diumenge, 29 d’agost de 2010

Per no dir res

Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla i s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
              Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)


On la lluna d'agost es vessa per les pedres. 

On la lluna d'agost es vessa per les pedres. 

On la lluna d'agost... es vessa... per les pedres!

diumenge, 22 d’agost de 2010

L'enèsima harmonia



(close your eyes and don't you make a sound)

dissabte, 14 d’agost de 2010

Gathered from coincidence

No deixis que ningú et construeixi, vaig dir-me. Ho vaig dir i no em vaig fer cas, per variar. Però resulta que els retrobaments amb un mateix després de les deconstruccions a marxes forçades són els millors. Potser sí que val la pena perdre's en els altres, ni que sigui per la reconciliació posterior, que cada vegada és més forta, més certa, més íntima. I si no mira, mira quanta força dins del pit, quanta vida en aquest mig somriure, en aquests ulls curiosos que no s'apaguen. No els apagareu mai, em sentiu? Mai! Només es tracta de reconduir l'energia, de permetre's tantes explosions com sigui necessari per adonar-se que hi ha camins, molts camins. Infinits. Un segon, un segon només, una intuïció: petites certeses en la incertesa de -simplement- ser aquí. És això, és això i no podria ser res més, s'expandeix en totes direccions, és a dins i és magnífic. Aquest retrobament és magnífic, tot per mi, tot meu.

dimecres, 11 d’agost de 2010

A mamar, tots els versos!

Es pot ser poeta sense escriure ni una línia i es poden escriure milers de versos sense ser poeta. Quan no se sap a quin grup es pertany el millor és tornar enrere, fer cas als grans, tornar-se a qüestionar i no voler precipitar-se en les respostes. La paciència, les preguntes i tota la pesca. Engegar tots els versos, per exemple, de la mà d'Estellés, i recomençar tot recollint les engrunes per invertir el camí i així, un cop al punt de partida, poder encarar la decisió i l'empenta cap on tingui sentit fer-ho. De nou, no donar res per fet i construir, construir, construir sempre. El que sigui, però construir. El que sigui, però sempre.

diumenge, 8 d’agost de 2010

A place of no religion

Experimentant això de caminar sola i sense rumb per la ciutat. Hi ha tot de guiris, nens que mengen gelats i homes que ostenten barrets de palla i joves que van sense samarreta més per fardar que per combatre la calor. És estrany caminar sense anar enlloc, però em sembla que serà un bon exercici: caminar i caminar fins que aprengui a fixar-me en el camí, només en el camí. De fet, quan et diuen que la vida és un camí, t'imagines certa linealitat en el temps i en els esdeveniments; fins i tot en tu mateix. Potser -potser- el temps és lineal, però la resta no ho és en absolut. 

Sóc a dalt de tot de les escales de St. M. Aquí s'hi està bé. Com que és amunt no hi pugen gaires guiris: només fan la foto des d'unes quantes escales més avall. Els sento, de lluny, parlar en tots els idiomes. Acaba de baixar una dona que m'ha deixat sorpresa: he sentit unes rialles a l'esquena i m'he imaginat que venien dues persones, però les rialles s'han aturat en sec i ha passat pel meu costat una dona d'uns seixanta anys que no semblava girar gaire rodó i que baixava amb molta parsimònia cada graó. Els braços li penjaven com desarticulats al costat del cos, i amb una mà sostenia una mena de targeta sanitària antiga. No he pogut evitar el pensament cruel que la necessitarà. 

Suposo que hi deu haver un alberg a prop, perquè ha pujat un noi estranger amb una motxilla a l'esquena i m'ha demanat l'hora. Dos quarts de sis. Aleshores un home gran s'ha aturat al peu de les escales i ha mirat amunt. S'ajudava d'un bastó per caminar i xiulava distretament. Ara sonen les campanes de dos quarts. De sobte sembla que el cel s'enfosqueix i no tinc paraigües. Em sento estranyament gran. Vénen dos nens. Marxen. Em sento gran, deia. Ara una noia m'acaba de fer una foto des de la cantonada de baix. Ho deu haver trobat bonic. Sento els sospirs d'un home rere la finestra. Potser espavilar-se és això: sentir-se tan sola i tan plena alhora. Sí, decididament, aquí dalt hi ha un alberg i n'acaba de sortir un estranger ben freak que s'ha girat per somriure'm uns quants graons després de passar per on era jo. No és fàcil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes t'adones que a poc a poc et dirigeixes cap a la persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. Recordes? Sí, recordes. I, el que és més important, saps.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Necessito un massatge

M'agafes per l'esquena cada cop que intento caminar, em fas mal als braços i a l'amor, noto el teu pes a les espatlles i no em deixes girar el cap per mirar enrere. Un dia d'aquests em convertiré en pedra. Això mateix, em convertiré en pedra i ja no sentiré cap nom en la quietud, no se m'endurà ni el vent més fosc perquè hauré fet arrels en algun racó ben lluny dels teus estenedors sempre plens i sempre callats i sempre teus. Miraré els nens com callen, també, i giraran al meu voltant i potser s'agafaran de les mans o potser s'ignoraran entre ells, perquè ja se sap que els nens no hi entenen d'hipocresies i viuen en mons paral·lels i són una delícia. Vagi on vagi sempre hi haurà nens. I vent. I pedres.