diumenge, 17 d’agost de 2014

Dames en heren, wij komen aan in België

Avui, mentre escoltava música al tren, he recordat que tinc un blog i que hi ha gent a l'altra banda de la pantalla, especialment ara que sóc més lluny, a qui faria il·lusió llegir-me. Aquí els trens arriben a l'hora, sí, el mite és cert. De fet sovint puc seure-hi un quart d'hora abans que surti si l'agafo a l'origen de la línia. Però la gent està sonada igual, eh, no us penseu: les parelles discuteixen en públic, els avis riuen molt fort i alguns fins i tot s'emborratxen durant excursions nocturnes al bosc (potser en una altra ocasió escriuré un post exclusivament dedicat a això...). 

Tret de la pluja intermitent i imprevisible, Bèlgica és un país acollidor i no em resulta estrany ni aliè. Com podria resultar-me incòmode un lloc on pots menjar entrepans de patates fregides sense que ningú et miri malament? A més, estic molt emocionada amb la idea d'aprendre un altre idioma, és molt gratificant poder-me comunicar amb la gent en neerlandès, encara que sigui d'una manera bàsica, entretallada i força gestual (imagino que dec sonar com si recités un poema surrealista). També m'agrada molt poder anar amb bicicleta sense patir pels cotxes i/o haver d'esquivar els vianants que no s'han adonat que el carril bici no és una vorera. Oh, sí, aquí el carril bici és per les bicis, i les iaies amb carros de la compra, les mames amb cotxets i els avis amb caminadors en queden exclosos. Senyors, ja només per això valen la pena les hores de viatge fins aquí. 

En contrapartida, he de dir que als belgues els surten els gofres per les orelles i que és un sagrat sacrifici intentar menjar bé. A cada pas hi ha una paradeta, una fleca amb worstebroodjes o una xocolateria. Això sí, després ho cremen tot pedalant. Jo, per si de cas, m'he apuntat temporalment a un gimnàs on només hi ha dones grans i tothom es coneix i on parlen un dialecte inintel·ligible fins i tot per a la majoria de flamencs mateixos. Quan em donen conversa somric i els dic "ah mai!", que vindria a ser un "oh, caram, déu n'hi do!", i elles estan contentes i jo em sento una mica més part de la comunitat. Il·lusòriament, és clar. Però els petits autoenganys fan la vida més màgica, o almenys aquest és el missatge de la última pel·li de Woody Allen, que no sé si ja ha sortit a Catalunya. L'home està obsessionat amb l'estètica dels anys vint i les noies mones, ja ho va demostrar a Midnight in Paris amb la fantàstica Cotillard, i ara hi ha situat una pel·li sencera amb Magic in the moonlight; no només els títols ja sonen similars, sinó que les bandes sonores tenen temes en comú. A mi m'ha agradat perquè sóc molt fan de Woody Allen, dels anys vint i de les noies mones, però em pregunto si els crítics seran tan benevolents. 

El meu primer mes aquí he exercit bastant de turista, i he de dir que aquest petit país no deixa de sorprendre'm. Em quedo amb una passejada nocturna pel bosc de les Ardennes, torxes de foc incloses, i amb la visita a una mansió on ara viu una comunitat de Hare Krishnas i a la qual hauria de dedicar un post sencer per fer honor a l'experiència. Com a turista o com a resident, em queden moltíssimes coses per descobrir, i intentaré escriure aquí de tant en tant perquè pugueu veure-hi una mica a través dels meus ulls. Si voleu, és clar.