divendres, 15 d’octubre de 2010

El cos, el gran oblidat (I)

Massa sovint ens pensem que som una ment ambulant, que som bàsicament éssers pensants que, a més, es poden moure perquè tenen quatre extremitats i que respiren per sobreviure. Però si parem atenció al nostre contacte amb l'entorn, a la nostra relació amb l'espai que ens envolta, si ens aturem a notar el contacte dels peus amb el terra -com si fóssim un arbre d'arrels frondoses que creix cap amunt- és fàcil adonar-se que som molt més que unes quantes neurones connectades, que no n'hi ha prou de dir i pensar i escriure. Fins i tot és bo aprendre a aturar el pensament, a posar la ment en blanc i centrar-nos en l'únic lloc on, de fet, podem estar físicament: aquí i ara. La ment ens enganya, pot estar a molts llocs alhora, pot anar endavant i endarrere en el temps i si la sobrecarreguem és normal que parem bojos. Amb el cos no hi ha engany possible: només existeix en un temps i en un espai determinats. Tots podem recordar què estàvem fent ahir a aquesta hora, i on érem, però en canvi, no conec ningú que pugui rascar-se el nas fa deu minuts. La conclusió d'avui, que sembla evident però no ho és tant, és que ser més conscients del cos és també ser més conscients de nosaltres mateixos i pot canviar, sens dubte a millor, la nostra manera d'estar en el món.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Som animals pensants.

núria elef ha dit...

Aquí i ara, aquí i ara ! Son les claus bàsiques de tota interpretació, extrepolar-ho a la vida quotidiana és més complicadot, realment a vegades crec tenir un pop enlloc d'un cap. Com avui, avui tenia un pop amb gegantisme.

Audrey ha dit...

Som un tot: cos i pensament i tant un com l'altre han de ser conscients de l'aquí i l'ara, viure el present, compartir-lo, sentir-lo..., però no sempre és fàcil.