dimecres, 26 de gener de 2011

El reclam de l'essència

Tú querías el mundo 
para mí el mundo terminaba en tus pies.

De sobte aquella sensació a la panxa, tan familiar i alhora tan oblidada. Avances amb lleugeresa, els passos amples, la mirada ferma i un somriure intern, una mica afeblit encara, però teu. Perquè sí, perquè l'essència t'estreny des de molt endins encara que no la vulguis veure, i tard o d'hora torna i et saps mer espectador d'una implosió -explosió, implosió, un boom en definitiva- que et reclama, et reclama com ho fan els altres i la vida i els carrers de sempre. On ets? On ets? Què fas? No hi ha possibilitat de perdre's, només parèntesis més o menys llargs. Silenci, el silenci també forma part de la creació: deixar passar el temps, sentir-se com una merda, atrevir-se a cridar, articular tímidament paraules boniques encara que no sonin com abans. Tot desemboca allà mateix, tot torna i marxa i torna a tornar i al final el sentit de la vida són quatre versos i un toc de xarles en el moment adequat.

dimarts, 4 de gener de 2011

I jo visc en les coses

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.


(Josep Palau i Fabre)