Aquest matí m'he disposat finalment a fer endreça d'aquell armari que feia temps que em cridava. Hi he trobat diaris de quan era petita (les típiques llibretes amb candau on explicava que havia dibuixat un arbre a classe de plàstica i m'ho havia passat "molt i molt bé!" amb els altres nens), alguns petits puzzles que gairebé havia oblidat i que m'han portat bons records, un yo-yo de color verd brillant, uns quants dibuixos, una felicitació de Nadal de la meva millor amiga de la infància, una baralla de cartes, una petita brúixola blava... I no acabaria mai d'escriure tots els detalls i detallets que han sortit dels calaixos oblidats que tots coneixem (o això m'agrada pensar, a mode de consol). Però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat un escrit en un tovalló de paper, ben plegat, en mig dels munts d'andròmines que ningú s'havia molestat - o atrevit - a llençar. Al tovalló hi deia això:
"Si ets al final del carrer,
mira més enllà.
Quan estàs al cim de la muntanya,
mira el cel.
Si estàs sol, escolta el
so de la naturalesa.
Si ets en absoluta foscor,
busca la teva llum interior.
Perquè sempre apareix una
llum al final del túnel.
Sóc optimista i com a tal
crec fermament que l'esperança
és l'últim a morir.
Sempre intento buscar la
llum al final del túnel,
encara que a vegades
l'hagi d'imaginar."
No sé d'on ha sortit, suposo que si ho hagués escrit jo me'n recordaria. El cas és que se m'ha presentat com un petit tresor, i les paraules, tot i que senzilles, m'han escalfat una mica el cor. Potser perquè fa dies que em sento al final del carrer, o al cim de la muntanya, o qui sap. De totes maneres, m'agrada quan m'abracen aquestes petites coincidències; aquestes paraules no s'allunyen tant del que necessitava trobar. Potser no són les millors del món, però eren al lloc adequat en el moment adequat, i això les ha fet especials. Suposo que ha arribat l'hora de buscar la meva "llum interior", que ara és una mica més forta.
3 comentaris:
Jo estic de "mudança", i també estic trobant detalls i coses que guardava que em porten molts records i que ni tan sols em recordava que les tenia.
Bona resta d'estiu!
A l'Edgar li agrada això.
Crec que amb aquesta entrada m'han entrat ganes de redescobrir aquells tresors de la infància que segurament he oblidat que vaig arribar a posseir en temps remots. M’han entrat ganes de visitar la casa de la meva àvia – on hi va transcórrer una part molt important de la meva infància – i obrir-hi els armaris on guardava les meves banals (però alhora, importantíssimes per a mi) possessions. Suposo que enmig d’aquelles capses de cartró malmeses per la humitat i el pas del temps no hi trobaré pas unes paraules tan sàvies i certes com les que tu has trobat... però de segur que podré, entre llàgrimes, despertar el nen que tots portem a dins i que mereix sortir a l’exterior de tant en tant i nodrir-se de l’alegria momentània que experimentem en trobar-lo (a més a més, l’amargor que anem emmagatzemant dins nostre deu fer pudor de ranci i resclosit, res adequat per a un nen, no creus?) ^^ Suposo que deus haver llegit El Petit Príncep, oi? M'encanta aquell llibre :)
En quant a les paraules que has trobat, em semblen molt maques i encertades, mira de recordar-les sempre, eh?! Mai no es pot perdre l'esperança.
Una abraçada d'un nou blocaire :)
Mua! :)
Publica un comentari a l'entrada