divendres, 29 de gener de 2010

Harmonia (II)

Quan l'harmonia surt de dins, tot el que t'envolta la segueix sense queixar-se. No es tracta d'aconseguir la perfecció, mai de la vida, però sí una mena d'equilibri. Fins ara havia experimentat un tipus de felicitat externa, una felicitat que d'alguna manera devia a algú altre, i tot just ara començo a adonar-me que el millor benestar - i l'autèntic, de fet - és el que prové d'un mateix. D'acord, és evident que l'entorn ens influeix, i que en aquesta serenor que m'omple hi juguen un paper diversos factors, persones, petits gestos, idees, conviccions. Però no hi ha res com saber-se capaç de moure's, de fluir entre la gent i les imatges, pels carrers empedrats d'aquesta ciutat que cada dia estimo més. En tinc prou amb tancar els ulls com sempre he fet per sentir-ho encara amb més força, per estar segura que aquesta és la vida que vull. Una part de mi que portava molt de temps forjant per fi comença a veure la llum. Es fa evident aquest canvi constant, aquest fer-se contínuament que em fascina. I és precisament enmig d'aquesta autosuficiència aparent que tot em comença a somriure, no sé per què: m'arriben motius de tot arreu per continuar en aquest estat ascendent, fins i tot m'atreveixo a parlar d'estabilitat, que és una paraula poc usual en mi. No l'estabilitat que avorreix, sinó la que ja tenia ganes de trobar. Ara bé, és possible que es trenqui en qualsevol moment. Aquesta és la meva estabilitat, senyors, no en tinc cap altra. Això sí, l'harmonia que sento és meva i només meva, no la dec a ningú i ningú me la pot arrabassar. Avui no.

3 comentaris:

Jo Mateix ha dit...

Em recorda Epicur.

http://safatadexiuxiueigs.blogspot.com/2008/02/per-qu-epicur-ii.html

Marià ha dit...

Me n'alegre del teu estat ascendent. I aconseguit per tu mateixa...

Gemma ha dit...

M'agrada molt aquesta màxima d'Epicur que tens al blog! Quin honor haver-te-la recordat :)

Gràcies Marià! Espero que duri i que tu també passis per un bon moment!