diumenge, 22 de març de 2009

Bombolles

Avui em ve de gust ensenyar-vos un petit fragment d'una narració que vaig començar a escriure fa uns mesos, i que encara està en procés:

"Va seure en una taula per encetar el llibre que havia escollit. Parlava de l'infinitud de l'Univers, i de l'efimeritat de la vida. A la Maia sempre li havia agradat donar voltes al terme "infinit", i comparar-hi la seva petitesa; pensar que només era un puntet en el temps i en l'espai. Va recordar les nits d'estiu en què s'estirava a la gespa i intentava calcular quantes de les estrelles que veia ja no devien existir. Mai ho va aconseguir, és clar, però li agradava pensar que s'hi acostava. Les veia, però ja no existien. La seva lluentor encara arribava a la Terra, però si s'hagués pogut teletransportar al lloc d'on venia la llum, no hi hauria trobat res. Se li feia difícil d'imaginar. Un dia havia arribat a la conclusió que, si el Sol s'apagava mentre ella vivia, no ho veuria mai. Quant de temps duraria, el Sol, després d'apagar-se? Era prou a prop com per apagar-se i extingir-nos en una mateixa generació? I si resultava que ja s'havia apagat, però ningú no ho sabia encara?

Sempre que es plantejava temes relacionats amb l'Univers arribava a conclusions desagradables. L'esfereïa imaginar que tot d'una el Sol s'apagaria i tants anys d'història no haurien servit per a res. Resulta que l'home, que des de sempre s'havia cregut el centre de tota existència, no era més que un puntet enmig dels planetes, i que la seva vida depenia de la situació dels astres. Un cop l'espècie humana desaparegués, què passaria? Tornaríem al no-res, com abans que s'esdevingués el Big Bang? I potser, d'aquí molts milers d'anys, tornaria a haver-hi una gran explosió i la història començaria de nou. Vés a saber quants móns han passat per la història de l'Univers. Un procés circular que es va repetint, on el temps no existeix. Ah, el temps. El temps, què era, realment? La Maia s'ho havia preguntat moltes vegades... L'espai el veiem, però, i el temps? Va mirar el rellotge.

Eren les nou, i la biblioteca estava a punt de tancar. Va posar-se el llibre a la bossa i va baixar les escales de la facultat en direcció cap al pis que mai anomenaria casa."

dimecres, 18 de març de 2009

Eufòria primaveral

Tant me fa que la primavera comenci oficialment el 21 de març. Per mi ja ha començat, i és que més enllà de la calor que fa últimament i de l'abric que ja tinc ganes de guardar a l'armari (no voldria que el meu blog s'assemblés a una conversa d'ascensor), fa uns dies que em sento estranyament exaltada, gairebé eufòrica. M'acostuma a passar a aquesta època de l'any, i he de reconèixer que al principi sempre em costa una mica controlar-ho.

El pitjor de tot, però, és quan la primavera arriba i tu t'has fixat en alguna persona en especial. Aleshores passes d'estar interessat en aquell algú per, de sobte, estar-ne infinitament enamorat, i els textos i els poemes cursis et surten per les orelles. Des d'aquí corroboro que no és un tòpic, sinó un fet. Dieu-ne coincidència, si voleu, però a mi m'agrada pensar que no ho és.

De totes maneres, no m'agradaria que aquest estat durés tot l'any, perquè no sabeu com costa fer les coses més quotidianes quan et passes el dia somiejant. Sí, suposo que la primavera és època de fer volar coloms. Per això els qui ja tendim a fer-ho normalment tenim, a hores d'ara, uns quants milers de coloms volant pel nostre cel... I que macos que són!

dilluns, 9 de març de 2009

Aire

Si sents que alguna cosa t'oprimeix i tens un nus a l'estómac que no et deixa respirar, potser és que fa massa temps que no crides al vent. Sí, fa massa temps que no et sents lliure de cridar, de saltar, de córrer. Potser ha arribat l'hora que et dediquis a tu mateixa, que recordis que existeixes, que sentis com l'aire t'omple els pulmons de vida i arriba fins a cada cèl·lula del teu cos. Quant fa que no mires les estrelles? Quant fa que no corres sota la pluja? De vegades la resposta no és tan lluny com ens pensem. De vegades, un petit canvi de perspectiva pot arreglar moltes coses. I és precisament perquè saps que ha arribat el moment de canviar, que estàs contenta i t'agrada ser qui ets. Perquè has après a adonar-te'n quan les coses et desborden i, el que és més important, a esforçar-te per ser millor cada dia. I en el fons saps que això és el que compta.

I ara perdoneu-me, però me'n vaig a mirar les estrelles.


Plora amb la teva guitarra,
i quan ja no et quedin llàgrimes als ulls
ni ràbia per cantar,
vés i torna-li a cridar a la vida
que no vols ni saps esperar.