Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla i s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.
(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)
On la lluna d'agost es vessa per les pedres.
On la lluna d'agost es vessa per les pedres.
On la lluna d'agost... es vessa... per les pedres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada