diumenge, 30 d’agost de 2009

Ets qui vols ser?

M'agraden els diumenges, sovint me'ls reservo com a dia d'immersió en mi mateixa. No faig gran cosa: organitzar fotos o música, mentre escolto els CDs que m'ha passat el meu germà, gairebé sempre amb un bon llibre al costat i sense oblidar el cafè de mitja tarda. Normalment m'acabo arrapant al teclat de l'ordinador i escric el que em ve al cap segons com em trobi aquella setmana. Avui la conclusió principal ha estat que, sigui com sigui, has de lluitar per forjar-te a tu mateix, per ser qui vols ser. I quan dic que has de ser qui vols ser no insinuo que t'hagis de convertir en una persona perfecta, guanyar molts diners ni tenir un èxit absolut en tot el que facis. En realitat es tracta de ser qui vulguis ser en petites accions, en la manera de mirar al teu voltant, en els teus pensaments. Pensaments que si són els correctes sabràs com transportar al món real. Podem ser qui volem ser cada dia, no cal pensar en carreres universitàries, feines ni futurs llunyans. Jo sóc qui vull ser cada cop que miro al cel, veig un ocell que passa i recordo com m'agrada volar sense aixecar els peus de terra. També ho sóc quan aprenc una cançó nova amb la guitarra, o quan comparteixo un somriure amb algú que no conec. És difícil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes sents que a poc a poc camines cap a aquesta persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. La raça humana és capaç de memoritzar complicades fórmules matemàtiques i de dissenyar estructures inimaginables, però en canvi sembla cega davant d'evidències com aquesta: que la vida és ara, que no té sentit dipositar esperances en qui encara no som, perquè això vol dir oblidar-nos de nosaltres mateixos. Que fàcil que seria tot plegat si poguéssim adonar-nos abans de les coses més simples!

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Una altra vegada, gràcies.
Gràcies per petites paraules que et fan redescobrir que malgrat tot, la vida sempre et guarda petites sorpreses. Avui la meva ha sigut entrar en el teu blog i llegir aquestes línies:

"És difícil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes sents que a poc a poc camines cap a aquesta persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets".

Gemma ha dit...

Gràcies, gràcies a tu, de debó. M'agrada poder formar part de la petita sorpresa d'algú. I sí, la vida sempre, sempre ens guarda coses noves i agradables, encara que a vegades no ho sembli :)

"Sé que te sientes tan solo que te duele, sé que no te gusta la gente, sé que tomas demasiados cafés; sé que piensas que la vida está pasando a tu lado y no sabes exactamente cómo y sé que te has obligado a no pensar en mí, porque es ridículo fantasear sobre alguien que has visto apenas dos veces".

Em va encantar "Mi vida sin mí"!

Anònim ha dit...

Mi vida sin mí ! Oh, gran filme ! Simplement, em van començar a caure les primeres llàgrimes en els 5 primers minuts i mira que llavors diuen que els homes no som sensibles !
I sí, estic completament d'acord amb l'anònim: ha sigut un gran plaer llegir les teves paraules.
Sincerament, i mira que no ho dic per dir, crec que tens una gran facilitat per expressar allò que sents i comunicar-te d'una manera única i molt especial.

Per cert, per fer una mica el tafaner, estudies periodisme? Perquè crec que, com bé he dit abans, que tens un "do" per expressar-te. Així doncs, per si no queda clar, m'aferro a la idea que ets una gran escriptora, narradora o ja posats, una gran comunicadora ! Enhorabona !

Gemma ha dit...

Moltes gràcies pels afalacs, anònim número dos! Per poc, però encara no vaig a la universitat: aquest curs començaré Filosofia, tot i que Periodisme és una carrera que també m'havia plantejat. :)

Però un moment, m'estic fent un embolic... El primer anònim i el segon no sou la mateixa persona? El primer ja havia escrit en un altre post, oi? I qui va ser que em va recomanar "Mi vida sin mí"? Com us dieu? I què heu menjat per sopar? (perdoneu-me, és que quan em poso a fer preguntes no puc parar!). Sigui com sigui, em fan molta il·lusió els vostres comentaris. De fet, aquests són alguns dels somriures compartits de què parlava diumenge passat :)

Anònim ha dit...

Haviam si ens aclarem. Jo sóc l'anònim 2, i ja m'haguès agradat trobar aquest blog abans, però no, tristament, el vaig descobrir ahir o sigui, que sabent-me molt de greu, no havia comentat abans.
I això d'anònim, és simplement perquè no tinc cap compte i així puc comentar. Em dic Isaac, i encantat d'haver-te conegut !

Gemma ha dit...

Encantada, Isaac! No pateixis, això d'"anònim" no em molesta en absolut, és només que m'havia perdut una mica aquesta vegada. T'animo a fer-te tu també un blog, sempre som capaços de més del que ens pensem, jo me'l vaig fer per provar i m'ha aportat moltes coses agradables. Una abraçada!

Poliédrica ha dit...

A vegades et trobes en persones que no coneixes. Com pot ser? Màgia o 'simple' coincidència?

Benvingut sigui l'efecte mirall, que et recorda que la teva manera de mirar, encara que sigui única, pot ser compartida i així, reiterada i reivindicatica, en present d'indicatiu.

Gemma ha dit...

Jo crec que és coincidència, però de "simple" res, perquè les coincidències són molt màgiques. Benvingut sigui l'efecte mirall i benvinguda tu al meu blog! :)