dimecres, 4 d’agost de 2010

Necessito un massatge

M'agafes per l'esquena cada cop que intento caminar, em fas mal als braços i a l'amor, noto el teu pes a les espatlles i no em deixes girar el cap per mirar enrere. Un dia d'aquests em convertiré en pedra. Això mateix, em convertiré en pedra i ja no sentiré cap nom en la quietud, no se m'endurà ni el vent més fosc perquè hauré fet arrels en algun racó ben lluny dels teus estenedors sempre plens i sempre callats i sempre teus. Miraré els nens com callen, també, i giraran al meu voltant i potser s'agafaran de les mans o potser s'ignoraran entre ells, perquè ja se sap que els nens no hi entenen d'hipocresies i viuen en mons paral·lels i són una delícia. Vagi on vagi sempre hi haurà nens. I vent. I pedres.

4 comentaris:

núria elef ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
núria elef ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
núria elef ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
núria elef ha dit...

He suprimit tots els comentaris anteriors perquè, un cop els he anat llegint, he sentit molta vergonya aliena i he pensat que això que acabes d'escriure és tan bo que les meves parides xarnegues detonaven l'elegància de TOTA la pàgina. No ho sé, cada dia em fas més por. Ets bonissisima.


Ens veiem dissabte que ve perfavorsiusplau.