divendres, 1 de març de 2013

Prenez-moi comme il faut me prendre

Sortir-ne il·lès és un desig molt alt, si estem parlant de l'amor més alta. No es pot tenir tot, que ja se sap que els tòpics no parlen debades, i una a mitges no se sap donar. Sols demano, més que protecció, un xic de foc i una espurna de llum; tot el que escalfa també crema, i és d'innocents voler escalfar-se sense risc. La poesia al ventre i les passes vacil·lants, els ulls petits, el cor sempre a l'escolta, i una pregunta sempre a cada mà. Així és com jo me donc a la intempèrie, així és com he après a caminar. A voltes els camins fan moltes tortes, a voltes només hi veig a dos pams: però tant és,  car ce qui compte, ho tinc encar ben arrapat al braç.

1 comentari:

Silvia ha dit...

siusplau, torna a fer poesia Gemma, o si ja la fas, ensenya-la al món