Gathered from coincidence

No deixis que ningú et construeixi, vaig dir-me. Ho vaig dir i no em vaig fer cas, per variar. Però resulta que els retrobaments amb un mateix després de les deconstruccions a marxes forçades són els millors. Potser sí que val la pena perdre's en els altres, ni que sigui per la reconciliació posterior, que cada vegada és més forta, més certa, més íntima. I si no mira, mira quanta força dins del pit, quanta vida en aquest mig somriure, en aquests ulls curiosos que no s'apaguen. No els apagareu mai, em sentiu? Mai! Només es tracta de reconduir l'energia, de permetre's tantes explosions com sigui necessari per adonar-se que hi ha camins, molts camins. Infinits. Un segon, un segon només, una intuïció: petites certeses en la incertesa de -simplement- ser aquí. És això, és això i no podria ser res més, s'expandeix en totes direccions, és a dins i és magnífic. Aquest retrobament és magnífic, tot per mi, tot meu.