dimecres, 26 de gener de 2011

El reclam de l'essència

Tú querías el mundo 
para mí el mundo terminaba en tus pies.

De sobte aquella sensació a la panxa, tan familiar i alhora tan oblidada. Avances amb lleugeresa, els passos amples, la mirada ferma i un somriure intern, una mica afeblit encara, però teu. Perquè sí, perquè l'essència t'estreny des de molt endins encara que no la vulguis veure, i tard o d'hora torna i et saps mer espectador d'una implosió -explosió, implosió, un boom en definitiva- que et reclama, et reclama com ho fan els altres i la vida i els carrers de sempre. On ets? On ets? Què fas? No hi ha possibilitat de perdre's, només parèntesis més o menys llargs. Silenci, el silenci també forma part de la creació: deixar passar el temps, sentir-se com una merda, atrevir-se a cridar, articular tímidament paraules boniques encara que no sonin com abans. Tot desemboca allà mateix, tot torna i marxa i torna a tornar i al final el sentit de la vida són quatre versos i un toc de xarles en el moment adequat.