divendres, 7 d’agost de 2009

Com una tempesta d'estiu

Hi ha raconets on el temps no passa. N'hi ha uns quants que m'agraden especialment: aquell carreró on les parets parlen de música o la parada d'autobús on sempre m'he d'esperar abans de tornar a casa, de vegades deu o vint minuts, de vegades un quart d'hora. Avui, quan estava asseguda a la marquesina, ha començat a ploure cada cop amb més força. Els arbres de la plaça del davant em miraven amb sornegueria mentre es movien empesos pel vent. He fet una ullada al meu voltant. M'he sentit com en una d'aquelles pel·lícules en què el mateix escenari passa per les diferents estacions de l'any en uns segons. Hi ha dies en què el que hem vist sempre ens ofega, ens hi sentim estancats. Però en dies com avui, no sé si per la pluja o pel punt en què em trobo de la meva muntanya russa particular, la rutina (m'agrada més dir-ne costum) se m'ha fet acollidora. M'he sentit a casa. I per més ganes que tingui de veure món, de descobrir, de respirar nous aires, dins meu tinc la certesa que això només pot passar-me amb Girona.

Poc després seia al meu lloc i mirava com les gotes d'aigua xocaven contra el vidre mentre la Joan Baez cantava per a mi una de les meves cançons preferides. Durant el trajecte he intentat endevinar quin llibre llegia el noi de dos seients més enllà, però he hagut de calmar la meva curiositat quan he vist de reüll que a la coberta no hi havia res escrit. Abans d'adonar-me'n ja tenia els peus dins la riuada d'aigua que baixava pel carrer, i mentre la gent corria esperitada jo m'he dirigit amb pas tranquil cap a casa, perquè les sabates em relliscaven i de fet no em fa res mullar-me si després m'espera una bona dutxa d'aigua calenta. I efectivament, la dutxa m'ha esperat, ara ja no plou i per la finestra entra un aire fresc que és d'agrair pels des-amants de la calor com jo. Jorge Drexler em recorda que tot es transforma i jo penso que sí, que potser sí que tot és un cicle, que les gotes d'aigua que abans queien sobre la finestra ara s'han tornat paraules, paraules que espero que es tornin un somriure, o dos. Tanco els ulls i tot és tan simple com una tempesta d'estiu. Que bé que va la pluja per refrescar les idees!

2 comentaris:

Arlequín De Porcelana ha dit...

Em semblen conegudes aquestes transformacions: de la pluja als sentiments, dels sentiments a les paraules, de les paraules a nous sentiments... M'agrada molt trobar que trobes aquestes emocions a llocs que són familiars i desconeguts alhora: que són com sempre han estat i, de cop, són nous per un moment, estranys, aliens, convertint els nostres records en qüestions apacibles que potser li fem, sense adonar-nos, al destí que ens observa des d'algun lloc; convidant les nostres ànimes a dibuixar pensaments formosos com els que has posat tu en aquestes paraules, que has fet sortir de la pluja, que m'han regalat un apacible sentiment =).

Gemma ha dit...

Quan llegeixo comentaris com aquest, les paraules em cauen a terra i no sé organitzar-les per respondre'ls com caldria, però em sembla que m'entendràs amb un simple "gràcies" =).