divendres, 7 de desembre de 2012

Estem a la intempèrie

Han caigut pràcticament totes les fulles del ginkgo. En Diego, el conductor del bus, es jubila d’aquí a un mes. Fa un fred assolelladament agradable. Hi ha dues gavines a la punta més alta de l’edifici del claustre. Un dels nous xiprers sembla un avet que ha obert les branques esperant el Nadal; els altres dos conserven el seu aire altiu de sempre. L’aire fresc de desembre es passeja entre les columnes i els seus capitells, i se sent de fons la remor de les màquines que fan obres a l’entrada de la biblioteca. És una d’aquelles operacions llargues en què la zona afectada roman invisible al públic durant setmanes fins que, un dia afortunat, les tanques s’enretiren i deixen veure tot d’una el canvi que s’ha estat gestant: el resultat, sense més explicacions ni preàmbuls. M’agrada imaginar que sóc un edifici molt gran, de pedra, arcaicament bonic, i que estic en obres, i que encara que no ho sàpiga estic gestant un pati preciós que no trigarà a fer-se visible. Hi ha ocells que em sobrevolen i el meu cap està tot empantanegat. Mon pare és paleta i hi entén d’aquestes coses. De vegades ens pensem que funcionem a batzegades, que som el resultat d’explosions aïllades, una rere l’altra. Ho he volgut creure així durant molt de temps –si és que puc parlar de molt de temps a l’edat que tinc–, però ara començo a intuir que, de fet, tot és un gran continu: el que passa és que no en som conscients, perquè la gestació té lloc en un indret on no tenim accés, una mica com si fóssim una gallina que cova un ou i no sap exactament què en sortirà fins que la clova es trenca. Mentre esperem que es perfilin les esquerdes, descansarem en llits suaus i plàcids mentre un sol groc entra per la finestra. Tindrem aigua a la tauleta de nit, farem mots encreuats, i sonaran cançons que ens sabrem de memòria i que cantarem de cap a cap. Hi haurà papers i retoladors de colors per escriure paraules que desvincularem del seu sentit, escriurem només per la bellesa de les lletres i pel plaer de fer lliscar la tinta sobre el blanc. I les respostes vindran només quan deixin de fer-nos falta.