Cada cop que tingui la temptació de pensar massa em convertiré en una nit de lluna plena i seré l'aire i la tardor. Seré el fred que se't posa per les orelles i et giravolta dins del cap fins que una esgarrifança et recorre l'esquena, de baix a dalt, vèrtebra a vèrtebra. Seré un ocell que vola arran d'un camp de blat perquè les espigues li facin pessigolles a la panxa i a la vida. I quan me'n cansi, aleshores dormiré una eternitat sobre coixins dins d'una cova en alta mar, però una mar plàcida, perquè quan em desperti no senti cap soroll en absolut. Sí, després d'aquesta eternitat obriré els ulls com si fos la primera vegada que ho faig, com si mai abans no hagués vist cap color llevat del negre. Cada dia em llevaré sense saber res, aprendré del que toqui i el que vegi, i sobretot miraré, miraré molt. No m'estancaré mai enlloc i la por es convertirà en una nina de drap oblidada. Totes les pors seran nines de drap brutes i gastades, i no hi haurà predicadors que valguin: només jo, només l'ocell, només la lluna.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada