dijous, 19 de novembre de 2009

Paciència

Tot va molt de pressa, o potser sóc jo que no sé caminar a poc a poc. Avui és un dia estrany, d'aquells que semblen fer la funció de límit entre dos moments diferents; sento que a partir d'avui començaré a crear canvis, canvis a millor que hauria d'haver fet fa temps. Suposo que no hi ha res del que no puguem aprendre, i últimament estic aprenent molt de racons d'on no m'ho hauria esperat mai. Una conversa -o ni això, unes quantes paraules-, un llibre, una abraçada o una cançó poden ensenyar molt més del que ens pensem. Una ferida mig tancada, un plor desconsolat, una mirada perduda. D'això n'he après també, i molt. El fet de mirar enrere i poder dir: "ei! me n'he sortit!", saber que totes les vegades que caiguis podràs tornar-te a aixecar, costi el que costi, perquè sí, perquè finalment has trobat el sentit a tot el que t'envolta, perquè t'has adonat que les millors preguntes sovint no tenen resposta. La sensació que tot està per arribar, que tot el que veus només acaba de començar, poder obrir els braços i cridar per perdre la por. Caminar pel carrer cantussejant la teva cançó i que tothom et miri, i llavors somriure, somriure, somriure a la vida sense esperar res més que continuar caminant.

dissabte, 14 de novembre de 2009

(Please) get out of my mind.

Run, now I just want you to run
so fast that I can never catch you,
never see you,
never touch you,
never breathe you any more.
You'd better run,
run away before I try to grab you,
before I ask you for a last kiss.
Please get lost in the fog that's covering my sky;
do me a favour and get out of my sight
and my mind.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Tendeixo a.

Jo no sé si és qüestió de magnetisme o de gravetat
però sempre acabo tornant al mateix punt;
deu ser que simplement
tendeixo a.

Sort que cada cop sóc un jo diferent:
un jo que sap quatre coses més
i en tem un parell menys.


P.S.: Com m'agrada escriure al bus i que algú intenti desxifrar la meva lletra desastrosament indesxifrable!