dimarts, 1 de novembre de 2011

Je me suis fait tout petit devant une poupée...

...qui ferme les yeux quand on la couche. La llibertat que poden arribar a donar deu metres quadrats és una gran ironia. Em sento tant a casa que em sembla que devia ser francesa en una altra vida. Ah, la belle époque en boca de la Marion Cotillard i un cigarret llarg i estilitzant entre dos dits de seda negra. Sóc al país on els ideals es fan realitat i els concerts de jazz apareixen, inesperats, entre les parets gastades d'edificis massa vells. Aquí plou dins dels pavellons i els gats negres es deixen acariciar si te'ls acostes amb tendresa. Els nens porten ulleres i les àvies duen boines de colors per espantar el mal (del) temps. La violeta és la flor de la ciutat i també la meva, però fins fa poc no ho sabíem, ni jo ni la ciutat. No escric gens i visc moltíssim, em retrobo en els nens que em miren pel carrer i les noies que canten al metro, en l'olor de tardor i en el reflex dels arbres sobre el canal de Brienne. Noto com em faig gran i petita alhora, comencen a tornar les bufandes i l'abric em demana cada matí, quan obro l'armari, si encara no fa prou fred com per sortir. Aviat, mon vieux, aviat. Ara que l'incertesa s'ha canviat de bàndol, el caminar es fa més lleuger i els pulmons s'omplen de present. A Toulouse, senyors, es respira VIDA.



dimecres, 29 de juny de 2011

El gran sí

Un gran "sí", amb accent -d'afirmació i no d'ésser-, el que diem quan volem, o quan no volem però hem.  M'he trobat molt a faltar. Molt. La música, escriure, pensar, relaxar-me, perdre'm en mi mateixa. Perdeu-vos, perdeu-vos molt. Però pel que més vulgueu, torneu-vos a trobar algun dia, perquè només llavors sentireu que tot ha valgut la pena, almenys una mica. No m'embrancaré en cap discurset consolador del tipus dels-errors-se-n'aprèn ni tot-serveix-per-alguna-cosa. Simplement tot el que fem i el que vivim ens marca i ens fa ser com som, no tenim altra manera d'estar al món que no sigui en aquest cos petit, o gran, o prim, inevitablement maltractat en més o menys mesura, amb el cul gros, el nas petit, una cicatriu al genoll de quan teníem onze anys i anàvem amb mitges i vam caure sobre la grava polsegosa. Els idealismes són bonics, però s'ha de saber que ho són. Quan aprens que l'amor no és més transcendent que una mirada, que res no és perfecte ni ho serà mai, quan ho sents de debò sota la pell i no només dins del cap, quan les frases prenen sentit i quan t'adones de tants indicibles, aleshores potser t'esgarrifes i la teva primera reacció és amagar-te rere les cortines com feies de petit. Però no et pots quedar eternament rere les cortines, et vindrà a buscar i et trobarà: la vida et despullarà en qualsevol de les seves múltiples formes. Coneixeràs la seva cara més agra, et faltarà l'aire, la suor freda t'embolcallarà, tindràs por, por en estat pur, por injectada en vena. Però tot passa. Acceptaràs el que hagis d'acceptar, aprendràs a recomençar, a assumir els errors i les mancances, a respectar-te, a aixecar-te malgrat tot. Encara que no et sentis igual, encara que ja no tot flueixi, encara pots ser, si vols, un ocell que vola arran dels camps de blat. De vegades simplement no estàs preparat per continuar caminant. D'altres vegades, per sort, sí.
 
Fes clic aquí per continuar somiant truites.

dimecres, 23 de març de 2011

No le pongáis nunca "era" a las cosas

Fa més de trenta anys, un pare donava aquest consell als seus fills. Avui un d'aquests fills el reproduïa animadament mentre conduïa l'autobús: lo que fui, lo que era mío, ya no significa nada. Hay que mirar lo que se es y lo que, si dios quiere, se será. Es tracta probablement del conductor més afable de tots, un home d'entre cinquanta i seixanta anys (més seixanta que cinquanta) que no he vist mai sense bigoti ni desprovist dels seus múltiples anells d'or i gemmes vermelles. Tanta raó i experiència concentrada en una frase dita com qui no vol la cosa m'ha fet pensar, i de sobte, després de setmanes -mesos-, m'han tornat les ganes d'escriure. He buscat paper i boli a la motxilla però no n'hi he trobat, i aleshores he patit com feia temps que no patia perquè les paraules no em volessin del cap. Per sort no ho han fet, com tampoc no ho ha fet la imatge d'una noia que, unes hores abans, seia davant meu en una sala d'espera i que m'ha captivat de ple. Parlava en veu baixa amb la seva mare: "només tinc cansament, li diré al metge que estic farta de la vida", i s'ha posat a riure. No he sabut si feia broma o si reia precisament perquè deia la veritat. Hi havia algun tipus de bellesa inquietant en la seva expressió, en els seus dits estilitzats i en aquelles clavícules excessivament marcades. M'ha recordat algun personatge inconcret de vés a saber quina pel·li espanyola, potser Los amantes del círculo polar o Tu vida en 65 minutos. Tot i les seves faccions fortes, rudes, m'he sentit poc delicada al seu costat. Era com si els ossos se li haguessin de trencar amb el mínim moviment, no tenia prou carn per recobrir-los tots: si no era anorèxica, poc li'n faltava. Era preciosa. També m'he fixat en un matrimoni que feia mitja hora que esperava, i m'he preguntat per què les persones grans sempre es presenten abans d'hora a la consulta del metge i després es queixen de la gent que hi ha i del mal servei de la seguretat social. Potser ho fan precisament per això, per matar les hores queixant-se en lloc de fer-ho descansant. Deu ser que a mesura que passen els anys, les converses banals esdevenen necessàries. Deu ser que arriba un punt en què el que era -el que un dia va ser- ja poc importa.

dimecres, 26 de gener de 2011

El reclam de l'essència

Tú querías el mundo 
para mí el mundo terminaba en tus pies.

De sobte aquella sensació a la panxa, tan familiar i alhora tan oblidada. Avances amb lleugeresa, els passos amples, la mirada ferma i un somriure intern, una mica afeblit encara, però teu. Perquè sí, perquè l'essència t'estreny des de molt endins encara que no la vulguis veure, i tard o d'hora torna i et saps mer espectador d'una implosió -explosió, implosió, un boom en definitiva- que et reclama, et reclama com ho fan els altres i la vida i els carrers de sempre. On ets? On ets? Què fas? No hi ha possibilitat de perdre's, només parèntesis més o menys llargs. Silenci, el silenci també forma part de la creació: deixar passar el temps, sentir-se com una merda, atrevir-se a cridar, articular tímidament paraules boniques encara que no sonin com abans. Tot desemboca allà mateix, tot torna i marxa i torna a tornar i al final el sentit de la vida són quatre versos i un toc de xarles en el moment adequat.

dimarts, 4 de gener de 2011

I jo visc en les coses

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.


(Josep Palau i Fabre)