dissabte, 2 de gener de 2010

Tot allò que no té nom

- Bon dia, posi'm un camí. Un camí i unes sabates boniques per trepitjar amb força, un somriure només, o uns ulls que em mirin com si volguessin donar-me la mà.
 - La pressa mai no ha estat bona pels qui van a Itaca, senyoreta, i menys pels qui no saben on van. Quin número fa?
- I vostè, que sap on va? Faig un trenta-nou. Que sap per què tota aquesta gent posa nom als dies, als anys i a les coses?
- Com diu? A quines coses?
- Doncs a totes les coses, i el que no té nom els incomoda, i el que no es pot comptar, com l'amor o el temps, o l'aire que giravolta, els posa tan nerviosos que n'inventen històries fantàstiques fins que creuen trobar una resposta que els deixa tranquils. Però els meus ulls inquiets no es calmen amb quatre paraules, necessiten veure més, i beure, perquè només amb les galtes enrojolades hi veig clar, sap?
- El temps bé es pot comptar, senyoreta! 
- Ah, sí, és clar! Que no ho veu? Un segon tant en poden ser dos, com tres, com deu. Vostè compta números, no segons. El temps no s'atrapa, no té gàbia, no existeix!
- Li embolico les sabates per regal?
- No, me les enduc posades. Creu que m'aniran bé per saltar entre la gent? Miri que tinc moltes ganes de ballar i no vull quedar-me descalça a mitja cançó! Que les nits de gener són glaçades en aquesta ciutat i no m'agrada tocar de peus a terra. Ai no, mentre pugui volar! Què me'n diu? Li agrada volar? No m'ha dit el perquè de tots els noms, encara!
- És incòmode que les coses passin i prou, senyoreta. Seran vint euros. És incòmode que les coses passin i prou...

I va sortir de la botiga saltant entre la gent, efectivament, ballant sense música la seva pròpia melodia, immune a cada xoc contra la realitat dels qui l'envoltaven, somniant que aquelles sabates boniques la durien per camins plens de nit, plens de lluna, plens de tot allò que no té nom. De tot allò que ningú, de moment, podia entendre.

3 comentaris:

Criiiiis ha dit...

Ohhhhhh que bonic, que hippiflower! M'agraden les coses alegres, ssisisisi! Si de veritat amb unes sabates noves i boniques en tinguessim prou per saltar i ballar per damunt de tot i tothom... :)

núria ha dit...

el temps no s'atrapa, no té gàbia, no existeix!

quines coses més dolces escrius!

Marià ha dit...

Un relat encisador...
Vullc comprar-me unes sabates com eixes!
Ah no, no pot ser, ja tenen nom i a més es poden comprar, ja m'estic possant nerviós...

Qui em pot regalar la meitat d'allò?