Sempre apagava els cigarrets a la meitat perquè no podia deixar de pensar en el mal que s'estava fent, en la merda que es posava dins del cos: s’imaginava el fum recorrent-li el coll i els pulmons, el pit, i es feia fàstic. Tanmateix, sempre se'ls encenia. El seu parer era com una mena de semàfor que canviava cada deu segons. Fumava, sí, però a mitges. Una meitat de la seva persona era sensata i sana i no hauria fumat mai de la vida, perquè era un vici lleig i perjudicial. Però l'altra era una rebel que se sentia inevitablement reconfortada per les primeres calades. Per això, per aquesta tensió constant entre contraris dins del seu cap, estava convençuda que només tenia un pulmó brut. L'altre devia estar impecable.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
bona!
Publica un comentari a l'entrada