia ganes de trobar. Ara bé, és possible que es trenqui en qualsevol moment. Aquesta és la meva estabilitat, senyors, no en tinc cap altra. Això sí, l'harmonia que sento és meva i només meva, no la dec a ningú i ningú me la pot arrabassar. Avui no.

dilluns, 25 de gener de 2010

En sortir per la porta

Em trobo en un d'aquells moments en què els dits et van sols, el pensament et passa per la ment com un llampec, o potser ni hi passa, potser l'impuls va directament a les mans. Un dia em van explicar que els actes reflexos són involuntaris perquè no passen pel cervell, sinó que l'estímul envia un senyal directament a la part del cos que s'ha de moure. Hi ha vegades que escriure és com un acte reflex, em sembla. I els textos que en surten solen ser els millors. Avui és un dia ple, no sé de què però ple, agradablement dens. Ara una cosa, ara una altra, amunt i avall per aquests móns de Déu que tot just ara començo a entendre. Tu no saps com em fas sentir, i cal que siguis gat, i les classes de filosofia comencen en sortir per la porta. M'agrada aquest ritme, definitivament. M'agrada poder dir que veig un camí, un camí que no va enlloc però va a tot arreu; dit així no ho entenc ni jo, no sé com dir-ho perquè no soni tòpic. Les peces van encaixant dins del meu cap. Això no vol dir que estigui resolent el trencaclosques, de cap manera: com més peces encaixo, més peces noves em cauen a les mans. Viva usted ahora sus preguntas, deia Rilke. És això, joder, és això! Tan fàcil com provar de viure i res més. Em queda molta feina per fer i molt per polir, en sóc conscient, però ser-ne conscient ja em fa una mica millor. Potser sí que la filosofia és la medicina de l'ànima. En només quatre mesos el canvi ha estat força evident. I no sé què faig aquí explicant-vos històries i fent públiques les meves divagacions, quan en realitat hauria d'estar estudiant la teoria de l'art d'Aristòtil. Ah, tot comença en sortir per la porta, tingueu-ho present.

diumenge, 17 de gener de 2010

Decidit

Decidit a desfer-se de les nits obsessives, de la por, de la sensació de caminar per la corda fluixa, un pas ferm però tres en fals, la mort, la mort, la mort que l'angoixa, el temps que mai podrà atrapar, el vent, les paraules que no troba. Decidit a encaminar-se cap el que li sembla que desitja, ell sempre tan dispers, fart de la seva facilitat per perdre's en divagacions absurdes, pensa massa i fa massa poc. Decidit a ser millor, a actuar, a lliurar-se als plaers més mundans, a nedar cada dia una mica. Li agradaria fer realitat totes les meravelles que fa anys que predica. Potser serà escriptor, o músic, o filòsof. Tal vegada ja és una mica de tot això, però gaire de res. Les agulles del rellotge l'obsessionen cada cop més des de fa dies, fa molts dies que viu atrapat pel seu moviment inevitable. No vol adonar-se, a l'últim segon, que tot ha estat mentida. Per això, decidit a aprofitar les voltes de rellotge que li han estat concedides, decidit a tantes i tantes coses, senzillament tanca els ulls i agafa aire, molt d'aire. El necessitarà. 

dissabte, 2 de gener de 2010

Tot allò que no té nom

- Bon dia, posi'm un camí. Un camí i unes sabates boniques per trepitjar amb força, un somriure només, o uns ulls que em mirin com si volguessin donar-me la mà.
 - La pressa mai no ha estat bona pels qui van a Itaca, senyoreta, i menys pels qui no saben on van. Quin número fa?
- I vostè, que sap on va? Faig un trenta-nou. Que sap per què tota aquesta gent posa nom als dies, als anys i a les coses?
- Com diu? A quines coses?
- Doncs a totes les coses, i el que no té nom els incomoda, i el que no es pot comptar, com l'amor o el temps, o l'aire que giravolta, els posa tan nerviosos que n'inventen històries fantàstiques fins que creuen trobar una resposta que els deixa tranquils. Però els meus ulls inquiets no es calmen amb quatre paraules, necessiten veure més, i beure, perquè només amb les galtes enrojolades hi veig clar, sap?
- El temps bé es pot comptar, senyoreta! 
- Ah, sí, és clar! Que no ho veu? Un segon tant en poden ser dos, com tres, com deu. Vostè compta números, no segons. El temps no s'atrapa, no té gàbia, no existeix!
- Li embolico les sabates per regal?
- No, me les enduc posades. Creu que m'aniran bé per saltar entre la gent? Miri que tinc moltes ganes de ballar i no vull quedar-me descalça a mitja cançó! Que les nits de gener són glaçades en aquesta ciutat i no m'agrada tocar de peus a terra. Ai no, mentre pugui volar! Què me'n diu? Li agrada volar? No m'ha dit el perquè de tots els noms, encara!
- És incòmode que les coses passin i prou, senyoreta. Seran vint euros. És incòmode que les coses passin i prou...

I va sortir de la botiga saltant entre la gent, efectivament, ballant sense música la seva pròpia melodia, immune a cada xoc contra la realitat dels qui l'envoltaven, somniant que aquelles sabates boniques la durien per camins plens de nit, plens de lluna, plens de tot allò que no té nom. De tot allò que ningú, de moment, podia entendre.