Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.
(Josep Palau i Fabre)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Uuuuuf. M'ha encantat. Gràcies per penjar-lo :)
L'altre dia vaig anar a Girona, i crec que vaig passar per davant de la teva universitat. Si més no, hi havia uns xiprers :P
Una abraçada, Gemma! Trobava a faltar els teus escrits al blog.
Gràcies Irene! Tots tenim èpoques de sequera bloguil... Em sembla que començo a tornar :) Una abraçada!
Vaig llegir aquest poema fa temps i em va agradar molt perquè vaig deixar d'estar preocupada per no escriure i em vaig ocupar en viure (després, quan toqués, ja tornaria a aprendre'n l'ofici...). Ja toca? Si toca que sigui intermitent, però! Viure en les coses i que els mots visquin en les coses (més o menys) viscudes!!
Publica un comentari a l'entrada