dimecres, 20 d’octubre de 2010

Només l'ocell

Cada cop que tingui la temptació de pensar massa em convertiré en una nit de lluna plena i seré l'aire i la tardor. Seré el fred que se't posa per les orelles i et giravolta dins del cap fins que una esgarrifança et recorre l'esquena, de baix a dalt, vèrtebra a vèrtebra. Seré un ocell que vola arran d'un camp de blat perquè les espigues li facin pessigolles a la panxa i a la vida. I quan me'n cansi, aleshores dormiré una eternitat sobre coixins dins d'una cova en alta mar, però una mar plàcida, perquè quan em desperti no senti cap soroll en absolut. Sí, després d'aquesta eternitat obriré els ulls com si fos la primera vegada que ho faig, com si mai abans no hagués vist cap color llevat del negre. Cada dia em llevaré sense saber res, aprendré del que toqui i el que vegi, i  sobretot miraré, miraré molt. No m'estancaré mai enlloc i la por es convertirà en una nina de drap oblidada. Totes les pors seran nines de drap brutes i gastades, i no hi haurà predicadors que valguin: només jo, només l'ocell, només la lluna.

divendres, 15 d’octubre de 2010

El cos, el gran oblidat (I)

Massa sovint ens pensem que som una ment ambulant, que som bàsicament éssers pensants que, a més, es poden moure perquè tenen quatre extremitats i que respiren per sobreviure. Però si parem atenció al nostre contacte amb l'entorn, a la nostra relació amb l'espai que ens envolta, si ens aturem a notar el contacte dels peus amb el terra -com si fóssim un arbre d'arrels frondoses que creix cap amunt- és fàcil adonar-se que som molt més que unes quantes neurones connectades, que no n'hi ha prou de dir i pensar i escriure. Fins i tot és bo aprendre a aturar el pensament, a posar la ment en blanc i centrar-nos en l'únic lloc on, de fet, podem estar físicament: aquí i ara. La ment ens enganya, pot estar a molts llocs alhora, pot anar endavant i endarrere en el temps i si la sobrecarreguem és normal que parem bojos. Amb el cos no hi ha engany possible: només existeix en un temps i en un espai determinats. Tots podem recordar què estàvem fent ahir a aquesta hora, i on érem, però en canvi, no conec ningú que pugui rascar-se el nas fa deu minuts. La conclusió d'avui, que sembla evident però no ho és tant, és que ser més conscients del cos és també ser més conscients de nosaltres mateixos i pot canviar, sens dubte a millor, la nostra manera d'estar en el món.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Et deixo, cor meu, cremar tots els papers (JPF)

Tard o d'hora te'n penediràs i voldràs no haver-los llençat al foc, desitjaràs fer retrocedir una per una totes les cendres que ja seran pols i et maleiràs els ossos per haver-me fet cas. Però avui, cor meu, et deixo cremar-los fins que no en quedi res, fins que et convencis que ja no són una part de tu, que no ho han estat mai. Que no t'espanti la buidor després de l'última espurna: és només un pas, només un sot, un canvi de rasant. En aquesta buidor troba't, parla't, enganya't, però no t'escoltis gaire. Tothom té pressa, ningú no sap on va, i entre aquestes quatre parets grises una altra vegada tu, tu que no se't treus de sobre i que en el fons t'estimes tant, i et trobes tant a faltar quan et perds, que ja només tens ganes d'abraçar-te i dir-te no te'n vagis mai. Abans que te n'adonis ja t'has perdut en el cercle dels condicionals, dels imperfets, de les perífrasis d'obligació; hi ha massa temps verbals com perquè no ens tornem bojos. Crema-ho tot de manera que no puguis recuperar-ho encara que vulguis, per més que ho demanis, per més que cridis o imploris: pensa que seran les teves mans les que ho hauran destruït.

I hauran fet bé.