dijous, 4 de febrer de 2010

Si la maduresa vol dir deixar de sorprendre's, jo no la vull.

Primera hora del matí, un nen d'uns cinc anys puja a l'autobús acompanyat de la seva mare i la seva germana, un parell d'anys més gran. A la nena se la veu molt educada, entra sense fer soroll i s'asseu en un dels seients lliures. El nen, però, s'entossudeix a fer el viatge dret a la part de darrera del bus. Des d'allà, ell no ho sap, jo l'observo. S'agafa a la barra de la porta i fa petits saltets per intentar mirar per la finestra els cotxes que ens segueixen. Després comença a girar al voltant de la barra central, tot cantant una cançó amb un espinguet digne de la seva edat i la seva cara d'espavilat. Se m'escapa un somriure còmplice. La mare, una dona moderna i estressada que no arriba als trenta-cinc, porta tot el viatge avisant el seu fill perquè es comporti. Aleix! Aleix, vols parar?! El nen, evidentment, no li fa ni cas. Jo continuo somrient. L'Aleix vol tocar el timbre de parada sol·licitada cada dos per tres, però no hi arriba i prova de saltar. Quan s'adona que és massa amunt, s'estira a terra tan llarg com és i somriu. De sobte, la mare, que carrega dues motxilles-peluix en un braç i dues bosses del berenar en l'altre, s'alça del seu seient i agafa el nen per les espatlles, en un gest gairebé violent que no puc evitar que m'incomodi. D'una revolada el fa seure al lloc més proper, l'amenaça amb el dit i es queda dreta al seu costat per tal que no pugui tornar a aixecar-se fins que no arribin a la seva parada. 

Jo ja no somric. Amb aquesta actitud no fem més que  estroncar l'essència dels nostres nens, penso. Quin mal feia, aquella criatura? No podem tallar-los les ales d'aquesta manera! Ells són dels únics en aquest món que mantenen la capacitat de sorpresa, la curiositat per tot el que els envolta, els ulls ben oberts. Són els únics que somriuen a tothom sense cap més explicació, simplement perquè són feliços i viuen en la il·lusió. Aleshores m'adono de la brutalitat que acabo de presenciar: la mare ha estat tan brusca que arribarà un dia que l'Aleix pujarà a l'autobús de bon matí, recordarà què pot fer i què no, i seurà directament i en silenci a la primera cadira que trobi. D'això en diuen el camí cap a la maduresa. I aquell dia, senyors meus, ja l'haurem ben cagat.

2 comentaris:

Marià ha dit...

I es que en educació, suspenem tots...

Poliédrica ha dit...

Totalment d'acord. Què vol dir, maduresa? Pot voler dir el que nosaltres volem que vulgui dir que digui que sigui dit.

I clar que sí!

Si la vida és un joc, al cap i a la fi... Millor no deixar de gaudir del joc. A més, és l'arrel de la creativitat i el fruit de la creació humana. Sense curiositat no pot haver mirada -crec jo(c)-.