divendres, 10 de setembre de 2010

(Hu)Mans

Hi ha mans que s'agafen per necessitat, d'altres per costum, o en el millor dels casos, per desig. Potser perquè sí, per inèrcia, amb simplicitat. Avui mirava per la finestra de l'autobús i només veia mans. I m'he preguntat què les feia prendre's les unes a les altres, totes tan diferents però amb una essència comuna. M'ha agradat imaginar-me les històries que havien viscut aquelles mans velles que caminaven agafades i tan fermes, després de tant de temps, després de tot. Què es connecta entre dues mans? És un gest instintiu: he recordat els elefants que, en els documentals del trenta-tres, relligaven la trompa amb la cua del de davant, tot fent fila. Necessitem aquesta escalfor, la volem; és una manera de comunicar-nos, d'intentar establir contacte entre dos cossos que estan inevitablement separats: un és un i l'altre és l'altre, però les mans, de vegades, fan miracles. I només cal obrir els ulls per veure'n a cada cantonada.