Així, així, com una mena d'explosió sense sentit que tampoc cal que en tingui perquè quan aprens a no demanar-te'l tot comença a encaixar, d'alguna manera. Que si de tot això n'ha sortit un fruit del teu ventre, vol dir que res no ha estat en va i pots ben desencaixar la mandíbula per riure mentre algú (i no només algú) balla imitant un animal amb les plomes daurades pel pas del temps. Et pots permetre l'aigua que brolla sempre, les inevitables gotes lentes i els mars d'aigua verda i tot d'universos posats l'un al costat de l'altre com si haguessin nascut per ser exactament on són. Per ser-hi, i prou. Per ser-hi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada