dissabte, 2 d’octubre de 2010

Et deixo, cor meu, cremar tots els papers (JPF)

Tard o d'hora te'n penediràs i voldràs no haver-los llençat al foc, desitjaràs fer retrocedir una per una totes les cendres que ja seran pols i et maleiràs els ossos per haver-me fet cas. Però avui, cor meu, et deixo cremar-los fins que no en quedi res, fins que et convencis que ja no són una part de tu, que no ho han estat mai. Que no t'espanti la buidor després de l'última espurna: és només un pas, només un sot, un canvi de rasant. En aquesta buidor troba't, parla't, enganya't, però no t'escoltis gaire. Tothom té pressa, ningú no sap on va, i entre aquestes quatre parets grises una altra vegada tu, tu que no se't treus de sobre i que en el fons t'estimes tant, i et trobes tant a faltar quan et perds, que ja només tens ganes d'abraçar-te i dir-te no te'n vagis mai. Abans que te n'adonis ja t'has perdut en el cercle dels condicionals, dels imperfets, de les perífrasis d'obligació; hi ha massa temps verbals com perquè no ens tornem bojos. Crema-ho tot de manera que no puguis recuperar-ho encara que vulguis, per més que ho demanis, per més que cridis o imploris: pensa que seran les teves mans les que ho hauran destruït.

I hauran fet bé.

4 comentaris:

Job ha dit...

"una altra vegada tu, tu que no se't treus de sobre i que en el fons t'estimes tant, i et trobes tant a faltar quan et perds, que ja només tens ganes d'abraçar-te i dir-te no te'n vagis mai."

Cremes poemes per allibertar-te de tu? Jo faig poemes per alliberar-me de mi.

Scrit ha dit...

Si poguès cremar-ho tot sense haver de recollir les cendres!

Gemma ha dit...

No cremo poemes, Job, déumenguard!

núria elef ha dit...

I si cal, jo em menjo les cendres. si senyora!